Un documental educatiu excepcional

He rebut aquest estiu la grata visita de l’investigador valencià Àlvar Martínez Vidal, professor titular d’Història de la Ciència de la Universitat de València. Àlvar, doctor en Medicina, porta fetes moltes recerques en els darrers anys sobre les trajectòries i les activitats dels metges que s’exiliaren a França arran de la retirada republicana de 1939. Una d’aquestes investigacions el dugué l’any 2008 a la Biblioteca de la Facultat de Teologia de la Universitat de Harvard, on va trobar els rics arxius de l’Unitarian Service Committee (USC). Entre els documents dipositats allà, hi havia un documental educatiu excepcional, pràcticament desconegut, rodat en 1950 a la colònia escolar de Saint-Goin.

Entre 1946 i 1952, més de 350 nens orfes i fills de famílies refugiades republicanes necessitades, víctimes de la Guerra Civil, van ser acollits en la Maison d’Enfants de Saint-Goin, al Béarn, per una ONG nord-americana solidària: l’Unitarian Service Committee, que va finançar al principi el cèlebre Hospital Varsòvia, a Tolosa de Llenguadoc, la capital de l’exili republicà, i una casa de convalescència a Meillon, petita localitat de l’Alta Garona. Els unitaristes, moviment religiós implantat als Estats Units i al Canadà, són cristians protestants que no accepten la Trinitat. La Maison era el Château de Mesplès, un edifici històric del segle XVIII. Durant sis anys, aquests centenars de xiquets i xiquetes de 5 a 14 anys s’hi allotjaren allà, amb l’objectiu de millorar la seua salut, prevenir malalties com ara la tuberculosi i les avitaminosis, i promoure la seua educació en estret contacte amb la natura, a la vora dels Pirineus. Tres directors es succeïren durant la seua existència: el doctor Francesc Boix, José María Álvarez i el doctor Antonio Piñar. El personal era exclusivament espanyol i marcat políticament per les seues simpaties republicanes, que no excloïen ni els catòlics ni els comunistes. Al llarg dels sis anys de funcionament de la colònia, entre mestres, ecònoms, metges, infermeres, monitors, personal no docent (cuineres, jardiners, xofer…), van ser empleades 54 persones. Cal fer esment, entre els mestres dels alumnes més fadrins, del freinetista exiliat Miquel Vigatà Simó, format en la Normal de Lleida i membre del Grup Batec.

El documental narra el decurs d’un dia qualsevol en la colònia de Saint-Goin. Un curt de vint minuts realitzat en 16 mm per Patricia Rowan per a la UNESCO al maig de 1950. Amb una magnífica fotografia en blanc i negre, conservada perfectament, veiem ingressar els xiquets i les xiquetes en la colònia, passar les revisions mèdiques, treballar en l’escola, realitzar múltiples jocs a l’aire lliure, compartir taula al menjador, prendre banys al riu, descobrir la natura en els boscos i dansar balls tradicionals com ara El ball de sant Ferriol, on se sent la cançó «Jo i el pastor que vivíem d’amoretes». Cal destacar la confecció, per part de l’alumnat, de textos lliures per a la revista escolar ¡Nuestra Vida! en una impremta Freinet, acompanyats de gravats en linòleum. Possiblement, i subratlle el fet, una de les poquíssimes imatges cinematogràfiques on observem el funcionament d’una impremta escolar Freinet, molt emprada en els anys de la República. ¡Nuestra Vida! mantingué correspondència amb altres revistes escolars de França, Mèxic i Uruguai, com ara Xochitl de San Andrés de Tuxtla (Veracruz, Mèxic), impresa pels alumnes del conegut freinetista exiliat Patricio Redondo.

Els germans Amparo, Antonio i Rodolfo Martínez van viure en aquesta colònia durant quasi cinc anys, on es refugiaren després de la mort del seu pare. Tots tres guarden molt bon record del castell de Mesplès: «Hi vam trobar molta tranquil·litat, serenor, que ens van emmarcar persones que s’inspiraven per l’altruisme i l’empatia». Els germans pensen que tota la seua vida ha estat marcada pel seu pas per la colònia: «Sense saber-ho necessàriament, sempre hem conservat el que s’havia sembrat ací». I afegeixen sense vacil·lar: «Ens van salvar la vida».

Aquest paradís humanitari i solidari per a la infantesa de l’exili republicà, impulsat per l’USC a la Maison d’Enfants de Saint-Goin, va desaparéixer en 1952, enmig de la Guerra Freda, en bona mesura per les dificultats a l’hora d’aconseguir diners i recursos als Estats Units durant la terrible caça de bruixes del maccarthisme.