Una anècdota de mon pare que desconeixia

Sí, és una anècdota, de les moltes que fan referència a mon pare (sempre en defensa del valencià) i que jo desconeixia. No me l’havien contada mai. Vaig conéixer aquesta anècdota quan, aprofitant que em trobe a l’Alcúdia passant uns dies amb la meua germana, fa uns dies vaig anar a dinar (amb la meua germana), a la caseta de l’horta que els meus cosins Pepe i Marisa tenen a prop del meu poble. Per cert, que la paella amb col que va fer Marisa, va ser excel·lent. Mentre érem allí, vingué un nebot de Marisa, Jesús, amb la seua esposa, Teresa. I va ser Teresa la que em va contar, amb afecte, una anècdota sobre mon pare, que jo no coneixia.

Teresa em va dir que la primera vegada que vingué a l’Alcúdia, fa més de vint anys, el que era el seu nuvi, alcudià, li digué que per carretera havia d’arribar fins a la rotonda de l’olivera més que centenària, al costat del Serrallo i que havia de continuar fins al parc i aparcar per allí. Teresa ho va fer així, i telefonà a Jesús, el seu nuvi, que li digué que en mitja hora es veurien, perquè encara no havia acabat el que estava fent.

La jove Teresa pensà que per fer temps aniria a comprar el diari i veié un home molt major a qui li digué: “¿Oiga, donde puedo comprar el periódico?” Aquell home li digué: “Xiqueta, tu d’on eres?” I ella li contestà: “Soy de Cartagena”. I aquell home major li preguntà encara: “I què fas ací?” I Teresa li respongué: “He venido a conocer l’Alcúdia de donde es mi novio”. I l’home li digué: “Mira, si realment estimes el teu nuvi, a ell li agradarà molt que aprengues valencià, que és la llengua de l’Alcúdia”. I després, en castellà, mon pare l’indicà on podia comprar el diari. Quan més tard Teresa es veié amb el seu nuvi, li contà què li havia passat amb aquell home major, i Jesús, que sabia de la trajectòria de mon pare a favor de la nostra llengua, li digué: “L’home que t’has trobat ha de ser Bausset”. Com així va ser.

A la caseta de Marisa i Pepe, Teresa (ara mestra i amb un valencià perfecte), em contava aquesta anècdota amb agraïment, valorant, per una banda, l’estima de mon pare pel valencià i per l’altra, la pedagogia amb la qual mon pare li va fer veure la importància de conéixer i parlar la llengua de l’home que ella estimava. I és que conéixer una altra llengua sempre és una riquesa cultural. Una estima per la nostra llengua, que la majoria dels bisbes i dels capellans valencians i dels polítics que ens governen, desgraciadament i incomprensiblement, no tenen.

La nostra llengua, que és la que ara parla amb fluïdesa Teresa amb el seu marit, no desapareixerà si els qui parlem valencià no deixem de parlar-lo, com reivindiquen els mestres que estan demanant, ben legítimament, una millora laboral. I si a més, els castellanoparlants, com aquesta xica de Cartagena, aposten per aprendre la nostra llengua.

La raó és que hui, com ahir i com demà, cal valorar, apostar i defensar la llengua d’Ausiàs March i de Ramon Llull, de mossén Cinto Verdaguer i de Montserrat Roig, la llengua de Vicent Andrés Estellés, de Ramon Muntaner, de Carmelina Sánchez-Cutillas i de Manuel Sanchis Guarner.

Cal apostar i defensar la nostra llengua, més encara quan tenim un govern i alguns polítics del País Valencià, que d’una manera bèstia o més sibil·linament, tenen per objectiu destruir i acabar amb el valencià. El mateix objectiu, destruir el valencià, que tenen la majoria dels bisbes i de capellans valencians.

Hi ha polítics que descaradament, sense dissimular-ho gens ni miqueta, intenten, com Felip V i com Franco, destruir i anorrear el valencià. Altres ho fan més sibil·linament, defensant el que diuen, valencià del carrer (el de Crevillent?, el de Benassal?, el de Benicolet?, el d’Elx?, el d’Artana?, el de Cocentaina?), però amb el mateix objectiu: acabar amb la nostra llengua.

És curiós que els qui defensen al valencià del carrer, no defensen també el castellà del carrer, sinó un castellà normatiu. L’altre dia vaig sentir dir a una persona que havia arribat de viatge: “Lleguemos a la madrugà”, en compte de “llegamos a la madrugada”. Els defensors del valencià del carrer utilitzarien el “lleguemos de madrugà”?

Cap dels polítics que diuen que defensen el “valencià del carrer”, mai no defensen el castellà del carrer. O l’anglés del carrer. Només el valencià del carrer!

Fa uns dies vaig sentir dues paraules valencianes que ja no estan al carrer, perquè hi ha pocs fusters i poques modistes. Marisa, la meua cosina, mentre feia la paella amb col, comentà que son pare havia tingut molta força fins al final de la seua vida, pel fet que en el seu treball havia utilitzat molt el “mall”, que és un martell gros i feixuc, de mànec llarg.

Una altra paraula (valenciana també!) que vaig escoltar, va ser amb motiu dels cinquanta anys de l’associació de dones, Tyrius de l’Alcúdia, que va organitzar una exposició amb fotos i amb vestits (de fa molts anys) de les modistes del meu poble. Una de les antigues modistes, Julia, que havia cosit molts vestits, mirant una vitrina parlà del “guix” (sulfat de calci hidratat) amb què les modistes ratllaven la roba per tallar-la després. Són dues paraules que no estan al carrer, però que són totalment valencianes.

Passa el mateix amb la paraula “fusta”, que molta gent ja no utilitza i la canvia per “madera”. O “grifo”, en compte d’”aixeta”. O la “yema” de l’ou en compte del “rovell” de l’ou. I si no fem servir aquestes paraules, acabaran perdent-se o dient (els del valencià del carrer), que no són paraules valencianes.

Totes les llengües (també el valencià), tenen una normativa que cal defensar i no qüestionar, com la qüestionen (sense tindre cap títol de filòleg), els polítics que ens parlen del valencià del carrer. De la mateixa manera com aquests polítics neguen per al valencià unes normes ortogràfiques, ¿per què no neguen les lleis de la física o les normes de circulació? ¿Aquests polítics van canviant els senyals de trànsit perquè no els agraden o negant la llei de la gravetat?

Apostar pel valencià és tasca de tots els valencianoparlants i també dels castellanoparlants que se senten orgullosos que el nostre país tinga dues llengües, tot i que el valencià és la llengua més dèbil i, per tant, la que cal protegir i utilitzar més, cosa que no fa la Generalitat. Per cert, els polítics que volen destruir el valencià, tan constitucionalistes com són, haurien de recordar els articles 3.2 i 3.3 de la Constitució, quan parla de la riquesa de les altres llengües diferents al castellà.

Per defensar el valencià cal recuperar les paraules “perdudes” i que eren utilitzades al carrer fa anys, així com parlar sempre en valencià, animant els castellanoparlants, d’una manera amable i pedagògica, a conéixer, a fer servir i a estimar la nostra llengua. Com va fer mon pare amb aquell xica de Cartagena fa més de vint anys. I com faria mon pare hui, recolzant la vaga dels mestres a favor d’una escola en valencià. Com va dir el bon amic Francesc Burguera, “el país el salvaran els mestres”. I per això cal recolzar-los en la seua lluita per unes condicions laborals dignes i justes i pel seu compromís per una escola en valencià.