Un riu de gent

Com a milers de valencians, la darrera DANA m’ha colpejat directament. El riu Magre ha negat Algemesí. I ha entrat a casa meua, que és realment la seua. Com altres barrancs, se n’ha eixit de mare i ha deixat devastació al seu pas. Mort, també. I un fum de pèrdues econòmiques que mai acabarem de saber, tot i que el més important siguen les vides que s’han perdut.

Però aquella mateixa desgràcia ha estat capaç de mobilitzar tota una altra riuada: la de la gent que, voluntàriament, sense quasi organització de cap mena, ha pres una pala, una granera, una bossa amb queviures… o se n’ha pujat a un cotxe des de punts remots, i ha vingut fins a les nostres cases per ajudar-nos a superar un impacte realment colpidor com ha estat aquesta inundació. Amb unes conseqüències que, en part, segurament s’haurien pogut evitar, si les institucions haguessen fet el que tocava…

Tanmateix, i malgrat tot això, la inundació generada per les aigües ha portat un altre riu, un riu de gent forta i valenta, que ha caminat durant hores per arribar als nostres pobles aïllats i que ha fet tot el possible per resultar útil: grups de persones que han tret fang i tot el que ha destrossat l’aigua al meu costat, com si ma casa fos la seua. Gent d’Almussafes, de la Font de la Figuera, d’Altea, de Badajoz, d’Algèria, de Bilbao, de Burgos, de Saragossa, de Sevilla, de Madrid, de Múrcia, de Catalunya, d’Alacant, de Benidorm, de Corbera, de Xàtiva, d’Alzira, de Gandia, d’Albalat de la Ribera, de Borriana, d’Almassora, de Vila-real… –i ja em perdonareu si em deixe algun poble–, m’han tirat una mà –a mi i als meus, i als meus veïns de carrer– en aquestes circumstàncies tan difícils. I també han vingut a regalar-nos el que tenen: menjar i aigua, utillatge per a lluitar contra els efectes adversos del riu… I, en especial, els seus braços i la seua força. Tot, des de l’alegria i l’esperit de col·laboració i mostrant un afecte que, malgrat que ve de gent desconeguda, t’arriba al cor i t’ompli en aquells moments dolorosos; i –almenys a mi– m’ha fet tornar a creure en la bondat de la gent del poble.

Fer un elenc de casos i d’anècdotes de persones que han passat pel meu humil carrer i que m’han lliurat uns pans, una pala, roba de treball, una granera o aigua, quan arriben des de llocs propers o remots, és impossible. A tots m’agradaria citar-los amb noms i cognoms i dir-los que m’han emocionat els seus gestos, la seua ajuda, el seu optimisme que de vegades costa de veure enmig de tanta destrucció. Han donat –i donen– una lliçó als polítics, perquè el poble reacciona amb força, davant tants ineptes.

Tos ells, aquests voluntaris imparables, són la força del poble. I per a mi –i per posar només un exemple– dos homes com Toño i Fran –d’un llunyaníssim poblet a Extremadura, de nom, per a mi, fins fa ben poc ignot: El Torviscal– representen el millor de la humanitat, la força de la col·laboració i del sacrifici pel proïsme. I com ells, tots els altres. I és per això que el meu agraïment és i serà infinit. Gràcies, voluntaris! Heu fet un magnífic paper i un gran riu de gent que ha ajudat el poble valencià.

Revista número 507. Novembre 2024.