Un gori-gori al senyor Feixóo

Els valencians no som tan dramàtics i tràgics com els gallecs, ni tenim meigues com ells, ni ànimes en pena en processons nocturnes. Més aviat som uns despreocupats, avesats a la sàtira i uns meninfots, i per això som capaços d’ironitzar i cantar irònicament a un mort: animalet, animalot, ara que venen les figues ara t’has mort.

Aquest gori-gori tan graciós uneix dos conceptes; les figues i la mort, i li’l dedique al senyor Feixóo, en vespres del seu intent de ser nominat president del govern espanyol, fet que si s’esdevé coincidirà amb la darrera collita de les figues més tardanes; a més a més, si no aconsegueix els quatre vots que necessita, si fracassa, això li podrà costar un gran disgust, fins i tot la mort. En els partits polítics del món occidental, als polítics que fracassen els sol anar molt malament: o moren, o els maten, o cauen en un declivi que els amarga la vida de mala manera. En el món oriental tenen més bon gust: els japonesos es fan l’harakiri; els russos, es foten un tir al cap o els fan desaparéixer.

Antigament, els cartaginesos, els egipcis, els romans, els vikings, etc. els perdedors morien matant, perquè els feia vergonya tornar a casa vençuts. Els ianquis, en el cine morien amb les botes posades… Pel que respecta al PP podem recordar com els ha anat a Casado, que fou fulminat; Raxoi i Camps, que han passat de zombis desorientats, quan manaven, a zombis numeraris… I sols se salven de l’aniquilació els qui moren pel seu compte, com Rita Barberà i Cotino. També hi ha alguns peixos grossos com Zaplana, l’Aguirre i l’Aznar, que aguanten, encara que puden.

Feixóo, doncs, per si perd la competició presidencial, ha d’anar mirant què vol que li facen i què no, perquè pot ser que l’Ayuso ja està afilant-se les ungles i se l’empassarà cru, cosa a la qual ja està avesada. És evident que no podrà cantar bingo, ja que només disposa dels vots aparaulats amb Vox, més el d’una confusa canària (CC) i el d’un navarrés d’UPN. En aquestes circumstàncies, l’oportunitat d’aquest gori-gori és evident.

Podrà passar, però, que tampoc a Pedro Sànchez li sortiran els comptes, especialment si el PP troba quatre trànsfugues traïdors entre les files progressistes. En aquesta repugnant operació, en la qual els del PP tenen molta experiència, com Zaplana que aconseguí l’alcaldia de Benidorm i d’allí el salt a la presidència de la Generalitat gràcies a una trànsfuga socialista; l’Aguirre, que aconseguí la presidència de la Comunitat de Madrid gràcies a dos diputats trànsfugues socialistes, en l’operació dita el tamayazo. També han resultat trànsfugues dos diputats navarresos que votaren contra la disciplina del seu partit i a favor del que necessitava el PP en la votació de la reforma laboral… Si qualque periodista recerca per les hemeroteques, podrà fer la col·lecció completa d’aquests traïdors. Tàcit deia dels trànsfugues que eren traïdors (proditoris, del verb prodo) avorribles, inclús per a aquells que afavoreixen. En la seua època, Tàcit hauria militat en un PP de l’imperi romà, que agruparia la gent d’ordre i de bé, pròxims a l’emperador, que ocuparien tots els càrrecs d’importància i per tot arreu de l’imperi (res de xiringuitos) amb bons sous i beneficis (el mateix Tàcit, que començà la carrera en la joventut, fou senador, governador, cònsol…).

Pedro Sànchez, que compta amb els vots segurs dels socialistes i sumaristes, ha de concretar i lligar els vots bascos, gallecs i catalans. Li’n sobraran quatre vots per a la majoria, exactament els que necessita el popular gallec. Els qui estem a favor que es repetisca el pacte de progrés fem el que podem perquè així siga. Tenim fe, no tenim cap «oracle» que parle bé a favor nostre (aquest enganyós ofici el tenen alguns comentaristes i periodistes del PP, que viuen d’això). Encara podrà passar qualsevol cosa, fins i tot la més catastròfica: que s’hagen de repetir les eleccions. Aquest Estat és, a més d’un estat de pandereta, l’estat de la perpètua contradicció, on, com cantava Raimon, quan creus que tot s’acaba, torna a començar i torna el temps dels monstres… El cas Rubiales, per exemple, és una mostra del que estic dient, i pense en uns versos de l’Enèida, quan Virgili diu: jutgeu per la mostra (crimine ab uno disce omnes). En efecte, és una mostra i alguns han suggerit que Berlanga hauria fet una gran pel·lícula.

Tornem a Feixóo i preguntem-nos per la mena d’obsessió que té per ser president; tanta que fa cara de turmentat, com si el món s’acabara per a ell. Quin psicòleg o psiquiatre el pot atendre, no done un mal pas… A mi, l’obsessió de Feixóo per ser president em recorda Cèsar Bòrgia, el fill del papa Alexandre VI, que també tenia la gran obsessió de ser el príncep que dibuixava el seu amic Maquiavel i fer grans empreses. Per això tenia com a divisa: aut Caesar aut nihil, que vol dir o Cèsar o res. Els ambiciosos solen pensar així, com Napoleó, Hitler, el rei Mides, o Ícar, o el beat de Felip II amb l’Armada Invencible… El nostre paisà, i tots els que he dit, es quedaren sense res. No ho dic per posar nerviós a ningú, però no mesurar bé les possibilitats és tan perillós que tot pot acabar en un desastre. Feixóo no pot continuar fent el ridícul com ha fet amb Sànchez, que sols ha faltat que el gallec s’agenollés. Què farà amb els de Puigdemont i Junqueras, dels qui ha dit totes les barbaritats i insults del món? Ara els catalans ja no són tan dolents? Els dirà que ell parla català en la intimitat, com digué Aznar quan necessitava el suport de Pujol? Una cosa és perdre, fer tot el possible per a evitar-ho, però finalment perdre, això és així. Però una altra cosa és fer el ridícul com Feixóo, perquè tindrà les dues coses: no guanyarà i farà el ridícul.