Tens 0 productes a la teua cistella
Cap a la darreria de 1913 i primers dies de l’any nou, algunes cantonades de la ciutat de València, Alacant i Castelló de la Plana van aparéixer cobertes per primera vegada d’uns humils paperets que gosaven competir amb la moderna i cridanera cartelleria comercial que ja llavors oferia productes de consum als vianants. En aquelles faixes diminutes, de color rogenc, posava «Parleu valencià». La primera notícia sobre l’afer és d’un tal Eugènic, pseudònim d’un valencianista que al gener de 1914 havia encetat una columna d’opinió en Las Provincias, a l’estil del «Glosari» que el seu admirat Eugeni d’Ors publicava a diari en La Veu de Catalunya. Aquell Eugènic era Miquel Duran i Tortajada, membre de la Joventut Valencianista de Barcelona, poeta, periodista i un dels puntals de la causa.
Aquella empaperada de les tres ciutats va ser una de les primeres accions públiques de la Joventut Valencianista del cap i casal, renascuda a l’estiu de 1913. Després d’uns anys de letargia i de ser estigmatitzats i ignorats per la premsa i per l’statu quo, irrompien de nou en el panorama amb la intenció de ser la casa de tots, sense distinció d’opcions polítiques. «Parleu valencià» va ser la primera acció d’impacte, i ausades que en va tindre! A favor i en contra, com sempre.
Carles Salvador va deixar constància d’aquella campanya en les seues memòries de joventut recollides en La vida nova (1920): «Succeí que la “Joventut Valencianista” havia fet redreçar la torpe actitud de “Lo Rat-Penat”, que de temps no sentia la valenciania més que a la calor d’un Regionalismo bien entendido. Tant és ver ço que dic que els jovencells plenaren llavors tota València d’uns pasquins massa diminuts en els que es llegia Parleu Valencià i, com no podia menys de succeir, aplegaren a dintre el casal on s’aimen les glòries valencianes; i allí a la porta de la Secretaria fou apegada aquesta papereta: Parleu Valencià si us plau, puix ja a molts socis no els plaïa sinó parlar la llengua d’En Quixot». Era la Joventut Valencianista d’Eduard Martínez Ferrando, de Marià Ferrandis Agulló, de Francesc Aguirre, entre altres.
Allò no fou una acció puntual. Tot i els moments de languidesa de la Joventut i d’activitat de portes endins, allò es repetia quan s’acostaven diades rellevants per al valencianisme. Conten els diaris que Joaquim Sorolla, en inaugurar al claustre de la Universitat de València l’Exposició Artística de la Joventut (22-7-1916), va veure al murs del carrer de la Nau aquell pasquí i es va emocionar. Ell, instal·lat a Madrid i artista viatger, va sentir que alguna cosa estava canviant a casa…
En 1917 van continuar escampant la consigna, ara amb reacció inclosa. De la indiferència passaven als lladrucs del valencianismo bien entendido: Conrado Antonio Cardona García (Conrado de Valencia), Carlos Esplá (amb el pseudònim Valentín Carrasco) i Félix Azzati van abanderar la crítica i la minoració de la campanya, aquest darrer amb una vehemència exagerada en 1918. Els textos dels tres en La Correspondencia de Valencia, El Luchador i El Pueblo, respectivament, acumulen tota la rècua possible de prejudicis contra el valencià i els seus defensors: insignificança de l’organització, nostàlgia estèril, imposició d’una llengua sense normativa per imperatiu d’uns romàntics, la morta-morta, la modernitat i la importància del castellà, el perill del separatisme… Ben mirat, els mateixos arguments que periòdicament tornen a inundar els diaris, les xarxes i els debats polítics, com ara mateix.
L’escriptor Josep Maria Juan Garcia –acusat sovint de poeta i dramaturg populista i d’espardenya– donava en 1919 la seua interpretació d’aquells paperets fets a la trepa que ell veia pels carrers i afores de València: «Este letrero, que no es una declaración de guerra a ningún otro idioma, sino justa defensa de lo nuestro, es leído y releído por todos los valencianos, infundiendo a los despreocupados la noble idea de respetar lo suyo, y siendo para los poco patriotas un toque de llamada fuerte y vibrante, que les repite sin cesar el duro calificativo que merecen». Un noble consell, ens diu. I això, és clar, impacta en el receptor, perquè fa surar les contradiccions íntimes, els complexos subjectius d’inferioritat cultural i social que fan amagar la llengua a l’armari, la desvinculació de la llengua del patrimoni comunitari i de la vida quotidiana, la tovor de les declaracions abrandades de valenciania amb ignorància de les coses pròpies, els atacs gratuïts i les desqualificacions de qui treballa per la llengua, les intencions inconfessables, etc.
La veu més potent sobre l’encert d’aquelles tiretes senzilles fou la de Vicent Tomàs i Martí, un líder i laborador incansable. Pel febrer de 1921 reflexionava sobre la seua eficàcia, quan ja només en quedaven algunes esgrogueïdes pel pas del temps en els carrers menys comercials, i escrivia: «Oyendo y viendo algunos molestos por el pasquín, me convencía de su alta eficacia. (…) Era una obra perenne y constante la que venían haciendo aquellos pasquines con su laconismo imperioso unas veces, otras insinuante. Su acción era la de las gotas que cavan la piedra. Y la abundosidad y la frecuencia de ellos, llegaba a obsesionar. Puede que leídos por la mañana no ejercieran acción alguna, pero su constante visión acababa por hacer que uno se preocupase. Las pequeñas ideas constantemente sugeridas acaban por influir en el espíritu. Aquellos pasquines tenían la fuerza de una voz de obsesión hipnotizante. Convencidos de su eficacia, ¿a qué no continuar su fijación?».
En desaparéixer la Joventut Valencianista en 1923 pel colp de Primo de Ribera –ara en fa cent anys–, va persistir el record d’aquells pasquins i, també, la necessitat de continuar influint en la societat. La refundada Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana fou l’encarregada de reeditar la campanya i d’apegar-la per València en murs i tanques en 1935 i 1936, ara amb alguns canvis: «Parleu sempre valencià». Ens ho recordava Eduard Buïl poc abans que començara la guerra i el seu exili posterior: «Fa més de quinze anys els fixàrem nosatros. Aleshores, els valencianistes n’érem manco que hui. Segons dien nostres adversaris érem “quatre xicots”, quina claretat mental es posava en dubte per alguns dels que hui diuen que van, al paréixer, més llunt que nosatros. Hui, el valencianista és tingut per home estudiós a l’ensems que fervent amador del seu país. Té prestigi i goja de consideració; aquells eren temps una miqueta heroics, no per lo que férem, que hui tornaríem a fer amb el mateix fervor, sinó per la incomprensió ambient i el menyspreu en què nos tenien, quan no nos perseguien els policeros». Buïl en reivindica el contingut en un moment en què l’Estatut estava en joc: «Parleu valencià. No és una enrònia pueril, una ingenuïtat dels valencianistes. És exaltar la pròpia consciència, robustir la nostra personalitat».
Arxiu d’Enric Soler i Godes
Van passar dies i anys. Les pintades clandestines en la dictadura i les primeres activitats oficials de la novella Conselleria de Cultura es van inspirar en aquells paperets humils exposats als elements i a la ràbia. Que cadascú extraga les seues conclusions sobre aquesta història de perseverança…
Pintada de 1965
