Un Nobel per al nynorsk

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Blancor

Autor: Jon Fosse

Editorial: Galàxia Gutenberg

Any: 2023

Si algú ens preguntara quina és la llengua que parlen a Noruega, respondríem tot seguit que el noruec, sense dubtar-ho i sense pensar-hi massa. Però això no és exactament així, i no perquè siga una resposta de l’estil que a Suïssa parlen suís o a Bèlgica parlen belga, perquè, de fet, el regne de Noruega només reconeix una llengua com a oficial: el noruec. Per tant, la nostra resposta seria correcta, sí, però, al mateix temps… no seria correcta tampoc. I és que el noruec hi és considerat com una sola llengua, però que, oficialment, té dos estàndards diferents, que, d’altra banda, es podria considerar perfectament que representen dues llengües diferents. És a dir, no és una qüestió ortogràfica menor, sinó que afecta tots els àmbits de la codificació lingüística: lèxic, gramàtica, normativa, etc. Un bon galimaties, doncs. De fet, en noruec, Noruega es diu de dues maneres: Norge i Noreg.

El que entenem habitualment com a noruec seria la seua versió bokmål, que és la més usada. A Noruega, cada municipi pot triar quina de les dues versions estàndard de la llengua noruega fa servir o, fins i tot, declarar-s’hi neutral. Aquesta decisió implica, és clar, el sistema escolar: l’estàndard triat és la base de l’educació, però l’altre estàndard hi és també una assignatura obligatòria. D’acord amb aquestes tries, doncs, l’estimació és que el 85 % de la població noruega fa servir el bokmål, mentre que el percentatge restant s’inclina pel nynorsk de manera prioritària, tot i que, és clar, també nʼhi ha que els empra indistintament. La distribució té, a més a més, una base territorial: el nynorsk predomina en les zones rurals de l’oest, mentre que el bokmål ho fa a Oslo i a la resta del país.

Per si encara no en teníem prou, la distribució de cada varietat del noruec també correlaciona molt bé amb l’hàbitat: a les zones urbanes predomina el bokmål, a les rurals, el nynorsk. De fet, a Bergen, la ciutat més gran de la zona de predomini nynorsk, la variant que triomfa és el bokmål. La diferència fonamental entre les dues varietats té, a més, un fonament nacional. El bokmål també es coneix com danonoruec, perquè es basa en la llengua oficial de la Noruega que pertanyia al regne de Dinamarca. És a dir, seria un danés norueguitzat. Per contra, el nynorsk es basa en una estandardització dels dialectes més rurals i menys influïts per la llengua danesa oficial que va codificar el lingüista Ivar Aasen en l’etapa prèvia a la independència de Noruega, a les acaballes del segle XIX, amb el sorgiment del nacionalisme noruec. Així doncs, seria un noruec desdanitzat.

Amb aquestes pinzellades, ja podem intuir que, tot i que és una llengua estatal, perquè és oficial a Noruega al mateix nivell que el bokmål, el nynorsk es podria, fins i tot, considerar una llengua minoritzada. En aquest sentit, podem estimar que el nynorsk sumaria al voltant de mig milió d’usuaris. Els valencians valencianoparlants, en som més, doncs, sense comptar-hi la resta del domini lingüístic, tot i que la diglòssia ens transforma, a la majoria, en valencianocallants. Doncs bé, el nynorsk ha aconseguit enguany, amb Jon Fosse, el seu primer Premi Nobel de Literatura. El noruec en tenia tres més, però amb quasi un segle d’antiguitat, i que escrivien en bokmål. És un bon moment, doncs, per a recordar que no hi ha cap llengua que tanque portes, sinó que, en tot cas, les tanca la diglòssia.

El nynorsk, al remat, vehicula també uns valors propis. Els usos sociolingüístics també són usos ideològics, és clar, però en aquest cas, a més a més, hi hauria un camp molt interessant a analitzar amb aquesta clau. El lema dels partidaris del nynorsk ha sigut, en les últimes dècades, «parla el teu dialecte i escriu nynorsk». És per això que no hi ha, realment, un estàndard oral de nynorsk, i, de fet, aquest àmbit, en el cas del bokmål, també és molt lax. El nynorsk, doncs, representa valors que s’han reivindicat des del conservadorisme més extrem —el tradicionalisme i la ruralitat contra la urbanitat—, però també des del progressisme contemporani —la pluralitat contra la uniformitat i la parla popular contra l’elitisme.

L’obra de Jon Fosse, de fet, també representa prou bé aquesta amalgama i aquestes contradiccions. Blancor és l’últim títol de la seua producció i el primer tast que en podem fer en català. Es tracta d’un text molt breu, menys de cent pàgines amb molt de marge i estructurades en un sol paràgraf. Un monòleg interior en què el nostre protagonista, després d’un atac d’avorriment, puja al cotxe i segueix un camí aleatori que consisteix a girar una vegada cap a la dreta i una altra cap a l’esquerra fins que es queda encallat en el fang. Llavors, amb la mateixa inèrcia, s’endinsa en el bosc. De la civilització i la tecnologia a la natura. Un bosc molt fosc, tal com es repeteix en lletania. Fins que arriba la blancor.

Com a primer tast, ens deixa amb ganes de més. De molt més. Cal destacar que la traducció de Carolina Moreno, especialista en les llengües escandinaves, s’ha fet directament des del nynorsk, sense llengua interposada. En aquest sentit, esperem que no tardem massa a veure en català les obres més destacades de Fosse, particularment la Trilogia i la Septologia.

Revista número 497. Desembre 2023.