Un moment crític

Ser o no ser, aquest és el dilema.

William Shakespeare

Però la pregunta ben bé podria ser una altra: caure o no caure.

En aquest cas, caure significa fer-ho a un abisme de quasi cent metres de profunditat. Una caiguda que amenaça tot un poble, o la part del poble que estava més a prop del tall vertical que s’ha produït després que d’unes intenses i sostingudes pluges saturaren el terreny (pluges que tenien un nom, Harry, però amb una causa ben humana: el canvi climàtic, del qual no parlarem mai prou). En aquest context, no només es produeixen inundacions, ofegaments, sinó també l’esllavissament del terreny on estaven part de les edificacions d’un poble italià de Sicília: Niscemi.

I és que el ser humà contamina de totes les formes possibles i imaginables, com si mai no hi tinguera cap responsabilitat, però aviat, com un bumerang, el problema li planta cara. Li donem un nom, Dana, Harry… però és evident que no estem fent prou per a minvar els seus efectes.

I llavors, amb la pluja, amb aquest tallant que apareix de sobte a les cases, què fer? La primera mesura és salvar vides, i les cases es buiden, i els records hi romanen sense que ningú els puga recollir. Sortosament, la primera part ha estat un èxit.

Però hi ha problemes molt més subtils. Hi ha la memòria individual, però també la col·lectiva. I en aquest poble, aquesta memòria té el nom d’Angelo Marsiano, nom d’una biblioteca local on es guarda un autèntic tresor, en la forma de quatre mil llibres i documents, essencials per a conservar viva la història del poble (que és, també, la de la humanitat, a escala local).

I el perill és certament tan real que a penes han pogut ser rescatats uns quatre-cents d’aquests exemplars, perquè la base damunt la qual s’edifica pot enfonsar-se en qualsevol moment. Està, literalment, a la vora de l’abisme, i els llibres, guardats en un soterrani, cosa que complica immensament el rescat d’aquestes joies tan estimades al poble i a la comarca.

Qualsevol mínim moviment pot causar l’esllavissament que s’endurà aquesta memòria. I el temps no corre, precisament, a favor.

Hi ha esllavissaments de terres. Altres afecten la vida de les nacions. I existeix qui és especialista a provocar-les. El seu nom no és un altre que Trump.

Hom negocia, bonament o com pot, sota una pressió infernal, per veure de posar trellat en un tema tan complex com seria ser veí d’Israel, o fer-li ombra a escala regional. Israel és com el gat que té un gos enorme d’amic i que, si té un problema, no fa més que cridar-lo i el problema, de sobte, desapareix. A un cost grandíssim de vides i de destrucció, clar.

Perquè una bomba que cau no discrimina ni demana si pot fer-ho sense causar víctimes. Tampoc demana per la identitat. Ja poden matar militars amb poca graduació o generals, o xiquetes que anaven a un centre escolar a sobreviure a la seua situació com a dona en un estat que les margina sistemàticament. I ara, els que teòricament les anaven a alliberar són els que les maten a colp de míssil.

Així són les coses.

Però estaven negociant. Què ha pogut anar malament? El cafè del representant de Trump estava massa calent, li cremava a les mans, als llavis? L’Iran no es va voler llançar als peus dels lleons, que segurament començaran demanant canvis polítics i acabaran per exigir les explotacions de petroli, per què Trump les controle? Els negociadors deien que tot anava bé i, de sobte, l’esllavissament.

El terra cedeix i els míssils comencen a caure. I cauen els uns i els altres responen. La població no té més remei que fugir. De nou, fugir, perquè ningú no pensa en el seu present ni en el futur. Hom deia, als mitjans de comunicació, que una guerra que, probablement serà menor, la d’Iraq, va causar una destrucció tan gran que tot continua, més o menys, en el mateix estat que després de la caiguda de les bombes. La destrucció com el llenguatge que parlen les grans potències. Com el que ocorre amb el Donbass, d’Ucraïna. Un territori que Rússia s’entesta a conquerir i que va esmicolant, quilòmetre a quilòmetre… que els quedarà, quan s’acabe la guerra? Ruïnes i allò que la terra amaga, el negoci, que és el que realment interessen les potències del món. La cultura, la llengua, la població sempre seran danys col·laterals.

I un moviment de terres que hom ni notaria acaba per provocar la catàstrofe.

Ara, una guerra més sacseja el mapa global. Un president, que deia que ell mai no faria això, mou la flota americana com si estiguera jugant al Risk. Recordeu aquell joc que hom llançava els daus i atacava una regió veïna? Hom apostava peces i les podia guanyar o perdre. I els territoris canviaven de mà. Però què hi havia al darrere? Destrucció, mort. Això, però, no crida tant l’atenció com el fet d’ostentar i la voluntat de resoldre els problemes a colp de canyó.

Teòricament, ho ha provocat algú que pretenia el Nobel de la Pau, quines coses… Justícia poètica, potser?

Altres esllavissades afecten la memòria cultural d’una forma més subtil.

De vegades, hi ha víctimes que ho són reiteradament, al llarg dels anys. Un d’ells és Miguel Hernández. Quan era adolescent, amb el primer premi que vaig guanyar, a l’escola, em comprí la seua obra completa. Era un moment que la seua poesia no constituïa més que una base sòlida de la cultura en llengua castellana, escrita des de terres valencianes. Un referent, un poeta del poble, que s’identificà amb la República, que mantingué relacions estretes amb membres destacats de la generació dels 27, i amb Pablo Neruda (de mort també més que sospitosa, al seu país de naixement, però això és una altra història…). Parlar de referents culturals no hauria de ser un problema…

almenys en un territori culte, on la memòria no causa avergonyiment sinó orgull. Quin problema podria causar un poeta que, quan era jove, s’havia dedicat a cuidar les cabres de la família? Pot ser que no pensava com calia? Per això hagué de pagar el preu de la seua vida, de morir sota la repressió del règim, que el deixà emmalaltir a la presó.

Hi ha qui mor, però, moltes vegades. Entre Alacant i Oriola existeix una ruta, que tradicionalment rebia (durant més de trenta anys, amb governs de diversos colors polítics) el suport econòmic de la Generalitat Valenciana (la de tots els valencians, fins i tot la d’aquells que no votaren les opcions polítiques dels que guanyaren unes eleccions). Perquè quan hom guanya les eleccions deixa de representar a una part de l’electorat i governa en nom de la població en conjunt. Dels morts, també. I enguany, sense raó, sense cap explicació, s’ha eliminat aquesta ajuda. Que no els haguera fet un forat als comptes, segur que no! La ruta continuarà, però no és aquest el problema.

El problema és aquesta esllavissada que talla el camí natural de la memòria col·lectiva. El problema és que hom només pot reivindicar l’obra d’algú, amic (Julio Iglesias, per exemple, tot i que haja estat acusat de comportaments clarament delictius, per a ell aquesta interpretació del poder el respecta, clar, perquè és dels seus).

La qüestió, doncs, està en un altre camps: la memòria democràtica, el valor dels símbols, i el d’un passat que no hauríem de repetir. Hi ha qui diu que això de la memòria històrica ja está superado. Però a la mínima de canvi, peguen un colp d’aixada a la cimentació del règim del 78, tot buscant idealitzar un passat dictatorial que, segons ells, no estava tan malament.

La memòria, que gira a un costat o un altre, a gust del consumidor. I mentrestant, les bombes no deixen de caure. La persecució de símbols continua avançant. I els llibres romanen a la vora de l’abisme, tot esperant que el miracle podrà ocórrer.

Perquè no són només pàgines. És la memòria d’un poble. Els drets dels dèbils. Un futur que hom pretén esborrar amb un tall quirúrgic, a fi que, després de l’operació, mai no siga possible identificar què hi va haver. Quin rastre… Amb tot, fins i tot en els quadres, on el pintor canviava d’idea, sempre hi trobarem els sentiments que s’entesten a mostrar-nos que la història continua existint. Malgrat els intents furibunds dels uns i dels altres. C’est la vie.

Hem volgut acabar amb unes declaracions que ha emès una entitat local de Niscemi (Pro Loco Niscemi APS), perquè ens permeten no perdre mai l’esperança: “La cultura és el nostre patrimoni més preuat. Salvaguardar-la és un acte d’amor pel passat, el present i el futur. Com a comunitat, podem transformar aquesta dificultat en força, unint coratge, cura i responsabilitat. Perquè una ciutat que defensa la seva cultura mai no perd de debò: creix, es renova i continua explicant la seva història.