Un dinar i una proposta l’any 1966

Seria la tardor de 1966, eren moments de represa democràtica, puix la lluita contra el franquisme anava sorgint a tot l’estat, i al País Valencià les noves generacions, que no hem passat per la dura experiència de la guerra i postguerra buscaven formes d’acció. Doncs, el cas és que vaig rebre una invitació per participar en un encontre al qual acudiria també Vicent Ventura, el nostre amfitrió era un ciutadà amb passaport alemany. El dinar es feu a la “Taberna Alcázar” al carrer Mossén Femades, al ple centre del cap i casal, aquest personatge, de qui no recorde el nom, feia un recorregut per tot l’estat amb un encàrrec concret en tant que membre de la Fundació Friedrich Ebert; doncs, la conversa va estar amable i la proposta que ens feu a tots dos fou la següent: La socialdemocràcia europea tenia especial interés a facilitar un canvi cap a la democràcia quan la dictadura caigués, mancava, però, un partit socialdemòcrata que dirigira eixe procés, aleshores, i que els comunistes quedaren arraconats, en eixa perspectiva, el nostre amfitrió ens preguntà si nosaltres estàvem disposats a jugar un paper actiu i dirigent en l’operació de crear o recuperar la socialdemocràcia a València i el seu entorn, no ens digué si havia parlat amb altra gent, el que si va concretar fou que seríem finançats amb el suport econòmic necessari. Això sí, quedava clar que calia: cap relació amb els comunistes i que era necessari deixar-los de banda.
Nosaltres dos teníem prou coses en comú, jo havia deixat el Partit Socialista Valencià (PSV), per la seua part, Ventura crec que feia poc que s’havia incorporat a eixa formació; ens quedaren un poc sorpresos per la proposta, el cas és que malgrat que teníem prou reserves envers els comunistes, en tant que Partit, valoràvem la combativitat de la seua militància antifranquista. La proposta que ens feien era clarament anticomunista, no dubtaren, allò no era ni ètic ni acceptable. La nostra negativa tancà l’encontre, i cadascú va seguir el seu camí. Anys més tard, em vaig trobar amb Vicent Ventura en bastants ocasions, mai, però, comentarem aquell episodi, i ja sabeu quina fou la nostra diferent trajectòria. Que hagués passat d’haver acceptat la proposta? En alguns moments ho he pensat, les nostres respectives vides i compromisos hagueren estat altres? El nostre protagonisme en causes “perdudes” no s’hauria produït, i com hauríem encaixat la transició cuinada per les elits? Amb la perspectiva del temps passat, em fa l’efecte que aquella decisió, la de no entrar al joc que se’ns estava proposant, va estar la més coherent amb la nostra filosofia i idees de país i societat, trobe que d’haver acceptat difícilment jo hauria aguantat fins al final.
Segurament, el nostre amfitrió, el qual pagà el dinar, segurament trobaria més receptivitat en altres llocs i amb altres persones, o tal volta la mateixa feina la completarien altres emissaris, el resultat, però, és que algunes de les previsions o hipòtesis que durant el dinar van sorgir es donarien passat deu anys, durant la transició, amb els protagonistes de tots coneguts, així, doncs, l’operació en qüestió donà el seu resultat històric. Com podeu veure aquesta anècdota, al marge del vessant personal mostra com es va anar preparant el recanvi del Règim.