Un últim recer

Ja no calen els crits de ningú per a perdre la llibertat, n’hi ha prou amb un subtil i suau remor. Ja no calen tirans que la segresten, simplement deixem d’exercir-la i s’esvaeix a poc a poc, “com les llàgrimes en la pluja”, que ens recordava el replicant a Blade Runner. Així, pensar pausadament (a contracorrent, acollint el dubte si s’escau), és hui un exercici amenaçat. No perquè hi haja cap censura explícita i aventada com dic, sinó per la distracció, la velocitat a la qual ocorren (o fan ocórrer) les coses i una nova submissió atiada per l’ambient de l’amígdala i del budell: l’obediència emocional.

Vivim un temps que premia la reacció —i els reaccionaris— sobre la reflexió. Ara, la consigna va de sentir abans de comprendre i de compartir —viralitzar en diuen— abans de verificar. On ha quedat allò dels èssers sentipensants que li vam llegir a Galeano? El cas és que l’imperi de la immediatesa prioritza la velocitat sobre la lucidesa i, la intensitat afectiva passa per una falsificació de la veritat. Mentre ens deixem rebregar per la indignació o l’adhesió, el pensament, que exigeix distància i disciplina, esdevé una acció anòmala. Això les plataformes ho han entés: un ciutadà que pensa s’empodera, exigeix, critica, denuncia… és imprevisible al capdavall; un usuari que reacciona sense temps per a parar-se a reflexionar, per contra, és rendible i un sucós combustible per a la màquina. El Poder, després d’haver aplicat totes les maneres possibles de sotmetiment dels pobles i persones ha aprés: ja no cal prohibir idees ni usar la força, n’hi ha prou amb ofegar-les sota un sac de soroll ensordidor, o millor encara, inocular a les nostres ments el verí de l’individualisme, de la culpa, de l’autoexplotació o de l’autocensura. Una jugada mestra de manual o una lectura profitosa de Gramsci…

La polarització, la parauleta de moda per a blanquejar i legitimar la bèstia no és més que un parany, una treta insuflada per un relativisme trampós. Tot no s’hi val, assumim-ho ja, això va de democràcia vs. barbàrie —i barbaritat—, que no ens enganyen. No hi ha cap intenció de discutir idees o contraposar programes, hi ha una voluntat clara de destruir, de cansar i saturar-nos amb soroll i un repicar constant. No és una revisió en clau aperturista o correctora, és un tancament regressiu del sistema, ja no és La fi de la història de Fukuyama, és Mad Max prenent cos. Per això la provocació constant, l’apel·lació a les emocions amb missatges fàcils i excipients per a problemes complexos i multifactorials. I quan tractem de combatre’ls, explicar-los o desmentir-los (accions que exigeixen esforç i temps), ja tenim altra batalla sobre la taula, així com un llampec constant. És, com escrivia fa uns dies Miquel Ramos, una guerra cultural que té lloc al fang, i sobre eixe tarquim només els qui s’alimenten d’immundícia poden sobreviure, és seu hàbitat natural.

Això explica que l’enverinament mental no naix mai de les ments hipercrítiques, sinó de les saturades. Cridem més perquè dubtem menys. L’atròfia mental que sofrim ve instigada pel soroll, la velocitat i els estímuls palatables i còmodes. Ens aferrem a identitats com una taula de salvació no perquè ens sostinguen, sinó perquè ja no sabem nadar en la complexitat. Hem perdut la capacitat de comparar, la destresa de triar i escollir.

Pensar incomoda, qüestiona certeses i trenca relats. Cal afrontar contradiccions (menys de cinc són dogma, recorden?). En una època que idolatra el benestar emocional fast food i la fugacitat per damunt de la rapidesa, la incomoditat intel·lectual sembla una amenaça. Preferim cloquejar opinions prestades que hem llegit o escoltat a qualsevol lloc o a alguna xarxa social, que no construir conviccions pròpies que necessiten el seu temps de cocció. Preferim tindre raó abans d’entendre. Davant el caos que ens governa, la desprotecció i el desbordament que de vegades sentim, molts demanen ordre i ells ens colen l’autoritat com a antídot. Una (altra) jugada mestra.

Per això, la pregunta no és què fem, sinó en què volem convertir-nos. La resposta és modesta, però radical i revolucionària alhora: tornar a ser éssers pensants, evitem els marcs imposats, materialitzem l’esperança i el futur de manera concreta i diària. Ni consumidors acrítics, ni militants automàtics, ni espectadors exhaustos, sinó éssers capaços de demorar-se en una idea sense por que el món continue girant. El pensament crític no és un luxe cultural: és la forma més elemental de llibertat. Pensar és resistir a la manipulació, al dogmatisme i a l’obediència afectiva. És recuperar la sobirania d’un mateix, una cosa que només nosaltres podem dur a terme.

L’últim recer de llibertat potser no està al carrer ni a les lleis, sinó en un territori més íntim: la nostra ment. Recuperar la lucidesa no és convertir-nos en filòsofs de despatx, sinó més aviat reaprendre a mirar la realitat sense filtres, als altres sense prejudicis i a nosaltres mateixos sense autoindulgència. Pensar requereix parar atenció i l’atenció, com va recordar Simone Weil, és una forma d’amor. I això ens recorda també Carles Caselles— líder d’Smoking Souls i ara retornat en Romàntic Dimoni— que l’amor contra la màquina és la reivindicació de la tendresa, la cura i el vincle col·lectiu com a acte profundament polític. Acceptem que el dubte no és debilitat, sinó humanitat. Cap tecnologia, cap ideologia, cap identitat pot pensar per nosaltres. La nostra ment, fràgil i lluminosa, és l’últim territori lliure. Un recer. Defensar-la amb tota l’estima i convicció potser és l’acte més valent que ens queda.