Una Europa diferent

Pepa Úbeda. Escriptora

En conèixer els resultats del referèndum italià, vaig recordar allò que Jared Diamond deia sobre la tan diferent actitud multisecular de la Xina i Europa a Guns, Germs and Steel.

La Xina medieval va estar a l’avantguarda del món. Érem els europeus els qui la copiàvem tecnològicament llavors. Ella inventà el ferro fos, la brúixola, la pólvora, el paper, la impremta i moltes coses més. Diamond diu també que fou resultat d’una estructura política força centralitzada. Ben diferent de l’europea.

Què va succeir, però, perquè a les darreries del segle XV això canviés? Que, com a conseqüència d’una aberració típica de la política local, cosa que pot succeir en qualsevol lloc i moment, va esclatar una lluita pel poder entre dues faccions de la cort xinesa (els eunucs i els seus oponents). Aquesta picabaralla casolana acabà progressivament amb el seu domini. I els va impedir, per exemple, arribar a Amèrica abans que nosaltres.

Tornem a Europa. Pel que fa a la colonització americana, si els europeus haguessen estat més units sota el poder d’algun dels governants més forts d’aleshores, haurien trigat un munt més d’anys a fer tot el mal que hi van fer. Fou precisament la fragmentació europea la que li va permetre a Colon triomfar, en convèncer a un dels diversos governants amb qui s’entrevistà de pagar-li l’excursió a l’oest. Com també ha estat la mateixa fragmentació la que ha potenciat la competitivitat tecnològica i científica entre els diversos països europeus. I, com a conseqüència, el seu progrés.

Si li volguérem i poguérem dedicar un poc més de temps, descobriríem que la tradició unitària xinesa i descentralitzada europea tenen una llarga història. Com és la diversitat cultural i lingüística del nostre continent.

Cal recordar quantes discrepàncies sorgiren davant la creació de la Unió Europea? O que els britànics han decidit anar-se’n? O que els italians de Beppe Grillo i altres grups d’esquerra voldrien fer el mateix?

Preguntes que em vénen de seguida al cap són: per què els sectors financers neoliberals mundials li tenen tanta por a la tradició “centrífuga” europea? Per què volen que els ciutadans del món li tinguem tanta por a l’“independentisme” europeu? No conec la resposta, però intuesc que allò que els va bé als financers ens va malament als veïns del Planeta. I viceversa. I també que aquells països europeus que no estan sota la fèrula de les directrius de la Comunitat Europa, viuen millor. Cal llegir i viatjar per constatar-ho.

Quina Itàlia ens ve? Si és que els de sempre deixen que ens en vinga una de nova… O els emergents poden amb l’establishment de tota la vida. En tot cas, si els nous grups alternatius volen triomfar, hauran de treballar a fons per tal d’evitar el procés de decadència en què acostumen entrar tots els moviments socials i polítics; per molt d’ímpetu i energia que li hi posen al començament. Caldria, per evitar-ho, que el llaç orgànic que uneix els individus d’aquests nous grups no fos jeràrquic, ans al contrari: un constant generador de “desindividualització”. És l’única forma de no caure en el mateix càncer que ha envaït els vells partits i sindicats, que ja no representen a ningú.

I el tema de l’individualisme em duu a un altre seguit de preguntes: el retorn a una Europa individualista, podria aplicar-se a Espanya? És a dir, convertir-la en un conjunt de petits països independents? Hi hauria la suficient competitivitat per potenciar el nostre progrés? Podríem colonitzar terres o altres planetes per descobrir? Si atenem a la història peninsular, com ens va anar en el passat? Ho deixe a la reflexió de cada u.

Com també deixe a la reflexió de cada u la cascada de preguntes que m’he fet a mi mateixa a continuació: Què passaria si algunes autonomies tallaren de forma traumàtica amb l’estat? Com respondria el seu exèrcit? Ens podríem trobar immersos en una guerra civil a l’estil de la iugoslava? Deixarien el Trump o la Merkel que les autonomies rebels s’independitzaren? Com de felices podrien arribar a ser aqueixes autonomies emancipades en anar-se’n? Com serien els països que en sortirien? Capitalistes neoliberals, capitalistes a seques, populistes, socialistes, alternatius…? Els nous estats separats crearien una civilització diferent? Desapareixerien fanatisme i gregarisme dels nous estats? Sucumbiria l’Esperit Sant als encants d’algun d’ells? Els nous estats engegarien al seu si nous moviments nacionalistes o unionistes? Es posaria Déu de la seua part o continuaria fidel als altres? O decidiria enviar-nos a pastar fang a tots en veure que no ens preocupem del que els ciutadans realment necessiten?

I com que unes reflexions en filen unes altres, pense que el Déu en què creia i creu la dreta de tota la vida, que està més unida pels interessos que no pas per pàtries, banderes o religions estaria de la seua part. Qui no recorda com d’aplicats alumnes foren aquells catalans de l’alta burgesia franquista i els seus hereus, els independentistes conservadors d’ara, del sant bisbe de Vic, el senyor Torras i Bages, qui es féu famós per la frase: “Entrar con la suya para salir con la nuestra”?

Atents, doncs, els seguidors de bona fe d’aquesta gent; sembla que encara no s’han assabentat que ni han tocat abans ni tocaran en el futur bola.