Un himne per a un país que potser no en necessita

Ja en fa molts anys, de tot això. Uns quaranta llargs. El 1975 havia mort Franco. Ja abans, però sobretot a partir d’aquell moment, es tornaren a plantejar al País Valencià qüestions que havia deixat suspeses la seua victòria dels seus exèrcits.

Eren qüestions que els grups valencianistes havien posat damunt la taula molt abans de la rebel·lió del 1936. Es relacionaven amb l’ordenació interna del territori, determinats senyals d’identificació col·lectiva de cara a dins i de cara a fora —una bandera, un nom, un himne…— i, per damunt de tot, l’exigència d’un Estatut que tornés a la societat valenciana una sèrie de drets que els seus avantpassats havien perdut a principis del segle xviii, a mans de Felip V.

A primeries de la dècada de 1980, aquests elements de recuperació cultural, social i econòmica ressorgien com a reivindicacions enfront d’un estat espanyol que el franquisme havia fet més agressivament centralista. La rebel·lió de 1936 tenia com un dels objectius fonamentals reprimir aquesta mena de drets, que només a Catalunya i per poc de temps a Euskadi, havien començat a ser reconeguts per l’estat.

El País Valencià no havia arribat a tenir el regim d’autonomia que el valencianisme, feble i arraconat, havia constantment reclamat. Hi hagué fins al final de la guerra projectes d’Estatut, exhumats fa anys per l’enyorat Alfons Cucó, però cap d’ells no arribà ni a ser discutit. La submissió al centralisme de Madrid i les seues covachuelas ministerials —terme típic del lèxic combatiu carlista i que Joan Fuster emprà sovint— havia penetrat profundament en la mentalitat de generacions de persones nascudes al País Valencià.

En morir Franco, les ànsies autonomistes locals no eren més intenses, profundes ni demogràficament àmplies que uns decennis abans. O molt poc. Però la monarquia instaurada per Franco semblà comunicar a la ciutadania de tot el territori estatal unes consciències d’autonomia regional certament inexplicables. Sobretot si es pensa en Múrcia, Madrid, les províncies de Logronyo i Santander —convertides fàcilment en la Rioja i Cantàbria, per millor disfressar l’invent, tan ben rebut pels cacics corresponents— o en llocs semblants.

Ací passà més o menys el mateix, malgrat totes les evidents diferències històriques, que estalviaré a qui llegesca aquesta nota. Hi hagué un bulliciós autonomisme valencià que no tenia res de reivindicatiu —ni d’informat seriosament— i l’acceptació de l’Himno regional de José Serrano en aquell ambient era general. Com la d’altres invents de la mateixa categoria històrica.

Abans de la promulgació de l’Estatut, Joan Fuster havia publicat uns articles que volgué recollir en un petit volum amb el títol País Valencià, per què? Passà els retalls de diari —o còpies amb paper carbó dels textos originals— a Xavier Albiol, que duia l’editorial on havia d’aparèixer el llibre. Albiol va fer les comprovacions oportunes, com l’editor extremament rigorós que era, i em digué que el material era curt, perquè ho comuniqués a Fuster i hi posés remei, amb més pàgines de text.

No era tan fàcil. Per una excepció absoluta en els seus costums habituals, Fuster havia deixat Sueca i havia marxat a Estats Units i Canadà, amb Eulàlia Duran i algú més, per participar en unes jornades acadèmiques. L’edició no podia esperar, perquè el tema exigia respostes ràpides. Em vaig responsabilitzar d’afegir als articles de Fuster uns textos aparentment de l’autor —simple calc estilístic— i de fabricar algunes notes a peu de pàgina que ampliassen el text. El conjunt final ja permetia que el volumet tingués un llom i així es va publicar. Com em recorda alguna vegada Valerià Carabantes, que coneixia l’anècdota per Albiol, Fuster acceptà els canvis sense cap mena de problema. Mai no me’n va fer cap comentari, o potser férem alguna broma sobre això, amb Vicent Ventura.

Abans, amb un objectiu del mateix caràcter, el mateix Fuster havia publicat un altre llibre didàctic, El blau en la Senyera, per al qual comptà amb la col·laboració d’erudits i historiadors locals, que s’encarregà d’organitzar Josep Lluís Pitarch.

Poc després de l’aparició d’aquells estudis fusterians —farcits de dades irrebatibles—, l’atzar em feu conèixer un dossier conservat per Empar Ranch, que l’havia heretat del seu pare, el musicòleg Eduard Ranch Fuster. Era el conjunt d’escrits amb què, durant la dictadura de Primo de Rivera, nombrosos valencians més o menys coneguts en aquell moment, però després molt més notoris, protestaren contra l’intent municipal i espès de convertir en Himno regional la peça que José Serrano havia compost per a l’Exposició Regional Valenciana de 1909, amb lletra del periodista i comediògraf Maximilià Thous i Orts. N’estaven en contra, per exemple, a més de Ranch, Gaetà Huguet Segarra, Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Juli Just, Artur Perucho, Vicent Llorens, Francesc Soto i Mas, Enric G. Gomà, Frederic Miñana, Vicent Ripollés i d’altres, entre els qual un fundador de la Societat Castellonenca de Cultura, Salvador Guinot, el qual hagué d’amagar la seua opinió perquè era alcalde de Castelló de la Plana per reial ordre i decisió del dictador.

Les pretensions de convertir la peça de Serrano en himne regional prosperaren amb Primo de Rivera, com és lògic. Passat el temps, quan ja mort Franco es tornava a parlar de la necessitat d’obtenir un règim d’autonomia per al País Valencià, la dreta aconseguí mantenir la partitura de Serrano com a representació musical oficial del que començà a anomenar-se Comunidad Valenciana. Pels mateixos motius i sota les mateixes pressions i xantatges amb què la dreta local va fer de la Senyera amb franja blava la bandera oficial del país autònom.

Han passat molts anys. L’himne de Serrano continua sent oficial. Fracassaren els intents de substituir-lo amb composicions infinitament més dignes. Alguna d’abans de la guerra. Una altra, la Muixeranga, popular i solemne.

Tinc la sensació que la peça del compositor, que don Martí Domínguez anomenava «el Mascagni de l’Albufera», és ignorada per l’enorme majoria de la població del país. El sentiran. S’alçaran quan una banda l’interprete. Els sonarà, però no hi veuran més que una rutina de final de festa.

No diré que, per a l’autonomia que tenim, no siga completament adequat. Per a què més?