Una crònica de la Germania

29/10/2019

 

En un temps sense diaris, les notícies i els successos es refugiaven en altres pàgines, de vegades, als nostres ulls actuals, de difícil classificació, però amb voluntat comuna de «deixar memòria». Dins d’aquesta literatura coneguda com a memorialística d’eclecticisme obligat i només agrupada, precisament i com diem, pel fet d’anotar el record amb desig de pervivència, les cròniques o relacions se situen en una posició preeminent. El segle xvi valencià n’està ple, d’aquestes línies tan i tan útils per a entendre la Història en majúscula a través de les històries en minúscula.

De la dècada dels vint d’aquell segle, i una de les més utilitzades pels historiadors i cronistes posteriors com Viciana i Escolano, és la Breu relació de la Germania de València, de Guillem Ramon Català de Valleriola, no editada fins al 1984 en dos publicacions ben diverses. Manuel-Vicente Febrer Romaguera en feia un estudi i transcripció –molt millorable– a la revista d’estudis comarcals Torrens; simultàniament, eixia a la llum l’edició crítica d’Eulàlia Duran inserida dins de Cròniques de les Germanies (3i4, 1984), a la qual poc més es pot afegir, com a bona part dels seus treballs sobre la matèria –recomanable especialment, per clarivident i global, Les Germanies als països catalans (Curial, 1982). Fins a eixe moment, doncs, una de les còpies siscentistes del manuscrit descansava, mig oblidada com tantes altres, a la Biblioteca Nacional de Madrid (ms. 7447), i una altra «demasiado viciada para intentar una publicación» a l’Arxiu de la Catedral de València. L’original, com tants altres papers de l’estil, continuava –i continua– perdut.

La de Valleriola, la més extensa de les relacions que conservem de coetànies a la conflagració, fou lloada posteriorment pel seu detallisme pels bibliògrafs moderns Rodríguez i Ximeno, qui la qualificava d’«exactíssimo diario en lengua valenciana». L’autor, després de tot, prenia notes que més tard desenvolupava, amb data concreta i sovint de manera correcta –d’altres vegades les errades de datació són evidents. En tot cas, la seua qualitat de testimoni dels fets relega totes aquestes qüestions a la categoria de mers detalls: Valleriola hi era, allà, i això és el que importa.

L’obra s’inicia el 1519, amb el conegut com «avalot de la Seu» de València d’aquell any, seguit per l’organització de la revolta i, a continuació, la seua extensió a Xàtiva o Gandia. De tornada a València, la relació s’estén fins a la resistència final de la capital de la Costera, la d’Alzira i els darrers batecs esgarrats de Vicent Peris. De fet, acaba pràcticament amb els instants –incòmodes per al relator, potser, però tot i això ben descrits– de l’assalt contra la casa del cabdill agermanat, el 3 de març del 1522. Com diu Duran, «molt poc és dedicat a la repressió». Poc però alguna cosa hi apareix, ací i allà: «fonch capità d’esta gent en Jaume Ros, jurat de València, lo qual aprés la reyna Germana féu esquarterar y posar lo seu cap damunt lo portal de Serrans», escriu, com escriurà de la sort de la gent de Peris en les últimes línies de l’obra… I no escriurà més, perquè el text acaba allà. A Valleriola, generós –membre de l’estament militar que no havia sigut armat– no li interessava massa, molt comprensiblement, insistir en les foscors del que era, no debades, el seu bàndol de classe, que es generalitzarien molt amb la victòria final sobre el agermanats, sobre els quals recaigué tota la crueltat de la llavors virreina, Germana de Foix.

L’obra finalitza, doncs, en el buit, per molt solemne que apunte l’autor que tot allò queda «per memòria per a temps esdevenidor». I no és la molta sang de les condemnes l’única ombra de l’obra: el famós Encobert, indiscutible i misticoide heroi popular, no apareix enlloc. El que no trobem tampoc són les motivacions ideològiques de la revolta: hi ha més fets que no idees, per dir-ho així, de vegades relatats amb notable gràcia narrativa, com la batalla de Gandia o alguna de les aparicions de Peris –autèntic arxienemic per a Valleriola–, com quan retorna un tambor en la sala dels jurats a l’home que havia sigut retingut per fer-lo sonar pels carrers, «y lo y donà a l’home que·l portava, y li digué que anàs per tota la ciutat y no temés»; o la ja citada narració de la mort a sa casa, recuperada segles més tard per Constantí Llombart en l’obra de teatre Lo darrer agermanat.

La condició de generós de l’autor, diem, fa comprensible que prenga partit. La seua connivència amb l’exèrcit del virrei, els mascarats, no és amagada en cap moment. Eren literalment els seus: «aprés arribà lo virrey ab tots nosaltres, que seríem 450 de a cavall»; «guanyaren los nostres la artilleria als agermanats»… La seua llengua s’excita sobretot amb Vicent Peris, «lo ribalt y traÿdor» i «sos sequaços», «perquè ell hera lo que més mal feya en València en companyia de molts tacanys que no tenien què perdre». Però també hi ha lloc per a la calma i la crítica, que allunyen la Breu relació del hooliganisme del pamflet. Català de Valleriola no era un fanàtic, o almenys no escrivia com a tal. Quan els agermanats ixen de València en direcció a Gandia, per interceptar les tropes del duc d’aquella ciutat, comenta que el «capità major fonch Joan Caro, racional, ab motiu que per ser ella bona persona, no dexaria fer mal a la gent d’armes». També té la delicadesa de reportar com, de vegades, les tropes mascarades estaven formades per membres de dubtosa filiació, «tan agermanats com los de València y Xàtiva», alguns que fins i tot «may volgueren tirar a la gent dels agermanats sinó al camp» i altres «mochil·leros, y venien ab gana de robar més que de pelear, com aprés ho feren per les moreries, que no pelearen». No evita, tampoc, escriure sobre les brutalitats del seu bàndol, per bé que de manera menys expressiva que quan la dosi de salvatgisme arribava de l’enemic. Però ho fa, tot s’ha de dir: «Vençuts los agermanats, entraren per força los vencedors en la vila de Castelló de la Plana y saquejaren dita vila. Per hon, los del camp del duch y dels comanadors foren servats y començaren a fer lo que fa la gent de guerra, que aplanaren la gent de La Plana y lo Maestrat». El que fa la gent de guerra…

Aquestes sagnies eren, al capdavall, una mostra de la quotidianitat de l’època. La violència era el pa de cada dia: dins la revolta agermanada, hi hagué també espai per als abusos salvatges. Un d’aquestes episodis, emmarcats dels citats «fets de la Seu», ben detallat per l’autor, conta com uns «hòmens que estaven posats en pecat de la sodomia» foren «trets a cremar» en la plaça pública «y ells enculparen molts altres». Guillem Ramon, uns dies més tard, tot per intentar que s’aplicara el procés convenient i no tot anara directament a les mans, és acusat de voler «amparar als putos» quan la turba es disposa a aplicar la seua justícia brutalment a dos hòmens acusats pels primers cremats de participar també del «pecat de sodomia». Un d’aquests hòmens, el flaquer, és finalment donat a les masses: «los oficials del·liberaren que hera millor que lo dit flaquer fos cremat que no esperar major avalot del poble». Així funcionaven les coses. Ofegat i finalment cremat –«y hagué molts que digueren que·l cremassen viu»–, aquell desgraciat s’afegia a la llista d’assassinats del fanatisme religiós de tots els temps, del qual n’hi ha variats i continuats exemples en les Germanies. El de les matances i conversions forçoses de musulmans que arribarien després n’és un altre, amb casos també descrits a la relació: «batejats ab graneres y rams de murta, prenent aygua de la sèquia». Tot plegat, aquells primers avalots provocaren que el governador rebera les primeres crítiques de Valleriola, ja que «no féu res» per tal de castigar tals desordres, obra de membres d’uns gremis que començaren a armar-se i organitzar-se. La resta és història. Les ambaixades a l’emperador Carles que esperava ja «enbarcar-se per a Flandes y Alemanya per a coronar-se», la delegació en el nou virrei, Diego Hurtado de Mendoza, que no reconeix els agermanats i acaba per fugir «per lo terrat» primer i de la ciutat després, els estira-i-arronses, els nous avalots, els moviments dels membres de l’estament militar… i la guerra. Tot convenientment reportat en la Breu relació.

Lluny del fanatisme verbal,  Guillem Ramon no s’hi està d’opinar en les seues pàgines. És llavors que trobem el gir més personal, com quan no pot evitar la indignació després de l’assalt del palau del vescomte de Xelva: «dich-ho perquè aquest insult fonch fet ab consell format e sent molts officis en dit consell, donant cada offici certs hòmens per a dit effecte». Més tard, quan els agermanats demanen Xàtiva, Català de Valleriola se sorprén perquè les tropes del virrei eviten la batalla per decisió d’aquest: «féu girar les banderes a la volta de Benigànim, y no·s pogué may saber per què havia fet açò lo virrey».

És per tot açò, doncs, per aquesta visió individual unida a la completa descripció de molts passatges d’aquella revolta, allunyada de l’excés de la propaganda, que la crònica de Valleriola retorna com una obra per a no oblidar i destacar, almenys, als prestatges dels estudiosos del gremi: la seua lectura paga –i molt– la pena.

 

Article publicat al quadern del número de setembre 451