Tens 0 productes a la teua cistella
Títol: La llengua de sant Vicent Ferrer
Autor: Jordi Colomina
Editorial: Acadèmia Valenciana de la Llengua (2021)
«A França, francés; a Portugal, portugués; a Itàlia, italià, i al cel, valencià». No sé si heu sentit mai aquesta dita, amb totes les variacions possibles entre estats i llengües, que segurament la que acabe de citar ara està trabucada fins i tot de com me la va contar ja fa temps el meu avi, amb les nacionalitats intercanviades perquè quadren –almenys segons el meu parer… Dec haver-la sentida de menut, però no em va cridar l’atenció sinó de manera diferida, com alguns pacten segons quines coses, quan vaig reflexionar que allò que ens venia a dir és que la nostra llengua, el valencià, a diferència de les altres, no és terrenal, no és d’aquest món. D’aquest món westfalià d’estats-nació. Per això l’hem de guardar per a una millor vida. En algun lloc, si és que existeix, podrem parlar valencià com els altres parlen les seues llengües.
Curiosament, no hi havia vist mai –o no hi havia donat importància– el factor xovinista de la dita. Fet i fet, si n’hi ha –que certament n’hi ha–, és aquell xovinisme del subaltern, qui no té més remei que sobrevalorar-se de manera retòrica perquè, en el fons –i en la superfície, també– es menysprea, s’autoodia, perquè no quadra amb la posició social amb què es reivindica i a la qual demana aspirar. El valencià no es parla al cel perquè siga l’indret superior a tots els altres, sinó perquè, com hem dit, no té lloc en aquest món, on, més que parlar la nostra llengua, la dolem –si em permeteu la invenció lingüística.
Explique aquesta reflexió prèvia perquè els valencians vivim, si fa no fa, una experiència paral·lela amb la figura de sant Vicent Ferrer, contra la qual molt pocs connacionals més poden competir contra una presència pública ritual i a la vegada popular tan omnipresent com la que ocupa el nostre predicador de la fi del món més universal. Més enllà de reconéixer-lo en la via pública, donant nom a un institut o, per descomptat, com a protagonista d’una quantitat infinita de manisetes ornamentals, tots els valencians sabem que mestre Vicent va recórrer mig món predicant sempre en valencià i que, a tot arreu, l’entenien. Un miracle, doncs. Quasi tan gran com que la representació tradicional i popular dels seus miracles haja mantingut la llengua del sant fins als nostres dies. Som un país de contradiccions.
I un altre quasi miracle filològic és el que podem ara gaudir amb aquest estudi monumental de La llengua de sant Vicent Ferrer que signa Jordi Colomina i que ha editat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en un estoig de dos volums que deu pesar un bon parell de quilos en la bàscula, ja que hi ha d’allotjar les seues 3.000 planes d’anàlisi minuciosa. Un treball dels que justifiquen tota una vida acadèmica.
El filòleg alcoià, especialitzat en dialectologia i professor de la Universitat d’Alacant, ha tret el màxim suc possible al corpus lingüístic vicentí per tal de donar-nos el que és un estudi que, com a metonímia, serveix perfectament per a caracteritzar la nostra llengua clàssica. Sembla realment complicat que se n’escape cap detall, entre les més de mil planes del primer volum, que és pròpiament l’estudi com a tal, juntament amb el segon volum, un diccionari integral del lèxic que va utilitzar el sant nostrat.
Estem davant, doncs, d’una referència ineludible per a l’estudi de la nostra llengua clàssica i una fita gairebé definitiva pel que fa a l’estudi filològic de la llengua dels sermons vicentins. Encara que només siga per a espigolar paraules i expressions d’ací i allà i corroborar-ne la seua pervivència, paga la pena que fullegeu aquesta obra monumental.
