Una identitat difusa, un poble ajustadís

Els valencians hem tingut històrica­ment problemes a l’hora de definir-nos com a poble. En paraules de Joan Fus­ter, roman entre nosaltres el sentiment que ser valencià és ser poca cosa. La identitat valenciana no és forta, si la comparem amb el sentiment identitari d’altres comunitats de l’Estat. Fuster deia que la divisió provincial implan­tada al segle XIX, a més d’esquarterar el territori, ha creat una mentalitat provinciana que erosiona el senti­ment d’identitat col·lectiva, alhora que propicia una mentalitat de sucursal dependent de Madrid i un perillós complex d’inferioritat, que de vegades es projecta en forma de ressentiment cap a altres territoris que no són tractats com els valencians amb tanta arbitra­rietat pel poder central, especialment Catalunya.

Per a Fuster no hi ha un únic patrio­tisme valencià, sinó tres patriotismes diferents, que es corresponen a cadas­cuna de les tres províncies. El gentilici valencià està altament diluït, i molt més a la ciutat d’Alacant i el seu entorn, on s’ha instal·lat «un alacantilisme d’una certa tossuderia» que vol diferenciar-se de la resta dels valencians.

La «identitat central»

Aquesta interpretació ha estat ma­tisada i ampliada uns anys després per Andrés Piqueras. Aquest planteja que hi ha una identitat valenciana col·lectiva que té una noció de certa autenticitat més o menys consensuada, la qual està localitzada a València i a les comarques valencianoparlants situa­des entre la Plana i la Marina. Aquest territori identifica el valencià com el principal element que defineix la valen­ciania, encara que també pren com a paràmetres identitaris les festes, el fol­klore i fins i tot la pròpia gastronomia. És el que Piqueras anomena «identitat central», la qual perd la seua capacitat de convicció en les àrees perifèriques del País Valencià.

La «identitat central» és sobretot contestada –afirma Piqueras– per les comarques castellanoparlants de l’interior, inclús també per les valenci­anoparlants del nord, tot configurant el que ell anomena la «identitat de muntanya», la qual es fonamenta en un fort sentiment d’abandó de la capital. I, a més, la «valenciania central» es difumina fins al rebuig més absolut en les comarques del sud i oest d’Alacant, on s’ha instal·lat una mena d’alicanti­nismo cantonalista que mira de reüll València i amb simpatia el projecte del «Sureste espanyol». Hi ha encara més. Segons l’autor, entre els valencians està molt arrelada la «identitat de provín­cia». En això coincideix amb Fuster. La província és un centre d’autoidentifica­ció identitària que actua amb caràcter autoinclusiu en perjudici de la valencia­nia col·lectiva.

Trenta-dos anys després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, allò cert és que ni la Generalitat Valenciana, ni la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ni RTVV, ni la premsa en valencià, ni tantes iniciatives civicosocials i culturals de foment de la llengua i cultura realit­zades durant les tres últimes dècades, i per descomptat ni els discursos i accions de la classe política, han acon­seguit incubar un sentiment nacional fort entre els valencians. És més, estem sota mínims.

Més espanyols que valencians

Diversos estudis realitzats del 1984 ençà sobre l’autopercepció identitària dels valencians, entre els quals desta­quen els elaborats pel Centro de Inves­tigaciones Sociológicas (CIS), constaten que la nostra identitat camina allunya­da de la senda nacionalista. Entre 1984 i 2011, l’opció identitària que més ha crescut ha sigut «la identitat dual», és a dir, sentir-se tan espanyol com va­lencià, que ha passat del 54 % en 1984 a quasi el 63 % en 2011, segons el CIS. El baròmetre del CIS de 2011 revela també que un 15,6 % dels valencians se senten únicament espanyols, i un 11,6 % més espanyols que valenci­ans, mentre que sols un 7,8 % afirma sentir-se més valencià que espanyol i un minúscul 1,3 % més valencians que espanyols.

Aquestes dades corroboren el que ja sabem: no tenim sentiment d’identitat diferenciada. L’embolic identitari que tenim els valencians –cosa a la qual ha contribuït en gran manera la dreta atiant el conflicte lingüístic i amb la ma­nipulació de les senyes d’identitat– ex­plica aquest feble sentiment nacional.

Cinc models identitaris

Ismael Vallés ha intentat sistematitzar l’embolic de la següent manera. Afirma que a partir de la Transició fins avui s’han assentat cinc maneres diferents d’entendre la nostra identitat. Aquests models són les següents:

1. Fusterianisme clàssic. Proposa la «reconstrucció nacional» del País Valencià dins del marc dels territoris de parla catalana, on pot integrar-se en el projecte polític dels Països Catalans.
2. Terceres vies. El País Valencià com a projecte nacional propi respectant les característiques culturals catalanes. Aquest model assumeix el fusterianis­me sols en la part cultural i lingüística, però no en la vessant política.
3. Blaverisme. El Regne de València/ Comunitat Valenciana com a projecte regional propi dins d’Espanya amb una llengua diferent de la catalana.
4. Estatuari estricte. Segueix l’Estatut d’Autonomia. El País Valencià/Comu­nitat Valenciana és una comunitat au­tònoma espanyola, caracteritzada per una història institucional diferenciada amb llengua pròpia, però no secessio­nista respecte de la llengua catalana.
5. Espanyolisme uniformista. La Regió Valenciana i/o Levante com a regió de la nació espanyola que participa essen­cialment de la cultura castellana amb una cultura valenciana secundària.

Així les coses, com afirma Joaquín Martín Cubas, la majoria dels valenci­ans veu el seu territori, que denomina Comunitat Valenciana, com una regió que forma part d’Espanya, amb una llengua pròpia, diferent i diferenciada, que s’anomena valencià, i que s’identifi­ca amb la senyera de la ciutat de Valèn­cia. Més de les tres quartes parts dels valencians s’identifiquen amb el model politicoidentitari dissenyat en 1982.

L’empremta del blaverisme

Jo afegiria, però, una cosa més a aquesta conclusió. El model estatuari estricte al·ludit està impregnat de cap a peus pels senyals d’identitat imposats pel blaverisme en la Batalla de Valèn­cia. El model fusterià va ser el gran der­rotat en aquest conflicte civil, almenys en l’àmbit politicojurídic estatuari. El blaverisme és una visió distorsionada de la identitat valenciana, perquè ha implantat la negació i l’aïllacionisme lingüístic del País Valencià de la resta dels territoris de llengua catalana, fet que ha estat adobat amb un anticatala­nisme xenòfob que tant de mal ha fet i està fent al poble valencià.

El blaverisme ha estat la divisa de la dreta valenciana des de la Transició. S’ha consolidat i s’ha convertit en el model identitari dominant, capitalitzat ara pel Partit Popular. Aquesta ideo­logia hegemònica ha condicionat els principals partits polítics pel que fa al sentiment de ser valencians. Francesc Viadel i Vicent Flor ho expliquen molt bé en els seus llibres. Per a Flor, el blaverisme, que anomena «populisme regionalista», s’ha fet fort gràcies a in­fluents mitjans de comunicació, a una particular estructura associativa, a la instrumentalització de símbols, festes, rituals, gastronomia i identitats prèvies, així com també al regionalisme banal fomentat per la Generalitat Valenciana. S’ha convertit inqüestionablement en la ideologia dominant de la identitat valenciana, tot impregnant la realitat del País Valencià.

Per al blaverisme, ser valencià és no ser català, i inclús ser anticatalanis­ta. Aquesta ideologia xenòfoba s’ha nodrit de la intransigència, victimisme, agressivitat i manipulació per anul·lar l’element modernitzador i progressista de l’esquerra. I amb aquestes armes ha aconseguit instal·lar-se en la centralitat de la identitat valenciana.

I sembla que manipular la identitat funciona, perquè la dreta valenciana continua premeditadament atiant l’anticatalanisme quan la conjuntura política li va torta. Porta així més de 30 anys. L’últim episodi en aquesta línia l’ha protagonitzat el propi presi­dent de la Generalitat, Alberto Fabra, pressionant el Consell Jurídic Consultiu perquè obligue l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a canviar la definició del valencià en el seu Diccionari normatiu valencià. I tot per ocultar a la ciutadania que català i valencià són la mateixa llengua.

30 anys de la Llei de Símbols

I continua… Ara la Generalitat està fent una campanya en els mitjans de comunicació per celebrar el 30 aniversari de la Llei de Símbols de 1984. Cal recordar que aquesta llei regula l’ús de tres símbols: la bande­ra autonòmica (senyera amb franja blava), l’Himne regional i l’emblema de la Generalitat Valenciana, que es constitueix amb l’heràldica de Pere el Cerimoniós. Cal recordar igualment que el 22 de maig de 1984 (uns mesos abans del l’aprovació de l’esmentada norma) el consell de redacció de Saó es va adreçar a l’aleshores conseller de Cultura, Ciprià Ciscar, demanant-li que la futura llei reconeguera el Penó de la Conquesta com a bandera històrica del poble valencià, així com totes les altres ensenyes històriques i tradicionals valencianes. En aquell moment, Saó exposà també que tal reconeixement no comportaria cap obstacle en el dret estatuari autonòmic, i posà com a exemple els casos de Castellà i Lleó i del País Basc, que havien reconegut els seus penons històrics juntament amb les banderes autonòmiques.

La campanya de Saó pel reconeixe­ment del Penó de la Conquesta tingué un ampli ressò i aviat va rebre el suport de nombrosos col·lectius. Però les co­ses anàvem per un altre camí. La dreta, amb el consentiment del PSPV-PSOE, es van entestar a incorporar a aquesta llei un símbol que el blaverisme havia defensat acèrrimament en la Transició i que restava encara per oficialitzar. Ens referim a l’Himne de l’Exposició Regio­nal de 1909, que es converteix a partir de 1984 en l’himne oficial de la comuni­tat autònoma. Es tracta –com sabem– de l’himne amb lletra de Maximilià Thous que comença amb l’estrofa «Per a ofrenar noves glòries a Espanya», un himne que ja fou convertit en regional en 1925 per Primo de Rivera.

La commemoració del 30 aniversari de la Llei de Símbols porta camí de convertir-se en més del mateix: més senyera, més himne i de rebot més anticatalanisme. En definitiva, més manipulació i més feblesa identitària del poble valencià.

Francesc Martínez. Periodista

Article publicat al nº 391, corresponent a març de 2014