Un mal negoci

Clara Ferrando. Secretària Autonòmica d’Hisenda de la Generalitat Valenciana

El model actual de governança econòmica respon a una antiga visió de l’Estat centralista, segons la qual els diferents territoris depenien del centre per al seu desenvolupament i progrés. Aquest model respon al principi de jerarquia que sembla que continua dominant les relacions intergovernamentals entre l’Estat i les comunitats autònomes. El sistema autonòmic actual no té sentit mantenint aquesta visió; senzillament, està caducat. Els nous temps i una clara voluntat d’autogovern han de superar aquesta realitat. Hem d’impulsar una nova senda que permeta la col·laboració i coordinació entre els diversos territoris, exercir el protagonisme que ens correspon com a part de l’Estat, tindre garantida la nostra autonomia financera per poder exercir la nostra autonomia política en llibertat i seguretat.

La nova realitat ja no parla de territoris dominants i de territoris dominats, si no de territoris d’oportunitat i en creixement per mirar de cara al futur, com a mínim amb igualtat de condicions i amb la garantia de poder mantindre les competències públiques fonamentals que prestem les autonomies als ciutadans del nostre territori. Un servei que, per altra banda, hem de poder prestar amb la qualitat que es mereix qui contribueix amb els seus impostos.

Unes institucions públiques justes reclamen una distribució justa dels recursos. No pot considerar-se justa una institució si no realitza un repartiment equitatiu dels recursos entre els seus ciutadans, per posar-nos al capdavant de la defensa dels drets de la nostra ciutadania.

Un Estat modern ha de relacionar-se amb les comunitat autònomes en un pla d’igualtat; les autonomies són les que compleixen el principi de subsidiarietat en relació amb les necessitats ciutadanes. Són, de fet, les implementadores dels serveis públics fonamentals per a la ciutadania (sanitat, educació i serveis socials).

Mai no estarà de més tornar a recordar que el País Valencià és la comunitat pitjor finançada de tot l’Estat, l’única comunitat que comptant amb una renda per capita més de 12 punts per davall de la mitjana de les comunitats de règim comú, contribuïm al sistema de finançament autonòmic amb més d’un 2 % del nostre PIB, més del que rebem; en xifres, uns 2.000 milions d’euros l’any. Contribuïm a finançar comunitats més riques que nosaltres, en lloc de ser rebedores del sistema, per tindre una renda per capita inferior a la mitjana, o siga, per ser pobres. Els 5 milions de valencianes i valencians necessitem veure garantits, almenys, els serveis públics bàsics o fonamentals, com qualsevol altre ciutadà de l’Estat, que no hauria de permetre al seu territori ciutadans de primera i de segona.

A més, el País Valencià té una despesa per capita inferior a la mitjana espanyola, i, no obstant això, continuem generant dèficit. La lògica està ben clara: el nostre no és un problema de despesa, sinó un problema d’ingressos. No rebem els recursos necessaris ni per a pagar la despesa pública fonamental per a l’atenció de les persones al nostre territori.

El Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) és l’òrgan d’interlocució entre l’Estat i les comunitats autònomes en matèria financera. Es tracta d’una trobada de caràcter deliberatiu, és a dir, no es decideixen entre tots els components del Consell les mesures a adoptar, sinó que la decisió ja està presa pel Ministeri. És més, inclús si totes les comunitats autònomes votaren en contra d’alguna qüestió, la postura estatal hi prevaldria, ja que el Ministeri posseïx un nombre igual de vots al de totes les comunitats. En el CPFF no es dialoga; s’informa a les comunitats autònomes de les decisions adoptades per l’Estat.

En la reunió del 28 d’abril del Consell de Política Fiscal i Financera, el Ministeri va fixar un nou objectiu de dèficit 2016, de nou simètric, és a dir, igual per a totes les comunitats del 0,7 % del PIB, dins de la senda d’estabilitat pressupostària, que pretén el dèficit 0 en 2019. Un pas absolutament insuficient per al País Valencià, si atenem el nostre problema d’infrafinançament. Els problemes desiguals no es resolen amb solucions iguals.

Mentrestant, l’Administració central es reserva per a si un objectiu de dèficit de l’1,8 % per a 2016, un percentatge molt més ampli i còmode amb el qual podríem complir l’objectiu de dèficit les comunitats autònomes. Tinguem en compte, a més, que les competències que tenim assumides les autonomies són les més inelàstiques, les que pitjor es poden adaptar al cicle econòmic o a una època de crisi econòmica, ja que els xiquets hauran de continuar anant a escola i les persones ens seguirem posant malaltes. En definitiva, un mal negoci que, si no canvia, cada volta obtindrà més dissidència d’aquells que sí que ens creiem ser part de l’Estat.

Article publicat al nº 416 (juny de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar