Un sistema democràtic en tensió

Com en els anys trenta del segle passat, ens trobem immersos en un augment generalitzat dels partits d’extrema dreta amb els EUA com a exemple clar d’aquesta tendència, posant en perill la democràcia mateixa en un dels països fundacionals de la democràcia considerat potser el més sòlid d’aquest sistema.

En Europa el creixement de les forces postfeixistes afecta bona part de les democràcies, manant en solitari o en coalició amb la dreta, a països que van patir el feixisme i van tenir una forta reacció en contra des de la postguerra com a Itàlia, on ara tenim Giorgia Meloni al capdavant del govern. A Alemanya l’avanç de l’AfD a Saxònia-Anhalt i a Mecklenburg-Pomerània occidental mostren una desmemòria perillosa en el país que generà, desenvolupà i aplicà el nazisme. Els casos portugués i espanyol amb una guerra i postguerra llargues i cruels contradiuen els intents de superació posterior a la mort del dictador, o a la Revolució del 25 d’abril. En el cas espanyol, el PP assumeix el discurs i les iniciatives postfeixistes de Vox amb el qual governa diverses autonomies. La dreta portuguesa coqueteja amb Chega. El lepenisme a França amenaça també a capgirar el sistema. No s’han escapat de la tendència els països nòrdics, ni Flandes ni els Països Baixos, ni els europeus de l’Europa de l’Est. És una onada que marca el pas polític sense vergonya a la qual no hem de deixar d’oposar-nos clarament.

Antonio Scurati ha estudiat el cas de B. Mussolini a Itàlia. L’ha explicat clarament i extensament. Considere ací un text seu de la conferència pronunciada a Ginebra, editada el 2023. Scurati denuncia les amenaces dels feixistes a tot arreu, patides també per ell mateix personalment, i ens avisa de la necessitat d’una lluita continuada, la seua opció compromesa és del tot aplicable a casa nostra ara i ací:

«Un cop alliberats de la malaurada il·lusió de la suposada immortalitat de la democràcia, hem de retornar a la seua història, hem de tornar a ser part activa d’aquesta història [antifeixista] que coincideix al llarg de tota la seua trajectòria amb la lluita per ella, per la democràcia. Una lluita quotidiana, interminable, incansable».

Comportament del postfeixisme en el poder i en l’oposició

Es fa evident la necessària polarització a tot arreu com a primera mesura, espentada per l’arrogància i les mesures contundents d’allà on mana la dreta postfeixista, com en el cas paradigmàtic dels EUA o en l’oposició com en el cas espanyol.

L’administració de D. Trump en el poder, ha obligat a crear una polarització necessària per a contrarestar un poder bastit des del capital: capaç de controlar el Tribunal Suprem; manipular les normes del comerç; amenaçar a tort i a dret; negar els drets de la població; atacar els immigrats; declarar guerres; manipular els districtes electorals; negar el dret de vot a àmplies minories ensems que ha posat en qüestió el sistema electoral mateix. A més a més, nega les institucions internacionals, Nacions Unides, Tribunal Internacional, la Unió Europea. Desestabilitza els Estats d’Amèrica Llatina, interfereix en les eleccions europees i de tot arreu. Ataca les forces democràtiques i afavoreix les d’extrema dreta. Promou l’ús dels combustibles fòssils, causants en bona part de l’emergència climàtica, i posa entrebancs a l’economia sostenible.

Quan estan en l’oposició, com el PP-VOX espanyols, ataca el govern central i persegueix amb tots els mitjans: judicials, manifestacions amb ús de violència verbal i física si convé, xarxes socials i premsa conservadora amiga; utilitza la mentida com a arma; barra les possibilitats de pacte entre els governs autonòmics i el de l’Estat, sense permetre negociacions, cosa que al capdavall acaba negant de fet l’autonomia mateixa, la qual molesta en l’estratègia de destrucció establerta des de l’inici en negar legitimat als que no són dels seus partits; usen el Senat de manera espúria contrària a les funcions atribuïdes a la cambra.

Els dos exemples, l’estatunidenc i l’espanyol, els uns manant, els altres escalant des dels governs autonòmics, mostren una consideració d’enemics als quals no són del seu partit com va establir Carl Smith en treballar a Alemanya en favor dels nazis i contra els demòcrates. La negació i l’atac al contrari sense contemplacions mostrat entrebanca la possibilitat de treball polític de govern allà on poden.

El poder d’aquesta dreta-extrema postfeixista no deixa cap oportunitat al diàleg ni a la col·laboració i pràctica sense vergonya al joc brut. Les característiques dels dos exemples comentats, sense ser exhaustiu, ens obliguen a combatre’ls clarament tal com demana, entre altres Antonio Scurati, si volem salvar la democràcia i impedir el retorn a un feixisme com el del segle XX, que les generacions ara en la tercera edat coneixem perfectament.

En la campanya electoral de la tardor que ara comença a les Corts espanyoles i en la de les Corts Valencianes de la primavera pròxima, ens cal contrastar els comportaments postfeixistes, d’una banda, i democràtics de l’altra. Ens cal actuar i optar, necessitem la democràcia per guanyar el present i el futur.