Tens 0 productes a la teua cistella
18/01/2023
Segurament a causa de preocupació viscuda durant la pandèmia, vaig passar del cinquanta aniversari del Procés de Burgos. Calia recordar els fets: en abril de 1969, la dictadura desarticulava la cúpula d’ETA. Aleshores el Règim, amb el seu desig d’acabar amb l’esmentada organització, montà un consell de guerra sumaríssim contra els 16 dirigents que van estar capturats. Es demanen sis penes de mort i centenars d’anys de presó, l’acusació els imputa tres assassinats, un d’ells el de Melitón Manzanas, torturador i cap de la Brigada Polític Social de Biscaia; el 3 de desembre de 1970 a Burgos començà la vista, durant la qual els acusats cantaren l’himne del soldat basc, i crearen problemes de gran tensió enfrontant-se al tribunal militar. La defensa la portaren rellevants advocats, entre altres Juan Maria Brandrés, Gregorio Peces-Barba, Josep Solé Barbera, i Francisco Letamendia. El 28 de desembre es feu pública la sentència: nou penes de mort i molts anys de presó.
Doncs, el procés sumaríssim, generà tota una sèrie d’efectes que el franquisme no havia previst. Significatives persones de rellevància en àmbits intel·lectuals, tant a dins com fora d’Espanya, se solidaritzaren amb els acusats: vaga general amb èxit a Euskadi, la Conferencia Episcopal es manifestà a favor d’anul·lar les penes, gestions des del Vaticà, i el més significatiu: a tot l’estat, malgrat la censura, els fets es divulgaren per fulls i revistes clandestines, convocant assemblees i actes de protesta, i per tant va haver-hi informació. Al juí s’hi havia donat la volta a la situació, el procés esdevenia un clam contra la dictadura, malgrat la declaració d’estat d’excepció a tot l’Estat. Una lluita, en la que unes i altres militàncies existents ens ajuntarem. Cal assenyalar el paper que a casa nostra jugaren alguns sacerdots, deixant locals i signant les peticions al Govern, així, al nostre cas, al cap i casal, les assemblees les férem als Jesuïtes amb una assistència significativa.
Molta mobilització davant d’un procés judicial, abans havien existit altres com fou el cas Grimau. En aquesta ocasió, però, no hi havien generat tant ressò. Com anècdota vos conté un detall: passat Nadal i a les portes del nou any, Elia i jo decidiren fer una escapada a Morella. Al port d’accés tinguérem un accident a causa de la neu acumulada, ens quedarem enmig la nit i sense cotxe. Aleshores ens aproparen a un mas on ens ajudaren i donaren de sopar i llit, doncs, en aquell paratge aïllat, els masovers escoltaven les notícies de la ràdio sobre el procés guardant un silenci colpidor tots plegats creuaven la mirada amb temor.
A la tornada, d’eixa accidentada l’escapada a Morella, vingué tota la moguda, fins que es va aconseguir la commutació de les penes capitals. Aquesta història fou viscuda com una victòria de la solidaritat i la lluita, posant damunt la taula el problema de la nació basca, tot i que el franquisme mostrà una vegada més el seu rostre repressiu. Vist el cas ara en la distància, cosa que dona més perspectiva, aquest procés fou un judici a la dictadura que marcà una fita. Anys més tard, vaig tindre ocasió de parlar del tema amb Bandrés, i Mario Onaindia, u dels condemnats a mort. Certament, la transició sense episodis com aquest, i altres que van succeir, no hauria estat possible.
