La revista degana en valencià

Un llibre dels Pirineus

Tot el llibre és un espectacle narratiu

Cal agrair l’enorme perspicàcia, i també l’atreviment (pel tema econòmic), de l’editorial Afers per portar fins a nosaltres la primera traducció d’aquesta obra de Tucholsky, que, a més, es tracta d’una traducció directa de l’alemany al català.

Aquest autor alemany, assagista, novel·lista i periodista, és molt poc conegut a Espanya per l’escassetat de les traduccions de les seues obres. Si alguna característica es pot ressaltar d’aquest personatge és el seu compromís amb la democràcia, la seua implicació en l’antimilitarisme des de posicions esquerranes, el seu suport incondicional a la República de Weymar, i la seua «premonició», a l’inici dels anys 30, que «ells estan preparant el Tercer Reich» (referint-se lògicament als nazis), la qual cosa es va complir amb el Machtübernahme de Hitler el 1933. Kurt Tucholsky va nàixer a Berlín el 9 de gener de 1890 i va morir a Göteborg el 21 de desembre de 1935 a conseqüència d’una sobredosi de barbitúrics que, segons sembla, mai no s’ha arribat a esbrinar si va ser accidental o voluntària. Va utilitzar, a més del seu nom, quatre pseudònims.

El llibre que comentem correspon a un viatge que va realitzar el 1925, mentre residia a París, pels Pirineus, d’oest a est i bàsicament per la part francesa, tot i que en algun moment va arribar a entrar a Espanya. Va ser publicat el 1927 sota un pseudònim i amb el títol Ein Pyrenäenbuch. L’edició d’Afers consta d’una introducció a càrrec de Heike van Lawick (professora de traducció a la Universitat Jaume I de Castelló), i d’unes impagables notes de les traductores, per capítols, erudites i aclaridores, a més d’una bibliografia general.

En les ressenyes que he llegit d’aquest llibre ja es remarca que no es tracta en absolut d’un llibre de viatges a l’ús; per tant, no insistiré en aquest tema. El llibre, tenint en compte la dificultat d’enquadrament estilístic (que encara s’agreuja més des que Milan Kundera publicà el seu assaig L’art de la novel·la), al meu entendre és una gran descripció d’experiències visuals, culturals, històriques, gnoseològiques i sociològiques. Certament, és un assaig, però també és una descripció de sensacions, un relat, una novel·la. Per damunt de tot, és un llibre escrit amb molt de sentit comú. L’autor fa servir un llenguatge ric, culte i erudit. De vegades, és tremendament irònic i fins i tot hilarant.

Un fet remarcable és que la seua gran capacitat d’observació es manté estable tot i que els fets observats contradiguen la lògica i la sensatesa. D’entrada, l’autor narra els fets sense interpretar-los. Després, però,  a l’hora de traure conclusions, aquests passen pel tamís de la lògica i de les seues creences per tal de tractar com a tal la «suggestió col·lectiva», o el terrible engany que és en realitat, un gran frau a la societat organitzat de la manera més eficient possible i amb l’ajuda de la suggestió col·lectiva i del poder de les masses (em referesc, evidentment, al capítol que dedica a Lorda-Lourdes).

Tot el llibre és un espectacle narratiu. Al meu entendre, hi ha dos capítols clau que destaquen de la resta per la seua meravellosa descripció i les sensacions que causa en el lector: l’un és el de la «Correguda de bous a Baiona», on hi ha la descripció més realista, brutal i inoblidable que jo mai he llegit del que signifiquen aquests espectacles (cal tenir en compte que en aquella època els cavalls dels picadors encara no portaven cuirasses); l’altre és el dedicat a Lorda, en el qual la descripció és tan vital i realista que durant un moment pots arribar a sentir-te a les piscines o en les processons nocturnes de multituds. Narra la història tot recolzant-se en abundants referències bibliogràfiques, metòdicament, de manera molt detallada, incloent-hi estadístiques. Així mateix, descriu l’actitud de l’Església (que arriba a expulsar de la ciutat la presumpta interlocutora de la Verge, Bernadeta Soubirous, perquè la competència no és bona, traslladant-la a un convent de Nevers on mor molt jove; l’Església també prohibeix d’enterrar-la a Lorda, una prohibició que es manté fins que és declarada beata, en què passa de ser una distracció a ser un complement, i més encara quan en 1933 és canonitzada). Però no només és l’Església. També els estaments oficials s’impliquen directament en l’assumpte: fins el mateix Napoleó III, per intercessió de la seua esposa, cessa el prefecte de Tarbes, el comissari de policia, i es reobri la cova. En fi, el miracle renaix.

També hi ha capítols de transició, com el de l’«Estimat Jakopp» (encara que fins i tot en aquest destaca el que diu, i com ho diu, de les Gorges de Cacaoueta, com eren llavors, és clar), i molts en els quals la fina ironia de Tucholsky es deixa veure clarament, com ara en el del «Circ de Gavarnie», en què l’autor diu: «la carretera va carregada de soroll i de tracaleig durant tot el dia, els restaurants estan desbordats, s’hi poden comprar records estúpids i tot plegat recorda una mica la Suïssa saxona (…) la carretera acaba a Gavarnie, llavors el camí fa un revolt i la supèrbia dels Pirineus queda a la vista del públic. Les parets de roca formen un semicercle gegantí, al capdamunt hi ha una mica de neu, i el conjunt resulta bonic de veure. Però això és tot (…) no entenc per què li donen tanta importància (…). Tot i això, Gavarnie sí que tenia alguna cosa bona. Un dibuixant francès va traure el seu pseudònim d’ací: Gavarni…» O «Concepcions de la naturalesa» o «Excursió al mon dels rics».

Hom podria pensar que el temps que va dedicar al viatge (dos mesos) no és suficient per a parlar de qüestions sociològiques o fins i tot ètniques amb prou coneixement de causa. Ara bé, excepte en algun apartat concret (com el referit al poble basc a «Sant Joan de Peu de Port: els bascos», en el qual algunes opinions sí que grinyolen una mica), la seua tasca de documentació i la seua capacitat intuïtiva i reflexiva són notables. És una llàstima que no fes més incursions en els Pirineus espanyols: la gent a la qual ens agraden i els coneixem una mica hauríem gaudit segurament més; però el viatge va ser el que va ser.

La traducció és molt competent, però m’ha semblat notar certa manca d’homogeneïtat estilística i lèxica en alguns passatges, potser pel fet que són dues traductores.

En resum, és un llibre molt recomanable i una iniciativa molt lloable de l’editorial Afers.

 

Ací pots aconseguir més informació sobre el llibre

Inscriu-te al nostre butlletí

Top