Tens 0 productes a la teua cistella
El tema de les distribuïdores, possiblement, és poc conegut per part dels lectors, però els valencians tenim la fortuna de disposar de Caràcter Film, una distribuïdora valenciana que es va crear a mitjan 2023.
Des de feia temps volia reunir-me amb Silvino, que n’és l’interlocutor, però per unes coses i altres sempre s’ajornava el projecte. Va arribar el moment, i aquest article és el producte d’aquesta conversa que va fluir com si fórem amics de tota la vida, tot gràcies a la generositat i el bon tarannà del nostre entrevistat.
Cal dir, en primer lloc, que Silvino és el cap de programació dels Cinemes Lys de València. La idea de Caràcter Film va sorgir de Fernando Boluda Soler, conseller delegat de Cinemes Lys. Boluda anava dos anys dient-li que, amb la seua experiència, havien de crear una distribuïdora. Tot i la dificultat que ja té programar una sala de cinema, els problemes que tenen les distribuïdores xicotetes a col·locar el seu material i els resultats que se n’obtenen moltes vegades, Silvino ho veia com un repte massa exigent, però Boluda va continuar insistint-li i finalment li va dir que sí, però amb una condició: que els acompanyara en aquest projecte José Luis Abriles, que és qui porta les xarxes socials de la distribuïdora, a més a més de ser un bon amic.
Afirma Silvino que un dels motius que el va espentar a dir que sí, va ser perquè notava una falta d’atenció o de distribució de cinema valencià. El cas és que se sentien molt còmodes tots tres i decidiren muntar la distribuïdora. Després va vindre José Roca, i els va dir que li agradaria entrar-hi amb una xicoteta participació. S’ho plantejaren i van dir que sí, que d’acord, i així és com els quatre muntaren la distribuïdora el dia 7 de juliol de l’any 2023, que també suma el número 7, tota una premonició.
Van començar amb UnCancelled (2023) de María Albiñana i Luke Eve; seguiren amb Bull Run (2023) d’Ana Ramón Rubio, i després va vindre Parir (2023) de Clàudia Reig. Diu Silvino que Parir va ser un documental molt difícil, però que li semblava molt atractiu per eixa manera de tractar la violència obstètrica. Amb aquesta pel·lícula, el que aconseguiren és que El Part és Nostre (associació feminista sense ànim de lucre, formada per usuàries i usuaris del sistema sanitari) moguera les projeccions de la pel·lícula per les sales de tot l’Estat. Al final, aconseguiren quasi 2.000 espectadors i, la veritat, fou una experiència molt gratificant.
Cal dir que UnCancelled va ser un projecte molt menut però important per a ells; va ser la seua primera pel·lícula i tenien clar que el mercat era molt reduït. Va ser una pel·lícula que, tractant el tema de les falles i del confinament, era molt difícil d’exportar, però ho intentaren. És cert que hi ha pel·lícules que no imposen l’exigència per part de la productora de traure’n, per exemple, deu còpies. Podem dir que han intentat actuar sempre de tot cor en aquest tema, fins i tot si hi ha hagut algun projecte que els ha arribat amb uns condicionants que havien d’acomplir; en aquest cas ho valoraven, ho avaluaven i, si podien, ho feien. Per exemple, Tu no eres jo (2023), de Marisa Crespo i Moisés Romera, era una pel·lícula que requeria una quantitat de còpies específiques, perquè la productora havia sol·licitat una sèrie d’ajudes i si no s’aconseguien eixos objectius no recuperava els diners, o fins i tot li’n podien demanar el retorn.
Comenta Silvino que després de Parir va vindre València, t’estime (2023) de Carlos Giménez Pons, la qual els va donar moltíssimes alegries i, de fet, és un documental al qual tenen molta estima perquè els va agradar molt des de l’inici. És cert que, pràcticament el 80 % de la recaptació dels 2.500 espectadors que van aconseguir, van ser per entrades dels Cinemes Lys.
Continua Silvino dient que després va arribar a les seues mans L’àvia i el foraster (2024) de Sergi Miralles. Recorda que era un divendres al matí; la va veure i es va emocionar i encisar. Sí que és cert que tenien escassos recursos econòmics per a llançar-la, trist és que ho diga, però la veritat és que la productora, en aquest cas, va apostar-hi i aprofitaren les ajudes oficials, les quals no eren retornables per part seua. Poden semblar molt, poden semblar poc, però els va semblar un recurs per a engegar-ho, i això és important. La veritat és que l’experiència amb L’àvia i el foraster va ser molt gratificant; fins i tot continua sent molt gratificant, perquè els continuen demanant projeccions en ajuntaments, en terrasses d’estiu i, ara mateix, té una vida molt continuada.
En Valenciana (2024), de Jordi Núñez, també tenien molta confiança, encara que, per descomptat, no va ser allò de L’àvia i el foraster. Cal denunciar que han rebut molta crítica per part d’un sector polític. El judici va ser: «per què us obstineu a tacar el nom de València?», però Silvino creu que Valenciana no és una pel·lícula feridora, sinó que és una pel·lícula que parla de la nostra història més recent.
Després va vindre Escanyapobres (2024) d’Ibai Abad. Pense que aquesta pel·lícula ha tingut poca vida; però és que ni tan sols al poble d’Oller, d’on era l’escriptor de la novel·la, ni tan sols ací, ha tingut repercussions. També van fer una projecció per a docents al poble de Valls; van anar-hi entre huitanta i noranta professors que van eixir amb molt d’entusiasme i se suposava que podrien ser prescriptors o subscriptors per a col·legis, però ni tan sols això. Però bé, açò és el que és el cinema també.
La veritat és que cada pel·lícula és un cas particular; per exemple Bull Run no tenia diners per al llançament, se’ls havien gastats. Acordaren posar-los de la caixa de Caràcter Films i, quan van recuperar la despesa mitjançant les entrades, començaren a repartir-se’ls. Amb Parir va passar el mateix, però amb València, t’estime la productora sí que tenia una dotació econòmica per a P&A (és un terme que engloba els costos de màrqueting i distribució d’una pel·lícula).
Per una altra banda, recorda Silvino una pel·lícula que va veure: «Arriba un dilluns, m’assec al despatx, veig les xifres i la veig pràcticament a les acaballes del rànquing de recaptació; llavors em pose a programar i comence a llevar-li sessions, perquè estava en tres sessions, i dic, para i baixa a veure-la, i a partir d’ací prens decisions. Llavors, a la vesprada la veig i pense “això és una “pel·liculassa!”. Calia programar amb el cor i continuar apostant per la pel·lícula. La vaig mantindre en totes les sessions, i què va passar el següent cap de setmana? Pitjor, pitjor encara que l’anterior, i vaig dir “mira, s’ha d’acabar això de programar amb el cor, no es pot fer, perquè una cosa és el que tu penses moltes vegades i una altra cosa és la resposta del públic”, encara que jo sempre he dit que el públic valencià és molt agraït i, sí, és cert que a València veiem molt de cinema».
Podem dir que el model de negoci de les distribuïdores ha canviat completament. Abans, per a distribuir una pel·lícula, havies de pagar un mínim garantit, se suposava; compraves els drets i a partir d’ací ja negociaves, però eixe model ha canviat. Ara les productores reben ajudes, tant de l’ICA (Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals) com de l’IVC (Institut Valencià de Cultura). A vegades, però no sempre, hi entra una televisió, i els exigeixen que es gasten una part del pressupost en el llançament.
Al cap i a la fi, la productora el que necessita és justificar eixos diners que li donen per a invertir en publicitat; llavors ingressen els diners a la distribuïdora i, aquesta, el que fa és facturar, contractar premsa, contractar cartells, remetre còpies als cinemes, fer una preestrena i una projecció per a la premsa, i tot això va al mateix calaix.
A hores d’ara, Caràcter Film està mirant data per a l’estrena d’una pel·lícula internacional que ha adquirit. Silvino comenta que han arribat a un acord amb els productors i que han hagut de pagar un MG baixet, però amb la condició de recuperar per la via de les entrades al cinema eixa inversió que han fet inicialment. Per això el nostre entrevistat investigarà, a partir de setembre fins a finals de novembre, les pel·lícules que s’estrenaran, i tot amb la finalitat d’evitar que una estrena desgavelle les possibilitats que pot tindre Les bàrbares (2024) de Julie Delpy.
Una altra estrena pendent és La danza de la pólvora (2024) de Pablo Zanón, un documental arriscat que no ens podem perdre. Aquest treball té com a protagonistes una pirotècnica, un artista faller, una fallera major i un vestidor de la Mare de Déu, és a dir, el rovell de l’ou de la idiosincràsia valenciana.
Per a concloure, cal dir que una estratègia, entre d’altres, que defineix el treball de Caràcter Films acaba duent Silvino a veure pel·lícules en festivals de cinema i, fins i tot, estar sempre a l’expectativa per si de cas alguna cosa s’ha quedat sense distribució, tot i que la premissa principal és actuar sempre amb molta prudència, perquè si el públic no ompli les sales, difícilment poden seguir.
Per una altra banda, el que passa és que el tema de la col·locació de còpies cada vegada està pitjor; totes les setmanes no pot haver-hi estrenes, i Silvino és conscient i també còmplice d’eixe problema, però clar, també és cert que s’ha d’intentar buscar coses i, en aquest cas, certament ens interessa a tots.
En conclusió, diu Silvino: «El treball de distribuïdor ha de ser de pic i pala i tindre bon criteri a l’hora de triar el que es distribuirà, encara que això tampoc dona garantia d’èxit, tot i que, sense cap dubte, anar a una sala de cinema és un acte de complicitat amb perfectes desconeguts».
Molta vida a Caràcter Films i moltes gràcies, Silvino, per aquest article!
Revista núm. 516, pàg.52-54. Setembre 2025.
