Una administració benèvola amb les minories lingüístiques

Quan una llengua és utilitzada en les oficines administratives i en els afers legals té moltes possibilitats de sobreviure. Evidentment, si és utilitzada en l’administració, també caldrà ensenyar-la, fer que l’aprenguin els funcionaris.

Des del segle XII, Finlàndia formava part del Regne de Suècia i l’idioma de l’administració i del govern era el suec. Hi havia descendents de colons suecs a les regions de la costa occidental i meridional, però la majoria de la població escampada pel país parlava el finès. Al nord, hi havia parlants de les llengües sami.

El 1809, com a resultat de les guerres napoleòniques, Suècia va cedir Finlàndia a l’Imperi Rus. Però el suec continuà sent la llengua oficial del Gran Ducat Autònom de Finlàndia.

Ara bé: com que els russos recelaven dels suecs, passats uns anys començaren a potenciar el finès. No per amor a aquesta llengua, sinó per destruir el monopoli lingüístic dels antics colons. Així, el 1840 promulgaren el primer decret que exigia als funcionaris que volguessin treballar a Finlàndia l’acreditació d’un coneixement suficient del finès. No hi havia encara legislació en finès, però començà a haver-hi un ensenyament oficial de l’idioma i funcionaris que l’entenien i el podien parlar.

El segon pas important es donà el 1863, quan el tsar Alexandre II proclamà que el finès passava a ser al ducat de Finlàndia «llengua oficial del govern i de les lleis», juntament amb el suec. L’estatus de les dues llengües s’igualava i el finès començava a ser utilitzat en la legislació i en els tribunals de justícia. Era un gran pas.

Així, quan Finlàndia aconseguí la independència cap al final del 1917, els defensors del finès tenien ja molt de camí avançat i, en realitat, s’havia girat la truita: ara eren ells els qui havien de decidir quin tractament oficial donarien a la minoria que parlava suec.

Generalment, quan hi ha una actitud de respecte institucional cap a una llengua minoritària, és perquè aquesta llengua té un poderós estat al darrere, com és el cas del francès a Suïssa o de l’alemany a Bèlgica.

Les illes Åland formen un arxipèlag de la mar Bàltica, situat en una posició estratègica entre Suècia i Finlàndia. Sempre han estat un territori molt disputat. A Finlàndia, la minoria de parla sueca viu en territoris on la majoria és de parla finesa, excepte a les illes Åland, on la població parla suec.

Cap al final de la Primera Guerra Mundial, quan a penes feia unes setmanes que Finlàndia havia aconseguit independitzar-se de Rússia, els habitants de les Åland es mostraren inclinats a separar-se del nou estat finès per a unir-se a Suècia i, de fet, Suècia va enviar tropes a l’arxipèlag durant un breu període, per a protegir la població dels desordres que poguessin causar els soldats russos, que encara no s’havien retirat de les guarnicions d’aquell territori. Els governants del nou estat finès es van mostrar disposats a negociar, però també hi van enviar tropes. A la fi, l’arbitratge de la Societat de Nacions decidí que les Illes Åland continuessin unides a Finlàndia, però exigí que es concedís a la població de l’arxipèlag un ampli autogovern i garanties que la seva llengua i la seva cultura serien protegides.

La predisposició de Suècia a protegir la minoria de parla sueca que vivia a Finlàndia i a annexionar-se les Illes Åland va influir notòriament en la legislació lingüística del nou estat finès. Tot i que només una desena part de la població tenia el suec com a primera llengua en el moment de la independència, el suec va ser declarat «idioma nacional», cosa que suposava tractar-lo gairebé en peu d’igualtat amb el finès. Els municipis on hi havia minories significatives que parlessin suec van ser declarats bilingües. Les illes Åland i els municipis on el suec era aclaparadorament dominant van ser declarats monolingües en suec. Cap al final del segle XX, hi havia tres-cents noranta-sis municipis amb el finès com a llengua de l’administració, vint-i-un on la llengua era el suec i quaranta-tres bilingües. En les relacions amb administració estatal els ciutadans poden utilitzar tant el finès com el suec. En les relacions amb l’administració municipal han d’usar la llengua del districte, si és unilingüe, o poden triar entre el suec i el finès, si és bilingüe.

Des de la independència, els drets lingüístics de la minoria de parla sueca han estat contemplats per les oficines administratives fineses amb un gran respecte. Però al nord de Finlàndia hi viuen també els samis, i els samis no han tingut mai al darrere un gran estat que els protegís. Al contrari, els samis vivien repartits dins les fronteres de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Es dedicaven a la caça, la pesca i la cria de rens. Eren nòmades. Però la pressió colonitzadora va anar reduint progressivament l’immens desert gelat per on s’havien mogut tradicionalment. Les seves llengües i la seva cultura van ser menyspreades per les burocràcies estatals. Fins i tot, durant un temps, l’Institut Suec de Biologia Racial es dedicà a propagar la idea que els samis eren una raça inferior. Les llengües sami no eren usades per l’administració de cap estat escandinau i, fins al final del segle XX, no començaren a rebre algun tímid reconeixement oficial.

Noruega va ser el primer estat que prengué alguna mesura per atenuar la pressió assimiladora que s’exercia sobre els sami. Legislà perquè a sis municipis dels comtats de Finnmark i Troms, on els samis eren nombrosos, les oficines administratives atenguessin els samis en la seva llengua i dictà algunes mesures encaminades a promoure l’ensenyament en llengua sami a les escoles. Finlàndia començà a protegir les llengües sami amb notable lentitud i ineficàcia cap al 1991. La variació lingüística entre els sami era molt gran. I molts havien perdut la seva llengua. La introducció en l’ensenyament va resultar difícil, perquè faltaven professors.

Suècia va fer alguns passos més tard, per facilitar l’ús de les llengües sami en les oficines administratives d’una sèrie de municipis. A Rússia, però, no hi hagué canvis i les llengües sami allí es poden considerar gairebé extingides, després d’un llarg període de russificació. Les opinions més optimistes calculaven cap al 2010 que hi havia a la península de Kola uns cent parlants que usaven la llengua autòctona a diari i, potser, uns sis o set centenars de parlants passius, que l’entenien i que només la utilitzaven ocasionalment.

La relativa tolerància administrativa que Finlàndia, Suècia i Noruega van decidir aplicar cap al final del segle XX als sami no els ha assegurat ni tan sols una lànguida recuperació de les seves llengües. Probablement, la condescendència estatal ha arribat en aquest cas massa tard. Ara bé: sense aquesta fràgil protecció administrativa, és segur que en poques generacions els samis d’Escandinàvia s’acabarien dissolent com els samis que van quedar reclosos dins de les fronteres russes.

 

Revista Saó Núm.510, pàgs.44-45. Febrer 2025.