La revista degana en valencià

Un llibret

04/06/2020

Es tracta d’un llibre que, per dimensions de caixa, resulta menut, però no pel contingut, que per a mi és molt interessant i espere que ho siga per a possibles lectors que s’interessen per la història de l’art i el pensament. Parle d’Epistolario. Alfons Roig/María Zambrano (1955-1985), editat per la Institució Alfons el Magnànim-CVEI-Diputació de València (2017) i que consta d’una introducció a càrrec de Rosa Mascarell Dauder en què ens va descobrint el misteri de la vida d’Alfons Roig i com va obrint-se a la comprensió d’una pàtria que ha maltractat tants fills seus que estan patint l’exili. En el primer viatge d’estudis d’Alfons Roig ja apareixen al seu dietari personal les veus que criden contra el franquisme en una audiència del papa Pius XII; més tard, en un segon viatge a Roma, Alfons Roig visitarà M. Zambrano, coneixerà la colònia d’exiliats espanyols a Roma i s’unirà al seu patiment i demanarà perdó. En aquest punt comença l’obertura d’Alfons Roig al coneixement de l’art contemporani (pintura, escultura, arquitectura, poesia, pensament) –també exiliat o desconegut i menystingut a la península– i amb la discreció convenient comença a donar-los a conéixer al Seminari de Montcada i a l’Escola de Belles Arts on fa de professor, així com en algunes publicacions culturals de l’exili. La introducció acaba amb unes referències a l’ermita de Llutxent com el lloc del Beatus ille ovidià recordat per Juan Gil-Albert i més implícitament per María Zambrano en el llibre Los Bienaventurados, publicat en 1990.

La correspondència entre els dos personatges ompli la part central del llibre, on podem trobar l’estima mútua, ampliada en el cas de Zambrano a la seua germana Araceli, i també hi trobem algunes cartes d’Alfons Roig a J. L. López Aranguren, Vicente Aleixandre (oncle del company del claustre del Seminari de Montcada, D. Fernando Hipola Aleixandre), a Juan Gil-Albert… Quina estima destil·len les lletres per personatges com Miguel Hernández i la seua viuda! Quanta estima entre els protagonistes i quanta amistat farcida sempre de referències a la Mare de Déu de la Consolació, titular de l’ermita que Alfons Roig ha convertit en lloc de trobada de tants artistes i amics! Quins records, aquells ciris sempre encesos com una pregària per María i Araceli, posats al volant dels dos cavalls d’Alfred Manessier (pintor dels ametlers florits al voltant de l’ermita), amb qui tingueren un accident i després es col·locà als peus de la imatge mariana per col·locar-hi els ciris dels devots!

El cos del llibre tanca amb cartes de Josep Vidal Talens a María Zambrano (Alfons ja no podia escriure per problemes oculars) i de María Zambrano a Eusebi Moreno i Josep Monter, els tres amics que cuidaren els últims anys d’Alfons Roig. El llibre acaba amb un epíleg escrit per Josep Monter, en el qual conta les trobades entre Alfons i María Zambrano i com no tingué lloc un darrer encontre entre els dos a l’ermita de Llutxent, fet desitjat vivament per ambdós protagonistes que va impedir l’edat i la situació política espanyola, que no recomanava el retorn de María.

El llibre ha arribat a les meues mans per estima d’un vell amic de Tavernes de la Valldigna que vaig conéixer i tractar els anys del meu ministeri al poble de la Safor. Després de molts anys sense trobar-nos, vingué a buscar-me amb el regal i una nota manuscrita que diu: «Estimat Vicent: Al llegir este llibre em vaig recordar molt de tu. Amb tu vaig anar a l’ermita de Llutxent i vaig conéixer a Alfons Roig. Tots eixos records han aparegut a l’anar llegint este llibre. A més, m’agrada molt per l’estima i intel·ligència que hi ha en l’epistolari que ompli el llibre. Amb molt d’afecte, Pepe Pastor. 17-1-2020». També jo he fruit llegint-lo, recordant tantes coses de la meua vida d’estudiant i de capellà, i m’ha arribat a emocionar. Fins i tot en la cloenda escrita per Josep Monter apareix una darrera citació a peu de pàgina que fa referència a un article escrit per Artur Heras (octubre de 1977) i que resumeix molt bé el paper d’Alfons Roig en les nostres vides: «no ens cansem de recordar aquell home bo, senzill i valent que va caminar i ens va ensenyar a caminar amb esperit obert i lliure i com un arbre de soca grossa, de fulles permanents –verdes– daurades segons uns, platejades per a altres, ens protegia del sol duríssim, delitant-nos amb la frescor de la seua ombra i el xiu-xiu del vent conversador. No volem que el seu siga un nom escrit sobre l’aigua. El sol duríssim i els temps d’obscuritat segueixen demanant ombres i clarianes com ho foren Alfons i María».

Inscriu-te al nostre butlletí

Top