Un terratrèmol medieval

Ara que fa ben poc que un terratrèmol ha castigat zones de Turquia i Síria i a través dels mitjans de comunicació ens arriben imatges duríssimes, de mort i destrucció, he recordat una catàstrofe sísmica que va passar el dia 2 de febrer del 1428 a Barcelona, i que va causar danys notoris i una sèrie de desgràcies mortals que, si bé no en varen ser tantes com les del sisme actual, sabem que hi degueren morir desenes de persones, si fem cas de les notícies arribades a València i conservades en textos com uns annals anònims de l’Arxiu del Reial Convent de Predicadors de València, o les dades que ens reporta el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Barcelona sencera tremolà tota. A Santa Maria de la Mar, es deia missa en aquell moment i l’assistència de fidels devia  ser nombrosa. Cosa que provocà que quan la rosassa es va desplomar, va provocar la mort de 25 persones, segons el dietarista Miralles. Una xifra que també recollia el Llibre de Solemnitats de Barcelona. En el món medieval, aquell daltabaix va ser tan poderós com per impactar tot el país. Els moviments de la terra sembla que s’havien anat sentint entre el dia de Nadal del 1427 i el de la Candelera, del 1428 –que va ser el més fort i mortífer–, i els sotracs tel·lúrics no sols afectaren Barcelona, sinó moltes altres parts del Principat.

El president de la Generalitat de Catalunya en aquelles dates, Felip de Malla, també es feu ressò de l’esdeveniment i va redactar una carta en què informava el rei Alfons el Magnànim, que aleshores devia estar preocupat per altres coses. L’erudit Josep Perarnau va publicar fa uns anys, a l’Arxiu de Textos Catalans Antics, l’esmentada lletra de l’eclesiàstic i polític, i és gràcies a aquest erudit català que ara podem llegir aquell escrit i comptar amb la seua interpretació correcta. De fet, Malla tractà de transmetre en primer lloc la sensació d’un gran daltabaix social causat per «un terratrèmol inopinat, inusitat e sobiranament spevantable; e tal e tant en duració e en violència que cascun presumí ésser vengut a son derrer dia», i va enumerant els danys majors que es varen causar a la ciutat comtal: els grans edificis eclesiàstics col·lapsaren en molts llocs, però, també «les cases totes, malmenades, mostren dins e defora llur lesió, d’on les gents són romases molt tribulades e no sens gran raó». I tot això ho fa per demanar al rei que no obligue la institució a enviar els diners que els havia demanat feia ben poc. Malla també explica les causes de la desgràcia: la justícia divina, en veure com anava el món, en molts aspectes polítics, socials i religiosos que ell assenyala, va intervenir, enviant aquell flagell –cosa que s’acceptava sense problemes en un món que poc o gens podia fer davant aquelles desgràcies. Ara bé: convé afegir com Malla va enviar una altra carta al promotor d’afers de la Generalitat davant el rei per dir-li que «façats que la dita letra sia per vós donada al dit senyor rey e per lo dit senyor legida, car bé pensam que·l dit senyor, com a rey e senyor que és nostre natural, stà ab ànsia e ab no poca cura de tots nosaltres». I és que Malla no estava segur que el rei llegís el seu informe. Malla sabia que el poder vivia lluny de la desgràcia –com sol passar.

Ara, Turquia i Síria, tot i ser a les portes geogràfiques d’Europa, també semblen lluny del poder. I, si bé no es pot fer res per controlar els moviments de la Terra, sí que es podria ajudar més les víctimes. I, sobretot, posar tots els mitjans possibles per evitar que una altra catàstrofe com aquesta es repetisca, invertint en tecnologia i en millores en les construccions, per tal que davant un nou terratrèmol no passen les mateixes coses.