Tens 0 productes a la teua cistella
En la dotzena de llibres i el centenar d’articles que ha escrit, el professor Abelard Saragossà ha analitzat amb meticulositat aquells elements de la societat valenciana que l’inquieten, entre els quals, 1) l’ensenyament del valencià, la teoria lingüística i la pedagogia gramatical; 2) el treball lingüístic i el compromís social; 3) els criteris de la normativa lingüística i l’assimilació social de les normes, i 4) els estudis sobre gramàtics i escriptors (valencians, catalans i balears).
L’atracció que Saragossà sent per Soler es basa en la coincidència de criteris que hi ha entre ells dos sobre la percepció, l’observació i el diagnòstic d’uns quants problemes endèmics de la nostra societat, sobre els quals, en el transcurs d’uns onze anys, el professor Soler va traure, sobretot en la premsa valenciana, un conjunt d’articles, una compilació dels quals va publicar en l’editorial de la Universitat de València amb el títol L’ofici de raonar, distribuïts en nou apartats: 1) Temes de país, 2) La dreta que patim, 3) Debat estatutari, 4) Qüestions disputades, 5) On va el socialisme valencià?, 6) La via valenciana en la cruïlla, 7) L’eix mediterrani, 8) L’Espanya plural, i 9) Cultura, societat, universitat.
Estos articles conformen un conjunt d’opinions al voltant de la realitat valenciana dels últims lustres. Les reflexions de Soler deriven de la seua condició de professor universitari i de ciutadà amb vocació pública. Raona com a ofici, fent-se entendre a través de l’exposició seguida d’argumentació, a fi de canviar un entorn social que ell i els seus lectors desitjaríem millor.
Saragossà ha disseccionat els articles de Soler per tal d’extraure’n les idees principals amb què poder organitzar i reconstruir el corpus teòric de l’autor, les quals idees ha distribuït en quatre grans apartats que, a més de l’encertat pròleg del professor Joan J. Senent Moreno, de la introducció i les conclusions, ha titulat: 1) València, valencianisme i societat valenciana, 2) El centralisme espanyol, 3) Dels símbols a l’autocrítica, i 4) Poder polític i cohesió social.
Amb el propòsit de «buidar, ordenar, vincular i travar les idees valencianistes» de L’ofici de raonar, i també perquè «els lectors no solament es troben un discurs sobre un autor, sinó amb el mateix autor estudiat», Saragossà ha construït les seues anàlisis sobre una extensa sèrie de citacions del llibre de Soler.
Per exemple: en el primer epígraf del bloc ‘El centralisme espanyol’, que es titula «La balança fiscal valenciana», Saragossà analitza l’article «Barcelona-València» (Avui, 24-1-2001) en què el catedràtic d’Economia Aplicada demostra que és completament inexacte l’enunciat victimista d’uns certs intel·lectuals catalans, segons els quals «els diners de Madrid flueixen a dojo cap a València per menystenir Barcelona i buscar-li contrapesos, perquè ni vota PP ni està tan castellanitzada com la ciutat del Túria».
En contraposició a tal arbitrarietat, Saragossà sintetitza els dos contraarguments principals de l’article: 1) El País Valencià té l’índex de despesa pública per habitant més baix, després de Catalunya, i 2) El PP havia aconseguit en el 2001 que els valencians tinguérem «l’índex d’endeutament per habitant més alt entre totes les comunitats autònomes».
A continuació, destaca les inversions que l’articulista diu que s’han fet a València, pagades en part pels valencians i per Brussel·les, i afig la llarga llista d’infraestructures pendents d’executar.
Este article es tanca amb una pregunta retòrica que ambdós autors destaquen: «¿Hi ha algú que dubte que aquesta mena d’actitud perjudica fins a extrems insospitats les sempre difícils relacions entre aquestes dues ciutats de nissaga comuna?».
Així com Vicent Soler ha aconseguit en el seu llibre concretar i fer pedagogia amb les seues apreciacions sobre la realitat valenciana, Abelard Saragossà ha considerat tan modèlic el seu ideari que, al llarg de tres estius, amb un suport bibliogràfic bàsic, ha avaluat l’activitat intel·lectual i els ideals d’este socialista valencià partidari d’un federalisme asimètric que en els seus escrits i en la seua actitud, tant en la política com en la vida, es guia per l’humanisme i pretén que el valencianisme siga un moviment inclusiu que augmente la cohesió de la societat valenciana.
