La revista degana en valencià

Un miracle del 1600, temps de pesta

26/10/2022

La pesta del 1600 va provocar un text memorialístic de Josep Aznar que, si bé no és massa extens, té l’avantatge de donar-nos detalls impagables. L’onada afectà sobretot Castella, però el nostre país es va veure afectat, especialment, en allò que ara denominem comarques centrals, fins al punt que aquella epidèmia es va conéixer entre els valencians com «la pesta de Xàtiva». Sembla, també, que ja era present a finals del 1599, però va ser l’any següent quan arribà a la màxima virulència. Aznar, tot i veure’s implicat directament en aquella situació, no ens va deixar un relat de la pesta xativina massa extens i, en tant que forma part d’una memòria personal, alguns elements són purament particulars. Amb tot, el text, que ja fa anys que va estar publicat per Alfred Boluda, Juan Galiana i Vicent Pons, és ben interessant.

De fet, Aznar comença dient que el «mal de peste», tot i que ja s’havia manifestat en un primer moment en la gent del Raval de Xàtiva –pel seu contacte freqüent amb Almansa–, «fon desimulat fins 12 de giner 1600», quan vingueren doctors del Reial Consell i, després d’una «relació de metges, donaren per empestat dit arraval y llevaren lo tracte a Xàtiva y a tot lo districhte». Afegix que el mateix es va fer respecte dʼOntinyent i Alcoi, i indica dades demogràfiques que tenen un gran interés: «en Alcoy fonc remediat pronte» i diu que només «moriren del mal 162 persones», mentre que foren difuntes «en la vila de Ontinyent 2.600 persones, ans més que menys, de 12 de giner fins a sent Joan».

La pesta a Xàtiva, però, anà avançant i, tal com passava sempre en totes les ciutats afectades, es produí una fugida més o menys notòria: «fon forçat a casi tota la gent de Xàtiva hexir-se’n per los llochs de la Costera y altres parts y per les ortes; y restà Xàtiva ab molt poca gent». I afegeix: «I si de prencipi els dexaren hexir, com cadahú volia, no se aguera encés lo mal tan fort, sinó que los jurats no volien dexar hexir la gent fins que veren lo mal per tota part». Com es pot veure clarament, el comportament davant l’epidèmia recorda el dels nostres temps, amb gent escapant de les grans ciutats, davant l’amenaça de la covid-19. I amb partidaris i tot d’evitar els controls, com ho era el mateix Josep Aznar, que defensava l’opció de l’eixida de la ciutat, si es podia, perquè ell també ho va fer. De fet, se n’anà a Agres, on, com veurem, va estar el subjecte pacient d’un miracle que cal comentar amb més detall.

Josep Aznar, creient i practicant –com no podia ser de cap altra manera, a la Xàtiva i a la València del 1600–, al seu dietari ens explica com, fugint de la pesta que ja començava a ensenyorir-se de la seua ciutat, se n’anà a Agres «ab tota casa» i «ab llexència del virrey», malgrat que «los de Agres li feren alguna contradicció y em posaren guardes de vista a mes costes per temps de més de trenta dies». És a dir: tot i portar un salconduit de l’autoritat reial, les autoritats municipals, preocupades per la seua vila i amb un zel rigorós, li exigiren una quarantena preceptiva. Passada aquesta, Josep Aznar, content per no sentir-se malalt, per no tenir símptomes que li fessen pensar que la pesta li havia entrat al cos, el dia 15 d’agost anà a donar gràcies a la Mare de Déu del Castell d’Agres «y es féu gran festa».

Aquella seua reacció no semblava ser una cosa de poca importància, sinó que tenia un fonament real: de fet, sembla que l’esmentat Aznar, el 17 de juliol anterior, «prenguí de la fredor de la terra y del beure fret», de manera que va patir alguna malaltia que li afectava «lo ventrell en tanta manera que no podia menjar». Sense gana de menjar i malaltús, s’encomanà a la Mare de Déu del Castell i «estant ab aquella turbació, sentí visiblement huna veu que dix: Ves-te’n a casa y menja, que lo teu no serà res». En agraïment, Aznar va prometre donar un calze de plata al convent d’Agres i fer altres ajudes econòmiques. No era per a menys.

Bé és cert que ell mateix, en tornar a casa, es va automedicar –per si de cas!– i va prendre vi bullit amb romer «y altres olis», de manera que «tinguí remey y me se fonch llevat lo mal, Déu aydant y sa mare gloriosa». El 15 de novembre retornà a Xàtiva, sa i estalvi. A la capital de la Costera, la pesta sembla que encara va durar fins al juliol-agost del 1601, com indica Aznar, el qual remata dient que «se sabé per cosa certa que moriren axí en lo arraval dels moriscos, com en Bixquert, com en la Casa Blanca, que era Çatorre, entre lo Raval y Novellé; y en Xàtiva, per les ortes y llochs, pasades de 2.800 persones, y moltes que·n soterraren vives per certes diligències que feren».

Josep Aznar no sols va viure la pesta en primera persona, sinó que també es devia considerar un miracolato –com diuen els italians– de la Mare de Déu. I així ho va deixar escrit per a memòria en l’esdevenidor. I ara, nosaltres, ho recordem, també, a l’espera del miracle de les vacunes, que sembla que ja es troba més prop.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top