Un nom rus

Dissortadament, hi ha massa persones, més entre els sectors joves, que no entre els més madurs, que desconeixen el sentit del verb “dimitir”, perquè durant els anys en què la dreta va ocupar el poder al nostre país, es van donar ben poques dimissions, malgrat la gran quantitat de causes judicials que els van portar davant dels tribunals, tal com així ho denuncia el periodista Sergi Castillo a les seues publicacions d’investigació sobre la corrupció a aquesta “Terra de saqueig”.

A les persones nascudes després del 2008 i que ara votaran per primera o per segona vegada, el verb “dimitir” els sona més a un nom propi balcànic (Dimitri) que no a una decisió política que honora les persones que la prenen, empentats per algun nyap propi o dels seus equips de treball.

Durant el temps que he seguit els esdeveniments polítics nacionals o estatals, tan sols he viscut dues dimissions de certa rellevància: la del manisenc Antoni Asunción i la del fins fa poc ministre de transports, Oscar Puente (tots dos pertanyents a la bancada del centreesquerra estatal). També he viscut la dimissió de Camps i la de Mazón, però aquestes són figues d’una altra panera.

Ho són perquè, el primer el van agafar amb el carret dels gelats i al segon el van obligar a deixar-ho córrer, després d’haver-lo insultat fins a la sacietat durant el funeral d’Estat celebrat al Museu de les Ciències, allà on hi ha penjat una reproducció de l’ADN totalment acientífic.

Sabem que hi ha dues formes d’entendre la política; la d’aquell que assumeix responsabilitats i les d’aquells altres que s’agafen a la cadira, encara que siga a costa de la dignitat del seu poble. Els més joves han vist com hi ha polítics que practiquen el que hauria de ser normal i que fins ara semblava inversemblant.

Perquè la fixació que el PP i Vox els tenen als adversaris (que ells consideren enemics) va proporcionalment en augment amb la por que li tenen a la veritat i a què es desmunten les seues pròpies mentides per generar un clima de desinformació i tapar així, els seus nyaps, aquells que encara circulen pels tribunals, malgrat que hagen passat més de vint anys des que es van produir.

La decisió presa pel que fins ara ha estat ministre del transport, mai no l’han pres els dirigents del partit de la gavina rampant, malgrat la contaminació del Prestige, l’accident de la corba d’Angrois, la dolenta gestió de l’accident del Yack-42, les fraudulentes comissions d’investigació de l’accident del Metro de València, els innombrables morts de la pandèmia a Madrid, el destriatge del càncer de pit a les dones andaluses o els 234 morts i les persones desaparegudes o no notificades de la barrancada i de la riuada de finals d’octubre de 2024.

Tots sabem que el PP aplaudeix els seus, facen el que facen i mai no demanen responsabilitats, els atorguen defensa jurídica en format d’aforaments i mai no els demanen responsabilitats, els premien i els atorguen presidències de comissions. On està el general que havia de fer la reconstrucció de la devastadora gota freda d’ara fa dos anys? No va dimitir, ho va deixar estar perquè, va veure que al seu costat hi havia una colla d’irresponsables i incompetents.

Hem vist que hi ha gent que dimiteix quan se sent responsable d’una errada, encara que siga d’altri, però com per a la bancada de la dreta, sempre està en perill el sistema per culpa de les pensions, la sanitat i l’educació i mai per la Fórmula 1, el rescat bancari, la casa reial o el mangoneig dels corruptes, és per això que mai no dimiteixen i consideren que aquest verb, és un nom propi rus: Dimitri.