Una geoestratègia valenciana? (I)

Un territori com el nostre, petit i massa fragmentat en termes polítics ha de lluitar molt, moltíssim per aconseguir un mínim de presència. Presència que , en qüestió de supervivència es fa inevitable. I no  tan sols per poder existir políticament sinó  molt important, siga en el context que siga, com a entitat o entitats econòmiques i socials.

Els Països Catalans ho tenim difícil . O, dit de manera diferent, les dinàmiques dels nostres territoris  van a marxes distintes  i tenen realitats  socials i  culturals diverses.

Això pot ser un avantatge en segons quins marcs ens moguem. Però per a un que siga global, mundial, té greus inconvenients. Perquè lluitem des de desavantatges considerables. Un de ben important és el no tindre un estat propi. I més encara: estar enormement subordinats a un marc estatal que , per norma, no és quasi mai favorable a les nostres necessitats.

A més, el futur immediat pot ser distint del que és en aquests moments. Perquè els Països Catalans es veuen sota les influències diferents de polítiques distintes. En aquest terreny això com a mínim.

La necessitat d’una estratègia general per al conjunt dels nostres territoris no ha d’obviar, desinteressar-se de  les posicions i les necessitats de cada un d’aquests.

En aquests  petits articles no ens estendrem en tres forces que de manera clara afecten qualsevol estratègia .  Implícitament es considerarà en  això que escrivim que condicions com , per exemple, la demografia , el volum quantitatiu de la població a més d’altres variables, tenen un considerable valor. De forma similar la situació geogràfica i més concretament la condició simple de ser centre o perifèria per a les relacions de què parlarem.  O. igualment, la geografia, entesa en el seu sentit més ample, esdevenen condicionants que tenen una importància cabdal .

Dins aquest panorama ens centrarem ara en el País Valencià.

En realitat podríem anar analitzant les possibles estratègies en funció de l’espai. Òbviament un dels condicionants bàsics.

Les relacions amb el nostre nivell més immediat es veu sotmés o actuant dins l’entorn estatal. A ells ens hem de remetre per a qualsevol possible estratègia. Des que el PP ja no mana a les institucions valencianes les relacions amb el Principat o les Illes han millorat sensiblement. El treball a fer és encara enorme perquè els interessos de tot tipus ens empenyen i convenen en qualsevol sentit que mirem.

Però el cert és que, per raons diferents en cada un dels territoris germans, els avanços no són tants com haurien de ser . Catalunya immersa en el procés d’independència no té temps per reflexionar sobre les relacions futures amb nosaltres o amb les Illes.

Aquestes, amb el problema creixent del turisme massiu com temàtica a abordar de forma imminent, més un marc polític massa convuls, fragmentat i  recent, no pot mirar sinó molt per damunt les relacions amb el PV o el Principat.

Per  una altra banda cal no oblidar que anys i anys, segles de fet, d’estar sotmesos a una ideologia contraria a aquesta unió de mires i sotmesa al discurs estatal clarament enemic, és un fet que propicia l’oblit dels interessos comuns en benefici d’una mirada forània poc productiva per als nostres  països.

Actualment, malgrat algun petit avançament  es pot afirmar que les relacions interterritorials entren dins el qualificatiu  de covards o de dèbils. De vegades quasi inexistents, i això malgrat els nombrosos interessos comuns. L’aparició recent en els media del tema recurrent del corredor mediterrani no ens ha de fer oblidar eixa situació. Gran part del PIB de tot l’estat es genera en aquest entorn , a la qual cosa cal afegir una història ja llarga de contactes amb Europa i una tradició igualment ampla d’intercanvis amb el món gràcies a una major apertura tant de la societat en general com dels actors econòmics.