Tens 0 productes a la teua cistella
Els Governs, els bancs centrals i els organismes internacionals diuen que el problema econòmic actual més greu és la inflació. Per això, llurs esforços estan orientats a frenar-la i, mentre alguns esperen que les dures mesures monetàries aplicades no afecten massa l’economia, uns altres exigeixen disposicions força dràstiques caigui qui caigui.
Organismes internacionals i Governs deixen en mans dels bancs centrals les decisions, que apliquen una única fórmula: la pujada dels tipus d’interès. Certament, cap dels tres no intenta resoldre les veritables causes de la pujada de preus i es limiten a assenyalar la crisi energètica, la guerra d’Ucraïna i, de puntetes, el «conflicte» palestí —no pas genocidi per a ells— i el canvi climàtic.
Tot i això, tant els corrents més crítics amb el capitalisme com els seus representants més genuïns coneixen les autèntiques causes de la pujada de preus: el canvi climàtic, la financerització, una globalització ineficient, l’augment del deute públic i privat, i la radical desigualtat social i econòmica.
Propostes dels capitalistes reformistes
Proposen una nova economia de mercat que hauria d’invertir en els treballadors compensant-los justament i atorgant-los beneficis més substancials, oferir un tracte just i ètic als proveïdors i actuar com a bons socis amb les empreses en lloc de prevaler els interessos dels accionistes.
La creixent desigualtat social comença a preocupar-los i aconsellen la promoció dels drets humans, llocs de treball inclusius2 i l’envigoriment de tots els sectors productius.
Parlen de «reprogramar» el capitalisme financer, per ser rendista i haver «vampiritzat» el sector productiu.
Suggereixen que tornen a funcionar tots els sectors econòmics per afavorir-ne la dinamització i fer-los més inclusius i fiables. Així mateix, no centrar-se no sols en els resultats financers a curt termini, sinó també en aquell valor creats pels treballadors, per la reputació de la comunitat, la innovació i la protecció de la cadena de subministrament i del planeta. L’objectiu és que prosperen i siguin més inclusives les societats i les economies.
Klaus Schwab, fundador del Fòrum de Davos3, proposava una «Gran Represa» emprant els bilions de dòlars injectats per a resoldre els danys provocats per la COVID-19 per a posar el planeta en el camí correcte, inclusiu i sostenible.
En desembre del 2020 es va crear el Consell per al Capitalisme Inclusiu, sorgit d’una aliança entre alguns dels majors líders mundials d’inversions i activitats empresarials i el Vaticà per tal de beneficiar les persones, les comunitats i el planeta.
Consideraven que el capitalisme actual té defectes que el fan insostenible, que les empreses han de comprometre’s amb accionistes, treballadors i medi ambient i, finalment, que el capitalisme ha de fer-se més inclusiu, proporcionar més equitat i reduir les grans desigualtats.
Tanmateix, llurs iniciatives han quedat en ben poc perquè no han aconseguit canviar-ne el rumb i les mesures aplicades estan lluny de llurs propostes. De fet, la desigualtat és prou major que abans de plantejar-les, els països estan bastant més endeutats, les injeccions monetàries dels governs han afavorit sobretot els actius financers, els líders empresarials que van assegurar que es comprometrien són més rics que mai i el canvi climàtic s’accelera sense que les grans potències i les empreses hagin complert els compromisos promesos.
Tampoc no s’han plantejat combatre el greu problema de l’evasió fiscal massiva dels grans capitals, l’especulació amb matèries primeres essencials —sobretot alimentàries— i l’empobriment que els països rics provoquen en els més desfavorits.
Endemés, quan hom planteja repartir els beneficis de forma més equitativa, la reacció dels qui defensaven la «humanització» del capitalisme és contundentment negativa.
Així mateix, les grans empreses fugen d’una globalització sense resiliència ni seguretat perquè produeix més costos que no pas beneficis, però no impedeixen que es perdin més drets ni que hi hagi més desordre comercial i financer, malgrat provocar un perillós increment de les tensions geopolítiques i militars —els actuals conflictes bèl·lics que estan augmentant els costos— en tots els àmbits de la vida social i econòmica.
Per què han fracassat?
Perquè el capital no vol assumir una represa del capitalisme que tindria un cost elevadíssim, malgrat saber que, si no ho fan, el desastre serà definitiu.
Van ser les classes treballadores i professionals, les petites i mitjanes empreses i els treballadors autònoms —el 90% de la població— els qui assumiren la crisi del petroli dels 1970. Els van imposar una immensa expansió monetària que va reduir les despeses socials i la càrrega fiscal va recaure sobre ells en lloc de sobre les grans rendes i grans patrimonis. Però el 90% de la població actual no pot assumir una càrrega com aquella.
Tan sols una reforma profunda del sistema financer podria millorar la situació, però no volen acceptar-ho per no perdre riquesa. Els Governs tampoc poden ja imposar polítiques d’austeritat, perquè provocarien destrosses generalitzades en societats cada cop més precàries. Finalment, no resulta versemblant que grans empreses, bancs i fons d’inversió sufraguen les despeses amb impostos més elevats sobre els seus guanys, malgrat tenir més poder per a aconseguir-ho.
Hi ha alternatives?
Molts organismes i organitzacions internacionals, institucionals o civils i alguns Governs han iniciat programes d’innovació social i desenvolupament que estan funcionant. Han aconseguit grans avanços en inclusió, salut, educació, lluita contra la desigualtat i la pobresa, cures personals, increment de PIB per càpita, sostenibilitat i protecció del medi ambient.
Però es tracta de propostes concretes en àrees específiques i territoris definits amb objectius determinats i beneficis o millores concretes que funcionen quan els beneficis estan ben repartits; hi ha inclusió i totes les persones poden aconseguir llurs aspiracions i llur potencial; la ciutadania participa en una governabilitat democràtica i pot confiar en el correcte funcionament de les institucions públiques i la imparcialitat de la justícia; es milloren els serveis públics amb lleis progressistes i eleccions pacífiques; s’obren oportunitats efectives per a les dones, els pobres, les persones amb discapacitats i altres grups marginats; es dona suport a les fonts locals de producció i consum; les relacions amb les xarxes globals són adequades; hi ha un Estat dinàmic i democratitzat amb rendició de comptes i plena transparència; i, finalment, es conserven els ecosistemes i els recursos naturals.
Molts intel·lectuals, organitzacions socials, empreses alternatives i xarxes ciutadanes estan elaborant i posant en pràctica unes altres formes de producció, consum i forma de vida que són un avançament del que podria ser un futur millor.
Com actuar?
Sabem què volem i com viure i organitzar personalment i col·lectiva la satisfacció de les nostres necessitats.
Encara que hi ha defensors de la inèrcia o de la profundització en ella mateixa del capitalisme, hi ha defensor de la reforma, el reinici o la reestructuració. Ara bé, no hi ha cap projecte que pugui esdevenir hegemònic ni que aparegui un subjecte social col·lectiu que faci valer projectes de canvi per a àmplies majories que posin en marxa processos de transformació. Dissortadament, l’única força dominant està entestada a dur-nos pel camí de sempre…
Amb tot, sabem que les grans transformacions no es produeixen de forma traumàtica, sinó gradualment, acaben bé si es condueixen democràticament i són més rellevants i positives com més transversals siguin amb el compromís i la complicitat de la ciutadania.
Desafortunadament, l’evolució del capitalisme ens ha dut a una situació històrica de convulsions i pèrdua del sentit de la realitat, a unes democràcies afeblides o formalistes que ja no són un escut protector, a un rebuig de la diversitat i dels qui no s’identifiquen amb el corrent dominant i opten per projectes compartits per tota la ciutadania i a un període de dispersió, confusió i destrucció.
Sols ens queda la bona informació i la intel·ligència, la voluntat d’entendre’ns i la recomposició de les tribus acceptant la diversitat com a valor enriquidor. Però, és suficient?
1 El títol de l’article està pres d’una pel·lícula dirigida per John Huston, A walk with Love and Death, el tema central de la qual és la transició del Feudalisme al Capitalisme durant la Guerra dels Cent Anys. Ja que estem vivint la transició del Capitalisme al Tecno feudalisme, m’ha semblat un títol adient…
2 Un treball inclusiu és aquell que té en compte factors com la contractació de personal d’orígens molt variats, pregunta regularment els treballadors, aborda malentesos i desacords i desigualtats mitjançant el diàleg i la transparència, escolta tothom en les reunions, ofereix un espai segur als treballadors, encoratja les mentories departamentals, celebra festes multiculturals, avalua sovint l’estructura salarial i els paquets de compensació i, finalment, és conscient dels biaixos.
3 Fòrum Econòmic Mundial que es reuneix anualment a Davos (Suïssa). Es tracta d’una fundació sense ànim de lucre que reuneix dirigents d’empreses, responsables polítics mundials, intel·lectuals i periodistes per discutir els problemes més urgents del planeta. Va ser creat el 1971 per Klaus Schwab, professor d’economia a Suïssa.
