La revista degana en valencià

Una, dos, tres Places del Llibre

16/12/2019

És molt coneguda aquella màxima d’Ernesto Guevara, pronunciada el 1966 en la Conferència Intercontinental: «Crear uno, dos, tres Vietnam es la consigna». En l’equador d’una guerra de guerres, la resistència mostrada enfront del ianqui el va enlluernar molt raonablement. Perquè la consigna, en el fons, era eixa: resistir la invasió. Ara fa set anys que va nàixer la primera Plaça del Llibre, nascuda amb un format molt més humil que l’actual i una localització menys pública. Fou al Centre Octubre, quarter general d’ACPV a la ciutat de València, i tingué un cert èxit.

L’objectiu era equilibrar, en la mesura d’allò possible, la famèlica presència pública dels llibres en la nostra llengua, fet que altres esdeveniments, com la Fira del Llibre, només poden certificar. El nostre paisatge editorial, després de tot, no té massa misteri per aquesta banda: les obres en valencià viuen sepultades pels best-sellers en castellà, llengua normal de lectura per a la majoria de població valenciana, des de fa ja molt de temps. Les xifres sempre han parlat clar i ras: fora del microcosmos de l’escola i de la universitat i de les seues àrees d’influència, la lectura en valencià trontolla. La història del tsunami ve de lluny i no cap ací la seua anàlisi.

Com déiem, la iniciativa buscava obrir els ulls al gran públic a tot el ventall de publicacions existents, exposades per gèneres, no segregades i ocultades, com passa sovint, en aquell racó infecte que algunes grans llibreries reserven per als objectes en «otras lenguas» o, com a molt, «en valenciano». En poques paraules: normalitzar el tema. Amb el canvi d’aires al govern municipal, se li va obrir la plaça de l’Ajuntament i, aleshores sí, el salt fou exponencial: la Plaça del Llibre de València va omplir-se de casetes d’editorials i de llibreries, cadafals per a presentacions i col·loquis i una cafeteria on passar l’estona. Amb la d’enguany, ja en van set edicions. Ben mirat, és una iniciativa que no soluciona el problema d’arrel –ni pot ni té per què– però que hi ajuda innegablement. Guanya, a més a més, tothom implicat: editors, llibreters, escriptors.

Vist això, Alacant encetà el mateix camí el 2017, sempre amb l’hostilitat dels ultres borbònics locals, com era d’esperar. El 2019, però, hi ha hagut novetats. Primer del nord de país: Castelló de la Plana ha trasplantat el fenomen i encara fan el balanç final. La segona notícia és, de la mateixa manera, producte de l’optimisme, però en aquest cas dels problemes que provoca: a la plaça del cap i casal, el nombre de llibreries s’ha vist notablement reduït, en no participar-ne algunes per diferències amb els organitzadors. També es pot morir d’èxit, després de tot. Ha quedat, doncs, una plaça d’editorials. És la normalitat que volem? No tinc ni la capacitat ni l’espai per respondre la pregunta, però cal posar-la damunt la taula. Hem de crear una, dos, tres places del llibre. I més. Però també hem de pensar quina plaça –places, ja– del llibre volem. Vostés diran.

 

Article publicat al número de novembre 453

Inscriu-te al nostre butlletí

Top