Un repte valencià

Tomàs Escuder. Escriptor

Em permetrà l’amable lector que faça referència, ni que siga de manera vaga i sense explicitar la cita a nombrosos texts i puntualitzacions d’un historiador massa sovint deixat de banda per connotacions que no venen al cas ara.

Hem passat massa sovint vorejant el menyspreu o la ignorància de la història i allò que ens pot ensenyar. Per a molts de nosaltres aquesta es resumia a saber-se de memòria una llarga nòmina de noms. I poca cosa més.

Hi ha historiadors però que han tractat temes de capital importància per a nosaltres els valencians i als que no recorrem tant com caldria.

Jaume Vicens i Vives n’és un d’ells. I vostès em permetran que tire de la mà, lleugerament, dels seus escrits. De manera general.

I un del temes en els quals s’hi va posar de valent és el que tracta del compromís, la imbricació, la conjunció entre el poder econòmic i el polític. Convé rellegir de tant en tant, en aquests moments valencians, com a mínim, una part de la seua obra. I de manera especial el seu “Industrials i polítics al segle XIX”.

I ací entrem en matèria ja. Un repte indiscutible per a la societat valenciana en general però de forma més precisa per als components del braç polític. I precisament per al valencià en la mesura que aquest té i pot tindre d’ajuntar esforços per tal de fer cada vegada més possible un apropament entre aquests dos mons. Tan propers en el territori però sovint tan allunyats en el discurs que manifesten.
Evidentment que són diferents, com diria el clàssic, els parlars i les banderes. I que el tema pot ser abordat des de diversos punts de vista i distintes futures opcions.

Perquè per un costat tot el poder econòmic no n’és un de sol. Ni amb interessos similars. Però diguem-ne que l’agrupat al si de les diverses organitzacions empresarials dóna ja una certa idea de grup. I aquest pot ser un punt de partida. I una opció, seria que totes o algunes d’aquestes organitzacions feren pinya al costat de les reivindicacions del poder polític valencià.

Tota una altra cosa pot ser, aquesta de molta més envergadura, estructural i no conjuntural com l’anterior, si per via de convenciment propi o per la de les demostracions del poder de la Generalitat i en particular del seu Govern l’empresariat valencià assumirà un cert nacionalisme.
Un nacionalisme que, evidentment els beneficiara i que, finalment els acabaria enfrontant al nacionalisme central.

El que des del poder polític caldria transmetre ben clarament a l’empresarial és que adornar-se o assimilar un cert nacionalisme valencià podria anar en benefici dels seus interessos. Clar que no és gens fàcil trencar, o només posar en dubte, un status quo que funciona per inèrcia. El que cal és convèncer-los de que amb aquesta opció nacional valenciana tenen les de guanyar.

Encara que pensem, es pensa, es creu, en l’imaginari col·lectiu que el món de l’economia funciona segons la lògica, hem de ser sabedors que això, sovint no és cert.

En aquest cas, com en tants d’altres, una construcció ben feta del discurs pot tindre unes conseqüències ben engrescadores per als cos col·lectius implicats.

Eixe empresariat valencià comptaria amb una visibilitat i una eficàcia que només per la seua pura presència i existència faria que estiguera considerat. Ni que fora per por del poder polític central cap a una deriva que, des de sempre han temut. I combatut.

Aquest és un repte per a la societat valenciana de primer orde. Vivim en temps en els què succeeixen fets que no podíem imaginar fa encara pocs anys. Així doncs, cal ser agosarat i que el polítics valencians treballen per aconseguir fer veritat aquest repte.

Que això és difícil? No ho dubtem. Però de més grosses n’hem vist.