Un estiu de festivals de baixa intensitat

Zequi Castellano. Periodista

Res a dir dels festivals d’estiu que es fan i es desfan al nostre territori nacional, excepció feta dels de grans dimensions que fan massa olor a negoci pels quatre cantons. Tampoc s’ha de posar en entredit l’esforç que realitzen algunes viles i ciutats per tal d’intentar posar-li color a l’època en què hi ha tanta gent a la fresca.

En aquesta ocasió, no posaré el dit en la nafra sobre la quantitat, però sí, sobre la qualitat d’aquesta mena de convocatòries que agrupen la mainada al voltant d’una banda de música, una mostra de teatre o simplement una encesa d’espelmes a una localitat de l’interior oblidat del País Valencià.
La reflexió que ha motivat aquest pensament, no és altra que la que provoca la diferència entre l’Europa rica i l’Europa marginal; l’Europa del marc i la de la pesseta o l’escut, el dracma, la lira o la cuna; l’Europa del Nord i la del Sud.

Allà, la gent disposa d’estructura cultural, mentre que ací ens toca inventar històries per a joves intèrprets, festivals de cambra, mostres de pallassos, enceses de cinema a la fresca, teatre romà a Morvedre… amb quatre quinzets de pressupost.

Tot això es fa perquè els nostres còmics, “titiriters”, músics, artistes de “performance” i creadors, no moren en l’intent d’exercir la seua professió o hagen d’emigrar –que també els hi ha que ho fan– allà on diuen que la gent és més neta, més culta, més espavilada i més feliç.

Segurament allà, hi ha lleis que garantitzen les propostes culturals i artístiques, mentre que ací hi ha la bonhomia i la intenció graciosa d’algunes (poques) organitzacions, fundacions, ajuntaments, entitats públiques o privades, que cobreixen aquesta necessitat.

Diuen aquells que viatgen més, que als països del nord, els habitants fan unes contribucions desmesurades a les arques de l’Estat, però també és veritat que les prestacions són majors i de més qualitat. Ací, els nostres (mal)governants ens tapen la boca tot dient que tenim la sanitat universalitzada i que hi ha pensions –ja veurem fins quan—per als nostres majors.

Allà, la gent durant l’estiu, assisteix de franc a concerts a la gespa, teatre al carrer, mostres escultòriques a les avingudes, curses pictòriques de primera dimensió… mentre que ací, llevat d’alguna honorable excepció, tot passa per taquilla a no ser l’actuació d’algun folklòric o folklòrica “nacional” que s’entesten a programar per a festes majors els ajuntaments de poca volada cultural.

Allà, una llei de la música —per posar un exemple— obliga a les ciutats de més de 50.000 habitants a disposar d’una orquestra estable i d’un teatre d’òpera amb programació viva. Ací, amb prou feines les viles d’aquestes dimensions, disposen d’una banda de música i un teatre auditori per a 700 persones. Alacant, Castelló, Elx, Gandia o Torrent, no en saben res d’aquesta llei que hi ha a Europa i disten molt a assabentar-se. Estan més preocupades a fomentar la cultura de carreró que no gens la gran cultura, aquella que s’escriu amb lletres majúscules.

La veritat és, que no seré jo qui pose l’accent sobre la manca de conreu cultural dels nostres pobles, viles i ciutats, però el fet que el País Valencià siga una de les nacionalitats de l’Estat Espanyol que se situe per sota de la mitjana del nivell educatiu peninsular i a una gran distància d’Alemanya, Finlàndia o Noruega, no ens eximeix de comparar-nos amb Croàcia, Eslovàquia o Lituània que també ens passen de llarg en aquest sentit. A Albert Girona li manca molta feina a fer.