Una imatge de València

Ben possiblement, és poc conegut un sonet que lloa la ciutat de València i que va publicar Joan Collado a les seues Poesies valencianes (…) per a la celebritat del segle tercer de la canoniçació de sanct Vicent Ferrer, editat a València per Josep Tomàs Lucas, el 1755, aprofitant l’avinentesa del centenari de la santificació del fill i fillol de València. L’opuscle, que Collado (1731-1767) va editar «a ses expenses», conté en total vuit composicions en valencià: cinc sonets –dos amb «peus monosílabos»– i tres breus romanços –on dos més, també, monosil·làbics, són fruit de l’enginy del notari i amic de Collado, el conegut notari valencià Carles Ros. Els textos, ja amb els gèneres, ens indiquen les pretensions relativament cultes del seu autor, tot i que el romanç era molt més popular. De fet, mentre el seu romanç –com els de Ros– mostra un to molt menys refinat, els sonets són ben diferents i ens deixen veure la voluntat de l’autor que, en usar un metre més elegant, també s’esforça en elevar el nivell del contingut, el lèxic, etc. I, això, al costat d’un desig d’experimentació amb mots d’una sola síl·laba, que, a l’època, demostraven com de sintètica era la llengua, que podia expressar molts conceptes amb economia de llenguatge. Tot, ben del gust del rococó. Collado, per altra banda, i fruit de les seues innegables lectures, intentava també acostar-se a les modes castellanes i al culteranisme barroc que encara pervivia en l’estètica.

Però ara em sembla que és més interessant destacar, entre els seus sonets, el que va dedicar a la ciutat de València, on sobta la presència del Cid –de moda des de l’adveniment dels Borbons, que l’haurien volgut potenciar per vincular «des d’antic» València i Castella. Però convé assenyalar també que són molt expressius els elements del laus Valentie, amb tòpics que venien arrossegant-se des de l’època medieval: «És València del Cit perla d’Espanya, / de Fernando Sisé prenda volguda, / la rega el Túria, riu que en sa avenguda / fins a els mateixos murs la besa y banya. / És un jardí de Flora sa campanya. / En tot, universal; en gent, aguda. / És fèrtil, abundant, y el mar la ajuda. / És lleal per a tots, que a ningú enganya. / És un pomell de flors que molt recrea. / És un pou de virtuts com ningú ignora. / És per fi, sobre tot que més se prea: / cèntrich punt de la fe que en si atesora. / Y com té un sanct Vicent que·l portal guarda, / ni trons ni llams ni pesta la acobarda».

Els versos –amb el colorit vicentí oportú– segurament s’acompanyaven d’alguna il·lustració, cosa que lliga perfectament amb el fet que Joan Collado va estudiar dibuix, seguint les passes de son pare, d’idèntic nom, i va ser l’encarregat de pintar més d’un quadre en algunes parròquies valencianes. De l’any 1731 ens consta un disseny de sant Pere Pasqual, que després seria convertit en escultura per comissió del municipi valencià, i també se li coneixen treballs en altres temples. Possiblement per això, el seu sonet lloant València és, fins a cert punt, ben pictòric, amb un colorit digne i amb un to paisatgista ben particular.