Un miracle en l’onada de pesta del 1600

07/07/2021

La pesta del 1600 va provocar un text memorialístic de Josep Aznar que, si bé no és massa extens, té l’avantatge de donar-nos detalls impagables. El nostre país es va veure afectat, especialment, a les comarques centrals, fins al punt que l’epidèmia es va conéixer entre els valencians com «la pesta de Xàtiva». Aznar, tot i veure’s implicat directament en aquella situació, no ens va deixar un relat massa extens i, en tant que forma part d’una memòria personal, alguns elements són purament particulars. Amb tot, el text, que ja fa anys que va estar publicat per Alfred Boluda, Juan Galiana i Vicent Pons, és ben interessant.

De fet, Aznar comença dient que el «mal de peste», tot i que ja s’havia manifestat en un primer moment en la gent del Raval de Xàtiva –pel seu contacte freqüent amb Almansa–, «fon desimulat fins 12 de giner 1600», quan vingueren doctors del Reial Consell i, després d’una «relació de metges, donaren per empestat dit arraval y llevaren lo tracte a Xàtiva y a tot lo districhte». Afegix que el mateix es va fer respecte d’Ontinyent i Alcoi, i indica dades demogràfiques que tenen un gran interés: «en Alcoy fonc remediat pronte» i diu que només «moriren del mal 162 persones», mentre que foren difuntes «en la vila de Ontinyent 2.600 persones, ans més que menys, de 12 de giner fins a sent Joan».

La pesta a Xàtiva, però, anà avançant i, tal com passava sempre en totes les ciutats afectades, es produí una fugida més o menys notòria: «fon forçat a casi tota la gent de Xàtiva hexir-se’n per los llochs de la Costera y altres parts y per les ortes; y restà Xàtiva ab molt poca gent». I afegeix: «I si de prencipi els dexaren hexir, com cadahú volia, no se aguera encés lo mal tan fort, sinó que los jurats no volien dexar hexir la gent fins que veren lo mal per tota part». Hi havia, com es veu, partidaris d’evitar els controls, com ho era el mateix Josep Aznar, que defensava l’opció de l’eixida de la ciutat, si es podia, perquè ell també ho va fer.

Josep Aznar, creient i practicant, se n’anà a Agres «ab tota casa» i «ab llexència del virrey», malgrat que «los de Agres li feren alguns contradicció y em posaren guardes de vista a mes costes per temps de més de trenta dies». És a dir: tot i portar un salconduit de l’autoritat reial, les autoritats municipals, preocupades per la seua vila, li exigiren una quarantena preceptiva. Passada aquesta, Aznar, content per no tenir símptomes que li fessen pensar que la pesta li havia entrat al cos, el dia 15 d’agost anà a donar gràcies a la Mare de Déu del Castell d’Agres «y es féu gran festa».

Aquella seua reacció no semblava ser una cosa de poca importància, sinó que tenia un fonament real: sembla que l’esmentat Aznar, el 17 de juliol anterior, «prenguí de la fredor de la terra y del beure fret», de manera que va patir alguna malaltia que li afectava «lo ventrell en tanta manera que no podia menjar». Sense gana de menjar i malaltús, s’encomanà a la Mare de Déu del Castell i «estant ab aquella turbació, sentí visiblement huna veu que dix: Ves-te’n a casa y menja, que lo teu no serà res». En agraïment, Aznar va prometre donar un calze de plata al convent d’Agres i fer altres ajudes econòmiques. No era per a menys.

És ben cert que ell mateix, en tornar a casa, es va automedicar –per si de cas!– i va prendre vi bullit amb romer «y altres olis», de manera que «tinguí remey y me se fonch llevat lo mal, Déu aydant y sa mare gloriosa». I el 15 de novembre retornà a Xàtiva, sa i estalvi, tot i que allà havien mort «pasades de 2.800 persones, y moltes que·n soterraren vives per certes diligències que feren».

Josep Aznar no sols va viure la pesta en primera persona, sinó que també es devia considerar un miracolato –com diuen els italians– de la Mare de Déu. I així ho va deixar escrit per a memòria en l’esdevenidor. I ara, nosaltres, ho recordem, també, quan el miracle de les vacunes ja es troba ben prop.