La revista degana en valencià

Un llibre per a pensar

03/03/2021

Fitxa bibliogràfica:

Citacions i [e]vocacions

Francesc Blanc

Silva editorial, 2020

83 pàgines

Fonxo Blanc, un professor de català jubilat d’Altafulla (comarca del Tarragonés) que ha treballat sempre en la comarca del nord (Vilafranca del Penedés), ha publicat un llibre singular: Citacions i [e]vocacions. És un conjunt d’unes sixanta reflexions cada una de les quals té un títol i una citació d’un autor. Els títols estan ordenats alfabèticament. Com ara, cinc de les reflexions es titulen «Esquerres / Federalisme / Felicitat / Fracàs»).

L’autor pensa i parla sobre el conjunt de la vida. Així, reflexiona sobre l’educació (amb idees importants, p. 25); i, tot seguit, passa a l’erotisme (p. 26); i, al cap de poc, a l’esperança (p. 28). Cal destacar que, en els seus escabussons en la vida, apareix l’humanisme sovint, com ara quan observa que el fracàs no és negatiu: sempre que reflexionem i que sigam valents per a superar-lo, és positiu (p. 33). En canvi, desconfia dels «intel·lectuals» i dels líders (ps. 44, 46, 47, 66). L’autor s’identifica amb les persones planes del carrer, i es nega a dirigir a ningú, perquè dirigir comporta manar: implica dominar.

Una citació de Popper descriu una característica del marxisme: tot serien enemics, de manera que caldria anar contra tots (p. 52). Eixa observació, a més de tindre aplicació a moviments infantils i sectaris dels nostres dies, m’ha recordat que comencí a mirar reflexivament el valencianisme dels setanta en què m’havia format quan vaig vore que era predominantment negatiu (com ara en la cançó Diguem no de Raimon). Contra eixa visió, diria que cal actuar d’una manera positiva o constructiva: buscar solucions a problemes concrets i proposar-ne per a atraure i convéncer la gent, que és a on tenim la nostra força: sense l’adhesió de la gent del carrer, no som res.

També he trobat suggestiva la reflexió que fa Blanc sobre Marx i Freud (p. 53), que impulsa a desconfiar de les persones. En canvi, l’autor té confiança en les persones. Més avant, torna a posar les persones per damunt de tot (els partits polítics i els pobles inclosos, p. 65); i, al cap de poc, observa que els polítics i els docents deuen confiar en les persones (p. 66). Posteriorment, els seus lectors veuen que el docent deu actuar sense fer que els alumnes tinguen por de suspendre (p. 71). I, cap al final, esclata una carcassa: cal raonar i debatre constantment; de fet, només pensaríem quan dialogaríem; però hem de debatre respectant sempre les creences dels altres; quan no ho fem, passem del diàleg a la «dialèctica» (p. 73).

Tot això ¿no és humanisme? Per la banda negativa, qui és raciste (i qui és violent) és un pobre insegur (p. 70). I, com a final, la transcendència (p. 77): sense voler millorar la vida humana (inseparable de les persones, una a una), la nostra existència seria «entropia»: informació inútil, energia inútil.

Estem davant d’un llibre ben interessant. I ben difícil d’elaborar, no debades no és fàcil parlar sobre la vida. I el cas és que eixe tema és el primer de tots: la vida, el sentit que tota persona busca en la seua vida per a viure satisfactòriament cada dia.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top