Una futura dualitat valenciana

Tomàs Escuder. Escriptor

Cavallers: falta o bona? És frase, quasi crit, utilitzat en pilota valenciana per dirimir una solució. Solució què, finalment, només fa referència a un joc. No ens va la via en la resposta. Cara o creu, blanc o negre, falta o bona… Hi ha vegades en les que optar per un destí o un altre pot significar un camí planer o un ple de dificultats.

Si tirem mà de la història relativament recent de la nostra terra podrem veure amb facilitat com la inclinació cap a un costat o un altre ha sigut determinant per al futur. Parlem en termes històrics.

Durant la Guerra Civil del 36-39 un dels dilemes plantejats en els àmbits polítics, però igualment en el camp social, va estar l’elecció sobre què calia fer. Si guanyar la guerra i després fer la revolució social o, si pel contrari, el repte prioritari era a l’inrevés. O, fins i tot considerar una tercera alternativa: optar per les dues eixides. Fem una cosa i al mateix fem l’altra.

Hi ha hagut rius de tinta sobre el tema. I, ara, en aquest 2016 la qüestió torna a ser pertinent tot i que, per sort, la violència, o les possibilitats de violència social és una solució que no es considera. Però la necessitat de resposta a un problema important en tant que valencians és present.

La necessitat de construir un discurs nacional més fort i continu és cada vegada més imperiosa. Vivim en temps en els quals, tant des del discurs espanyol com en l’europeu hi ha hagut moviments que han desdibuixat l’statu quo anterior. Per a bé i per a mal. Però en tot cas, amb una dinàmica diferent que ens cal aprofitar.

Som davant uns escenaris, espanyols i europeus, on s’ha de sentir la nostra veu. Certament que, des d’un punt de vista polític, fa anys i panys que mai no havíem estat en una tant òptima situació. Davant però de la qual haurem de triar entre dues possibilitats principals. Cosa no exclouria, com succeí en algun moment del passat històric, una resposta que inclou les dues premisses. Siga com siga hem d’enfortir eixe sentiment nacional valencià.

Ja existeix una consciència nacional consistent. És obvi. Però caldrà que, per arribar a fer-la extensiva a la major part de la població valenciana, optar per la construcció baix una òptica diferent. Una que siga integradora i que incorpore, de manera transversal com es diu ara, amples capes de la societat valenciana. Com més millor.

I ací, tal vegada que utilitzar en un primer cas una de les possibles respostes seria una bona solució. Amb independència de que arribat el moment s’utilitzarà una nova forma. O fins i tot el conjunt.

La manera d’edificar el nacionalisme ha estat, per regla general, fins ara de forma majoritària el que, per entendre’ns ràpidament, ha estat el camí de la cultura.

I ara el leit-motiv, donades circumstàncies diferents, fins i tot contradictòries, del moment actual deuria ser el de l’economia. La pela pura i simple. Clar que no fem un elogi del neoliberalisme. Però sí entenent que, per a la major part de la població, el factor econòmic marca de manera considerable les seues ments i, òbviament, la seua vida quotidiana.

Si els ciutadans i ciutadanes d’aquest País entenen que un major nacionalisme valencià els pot beneficiar, no caldrà fer jocs malabars per a que opten pels partits polítics que propugnen eixa realitat, eixa idea de benestar. No sols econòmic, clar.

Triar el discurs econòmic i no insistir massa en el cultural-nacional és una opció que pot dur beneficis al nacionalisme.

Es evident però que, fer una simbiosi de les dues possibilitats seria probablement la millor proposta. No es deu desaprofitar cap alternativa i menys en moments com els actuals on , sense veu nacional, ens quedarem cada vegada més en la perifèria.