Una cigarreta en la foscor

Et fumes una cigarreta en la foscor quan no tens un lloc propi. Quan no tens una habitació pròpia, com deia Victoria Woolf. Bé, en tens una, d’habitació. Però a certes altures i a certes edats, una habitació es queda molt curta per al que tu consideraries alguna cosa “pròpia” i “íntima”. D’açò caldria parlar i vull parlar, de la pèrdua d’intimitat. La tornada a casa dels progenitors de tantíssima gent d’entre trenta i quaranta anys és un fet fàcil d’observar. La major part, per motius econòmics. Gran percentatge, per la seua separació. Podria entrar ací al problema endèmic de l’habitatge, però estem debatent-lo en excés en els últims temps de manera estèril, així que no pense ni entrar-hi. No soc jo qui en tinga respostes. També hi ha altres motius per a tornar al niu familiar, com problemes de salut.

Siga com siga, molta gent ens hem vist abocats a tornar a la llar paternomaternofamiliar després de molts anys vivint fora, bé siga sols, en parella o combinant els dos models. Del que no se’n parla massa és de la pèrdua d’intimitat de la persona retornada al si gestacional.

És clar que tu ja has viscut aquí, però ja no és igual. No eres la mateixa persona. Ara eres un adult amb necessitat del teu espai, que ja no tens. No és ta casa. Vull dir, és ta casa, la de tota la vida… però no tens el teu propi espai. No, almenys, un espai que, per a mi, és imprescindible: un espai de solitud.

En valencià tenim el privilegi, amb el nostre llenguatge tan ric, de tenir dos conceptes diferenciats: soledat i solitud. La soledat és aquella no buscada, eixa que et fa sentir sol i té connotacions negatives. En canvi, la solitud, és el concepte que usem per a eixe moment volgut d’estar amb tu mateix, sense cap altre al teu voltant que interrompa la conversa amb el jo.

La solitud, en tant que per la seua essència, és buscada, és necessària per al qui la cerca. I si et manca… angoixa fortament.

Hui vull fer la reflexió entorn de la pèrdua d’intimitat i solitud d’aquelles persones forçades a tornar. I que, vaja per davant, no és una queixa. Gràcies als qui ens allotgen i estimen. Però no es parla d’aquest tema, de persones adultes que perden la capacitat d’estar sols, de tenir una intimitat, de decidir si volen estar acompanyats o no estar-ho. D’eixe dia en què no vols que ningú et mire ni et diga res. I potser no és només que has tornat a casa dels pares, és que has de compartir pis a una edat en què ja no toca. Perquè necessites la teua intimitat. I no parle de la intimitat de poder portar algú a ta casa, siguen amics o siga una parella, que també. Parle de la simple i bàsica intimitat d’estar sol, tu amb tu mateix. Sense ningú. I això no significa que no estimes aquells amb qui vius, ni que no hi estigues agraït per tot. Significa que eres una persona adulta i necessites el teu espai propi. Teu. Sol. Per a tu. Sense intrusions no interrupcions. Sol. Un espai propi. Per no haver-te de fumar una cigarreta en la foscor.