La revista degana en valencià

Un passeig on encara es creuen les mirades

30/01/2019

Ressenya de Quan em jubilaré, Tobies Grimaltos (Alzira, Bromera 2018)

Quan em jubilaré és un recull de narracions breus on Tobies Grimaltos va perfilant la seua imatge de les oportunitats que se li obriran quan es retire de la vida laboral. Les històries estan dirigides a un tu, a un lector indeterminat, que és sovint convidat a mirar el món d’una manera i no pas d’altra, a evitar els errors que el propi autor ha pogut cometre. Tot això a través de una rica xarxa de sendes i gestos que s’alimenten mútuament i s’entrecreuen.

Tobies imagina així un temps on podrà llegir sense ordre ni pressa, deixar-se dur per la curiositat i viure les estones com un passeig o una conversa. Està convençut que, quan es jubilarà, disposarà de la pau i la capacitat necessàries per donar forma literària a cadascuna d’aquestes experiències, per viure-les d’una manera més densa i matisada, per aconseguir que la vida i el concepte no se separen, sinó que es reforcen i acompanyen com ja s’esdevé en aquest llibre on forma i contingut es fonen en un estil il·luminador i elusiu que ens desvetlla aspectes inesperats del món, matisos que ens havien passat desapercebuts.

La mirada de Tobies es nodreix de trobades amb altres que el reconeixen i en els quals es reconeix. Una vida sense aquestes trobades seria àrida com un desert, un passeig en el qual ja no es creuen les mirades. De vegades, aquest altre no hi és per conversar, però acompanya secretament el narrador en les seves peripècies, està a l’ombra dels seus somnis; és a aquest altre imaginari al que li explica el que li crida l’atenció i el sorprèn. Històries d’aquesta mena són, al cap i la fi, la matèria que alimenta les tertúlies efectives, la conversa amb l’altre real. Un altre que importa, però que no és del tot concret atès que pot ser fàcilment reemplaçat o substituït; un altre que simbolitza el pas del temps en la seva particularitat colpidora i en la seva indiferència.

La presència d’aquest altre particular i indefinit es manifesta en la forma narrativa que ha triat Tobies, una escriptura en primera persona que es dirigeix ​​a un tu, a un lector, que per la seva pròpia naturalesa roman indeterminat, però que no pot deixar de encarnar-se en éssers més concrets i específics. De vegades, sembla que és el professor d’universitat el que es dirigeix ​​als seus paisans, suposadament menys cultivats, i els explica les peculiaritats i secrets del seu ofici com si fos un ofici qualsevol; en altres ocasions, l’autor arriba a graus d’intimitat encisadors, ja no és un professor acostumat a fer classe, sinó algú que s’enfronta a les textures més subtils de la seua pròpia existència, com en el meravellós capítol dedicat a la seua estada a Carrícola, en el que la mirada del narrador es torna transparent i emergeix un respecte profund per la saviesa de la gent, per la complexitat de la vida de cada persona i la necessitat d’apropar-s’hi amb cura.

I, en aquest punt, si d’alguna cosa li ha servit al narrador el temps perdut entre lectures abstractes, és per descobrir que sols una mirada modesta li permetrà de descobrir els secrets que atresora el temps i el quefer quotidià de la seua gent. És aquest l’espai que el narrador desitjaria habitar, la promesa que Tobies reserva per al temps de la jubilació, un temps il·lusori i real alhora. Il·lusori perquè mai cessarà aquesta inquietud i aquesta urgència que tant sembla incomodar el narrador i li fa sentir que dilapida la seua vida, i real perquè Tobies no ha necessitat arribar a la jubilació per habitar-ho tal i com ho mostren els capítols que ordeixen el llibre. Només qui ha viscut aquesta experiència, encara que siga a retalls, pot narrar-la tan articuladament i anticipar la idea d’un temps que no s’atura, sinó que s’acomoda al ritme del cos humà, de les formes d’atenció que li resulten naturals i que s’allunyen de la idea del treball, sense renunciar al valor de la concentració i de l’esforç.

Al que sembla aspirar Tobies, però, és a que aquesta forma d’atenció tan fructífera i creativa impregne cada moment de la seua vida, com si fos només la pressa i la urgència el que impedeix que siga així. No obstant, la idea mateixa de deixar-se portar, de bambar, de permetre que l’atenció deambule i es concentre al seu caprici, és contrària a l’expectativa de constància i de permanència i ens fa pensar més aviat que els estats de gràcia, de intensitat i de sentit, seran sempre esquius i passatgers, tant ara com quan ens jubilarem.

Potser, el que podrem descobrir en la jubilació és que aquests instants -i no altres mèrits més tangibles- defineixen el valor de les nostres vides; són els que ens permetran confirmar, en fer recompte, si ha valgut realment la pena viure-la. Aquesta és encara, però, una visió excessivament atomista i productiva de la nostra existència. Podem certament atresorar aquests instants, però Tobies ens convida a situar-los en un context més ampli, a contemplar-los com a ingredients de les estampes de la quotidianitat amb les quals la seva mirada ens regala. El primer glop de cervesa després de les rutes en bicicleta apareix, per exemple, com un instant inenarrable, però sols en la mida en la qual forma part d’un tot més ampli, que requereix de la suor, del fred i la conversa. No són, doncs, instants de sentit el que les estampes d’aquest llibre ens revelen, sinó modes de vida en què el ritme de l’ànima i del cos es compassen i ens fan sentir-nos a gust en el món.

Hi ha, però, un rosec que inquieta contínuament el narrador i que li impedeix gaudir plenament de la vida que s’expressa en aquestes escenes, que li fa sentir-se sovint estrany entre els seus, i que busca en l’escriptura un mode de consol i també d’acostament. Aquesta rosec, aquest pes, del qual Tobies espera alliberar-se amb la jubilació es difumina fins gairebé perdre’s quan ens parla de les escenes del camp on la seva mirada es fon amb la pedra, el turó i l’aire fresc del matí. En aquests moments, hom es deixa dur per la seua prosa com l’autor volgués deixar-se dur per la vida si algun dia aconseguís aixecar-se d’hora i anar-se’n amb el seu amic Rafa a fer una passejada pels camps i així guanyar-se l’esmorzar i la xerrada que l’acompanya.