Tens 0 productes a la teua cistella
Tot i que ja fa uns quants anys que ho diem, el titular d’aquest 2014 continua sent el mateix: la música en valencià es troba en el seu millor moment. Hi ha més quantitat que mai, de qualitat avalada tant per la crítica com pel públic, i amb una gran varietat d’estils musicals: rock, pop, cançó, hip-hop, electrònica, folk, metall, punk, etc.
Una de les causes que ha desencadenat aquesta situació, que es converteix alhora en conseqüència, no és, com caldria esperar, el suport institucional, sinó la reactivació de la societat civil, gràcies a la qual s’ha creat una xarxa de concerts, cicles i festivals que creix i es consolida any rere any (La Gira, Feslloch, Festivern, Pop al Carrer, Festaborigen, Tardoràlia, Notes al Peu, Meruts Festival, Rock Penat, Xàbia Folk, Sona Baixet, Barcelona Escenari, Hostes, Trovam, VAM, Xalònia, Matisos, l’Aplec dels Ports, Cant al Ras, Diània, etc.). Paral·lelament, també hi ha tingut molt a veure la constitució, l’any 2003, del Col·lectiu Ovidi Montllor de Cantants i Músics en Valencià (COM), que a força d’autogestió i accions que han tingut un cert ressò popular i mediàtic ha contribuït a difondre i visibilitzar la música en valencià. Encara podríem afegir-hi l’existència d’empreses de gestió cultural que fan possible la promoció dels discos i els directes dels músics (La Casa Calba, Pro21 i La Sibil·la Valenciana són les principals gestores de la música en valencià), i també les (poques i petites) discogràfiques valencianes, que aposten per l’autogestió i sobreviuen a còpia d’il·lusions (La Casa Calba, Malatesta Records, Música de Telers, Mésdemil, etc.).
A l’hora d’analitzar l’estat de salut de la música en valencià, no podem passar per alt la crisi de la indústria discogràfica, que va esclatar fa més de deu anys com a conseqüència de la irrupció de les noves tecnologies en la distribució de la música gravada, a la qual es va afegir uns anys després la crisi econòmica global que ha enfonsat encara més el sector: L’Anuari 2013 de la Música, editat pel grup Enderrock, es fa ressò les greus pèrdues econòmiques posant xifres al moment difícil que afronta la cultura i, més concretament, la indústria musical. Els titulars optimistes dels ja llunyans 2008 (més música que mai) i 2009 (la música en viu, motor del sector) es tornen negres (la música en directe està ferida de mort). Per quart any consecutiu ha caigut la xifra d’espectadors (27 %) i de concerts (22 %), com també els ingressos dels drets d’autor dels directes. Si hi sumem les pèrdues globals de facturació (13 %) com a conseqüència, en part, de la crisi i l’augment de l’IVA, tan sols es pot concloure que el panorama és certament desolador.
Tanmateix, la reducció dels guanys de la indústria no ha afectat la creativitat ni l’activitat musical, tal com es demostra un any més en els Premis Ovidi, que enguany arriben a la novena edició amb la participació de 90 treballs discogràfics d’un ventall variat d’estils. Recordem que, al cap i a la fi, qui realment fa negoci amb els discos són les discogràfiques, i no la gran majoria dels artistes, i això encara és més cert, ateses les característiques específiques, en el cas del mercat musical valencià. Si ser una cultura minoritzada i altament dependent dels esforços particulars dels ciutadans per tirar endavant té algun avantatge, és precisament aquest: no dependre totalment de les fluctuacions del mercat global. Així doncs, trobem dues realitats paral·leles contraposades: d’una banda, una indústria discogràfica en crisi i, de l’altra, una eclosió artística sense precedents.
Val a dir, però, que la difusió dels artistes es manté tot i les pèrdues del negoci gràcies a l’augment de la distribució gratuïta o promocional de discos compactes, la reducció dels preus de venda o les descàrregues gratuïtes a través d’Internet. Hi ajuda també el fet que avui en dia els músics poden distribuir les seues cançons per mitjà d’uns altres canals sense haver-les de desar en format de vinil, casset o disc compacte. De fet, alguns discos ja tan sols s’editen en suport digital (un suport que aguanta el desplomament del mercat físic) i s’ofereix la possibilitat d’escoltar-los en línia o de descarregar-los de manera gratuïta o previ pagament. Així doncs, l’edició discogràfica no s’atura. De fet, la producció anual de discos en valencià ha experimentat un augment més que notable en els últims anys: 41 (1998), 35 (1999), 39 (2000), 35 (2001), 42 (2002), 47 (2003), 69 (2004), 67 (2005), 65 (2006), 79 (2007), 94 (2008), 115 (2009), 100 (2010), 110 (2011), 99 (2012), 116 (2013).
Els èxits dels cantants i músics en valencià (èxits potser relatius, però èxits al cap i a la fi) tenen el mèrit afegit d’haver sigut aconseguits a pesar dels dèficits estructurals existents. N’hi ha tres que destaquen: la manca de suport institucional, les limitacions del mercat i el poc cas que els mitjans de comunicació fan, en general, a la música en valencià.
Quant al primer dels dèficits, tant en la música com en la resta d’indústries culturals (llibre, teatre, audiovisual), la implicació de les institucions (sobretot de la Generalitat, però també dels ajuntaments) és imprescindible. Així doncs, calen mesures que facen efectiva la presència normal del valencià també en l’àmbit musical, com ara ajuts a la creació, adquisició de discos en valencià per a distribuir-los a les biblioteques públiques, promoció de concerts i festivals, etc.
Pel que fa al segon dels dèficits, constatem que malgrat l’eixamplament del mercat de música en valencià durant els últims anys, aquest continua sotmés a la anormalitat en què es troba la nostra llengua i, per consegüent, la nostra cultura. Josep Vicent Frechina en fa una anàlisi molt encertada: «Un mercat petit, definitivament esquarterat per la consolidació del procés autonòmic, amb una síndrome d’Estocolm galopant i sense expectatives d’ampliació més enllà de l’àmbit lingüístic, atesa l’escassa repercussió de les músiques no anglosaxones fora del seu context original i el bullying cultural que des de l’Estat s’infringeix sobre la llengua catalana».
En relació amb els mitjans de comunicació valencians, tant els de titularitat pública (quan n’hi havia) com privada, la música sempre ha tingut una presència anecdòtica; de fet, no tan sols la hi té la música, ans també la llengua. Els mitjans en què sí que apareixen els cantants i músics en valencià són aquells que podríem anomenar militants, que associen l’ús de la llengua a una opció política concreta. L’associació entre llengua i opció política és, clarament, un símptoma d’anormalitat. Aquests mitjans, tot i que no n’és la voluntat, s’adrecen a una audiència específica, i encara minoritària, que hi accedeix per ideologia, per consciència de tenir (i compartir) una identitat i una ideologia que no troben reflectida en uns altres mitjans de comunicació. Entre aquests hi ha Vilaweb, Saó, El Temps, Enderrock, El Punt (ara només en edició digital), Tresdeu.com, la desapareguda Info TV (amb programes musicals com «Watts» o «Les músiques d’Info TV»), el també desaparegut setmanari L’Avanç (que va editar amb la col·laboració d’Enderrock el Llibre dels músics i cantants en valencià), etc.
Aquesta militància, que no és sinó estimació per la pròpia llengua i cultura, també la conreen alguns periodistes a títol personal. Josep Vicent Frechina duu a terme una valuosíssima tasca de difusió de la cultura i la música popular a través de la revista Caramella. Frechina també és l’autor d’un dels blogs més interessants, pel que fa a crítica musical, que trobem actualment a la xarxa: La caseta del plater. Dins de l’àmbit radiofònic, també és important ressaltar el desaparegut Toni Mestre, a qui cal agrair programes com ara «De dalt a baix» (RNE) i l’alcoiana Amàlia Garrigós, que va omplir de música en valencià Ràdio Nou fins al seu tancament. Juntament amb ells, alguns altres periodistes (especialment des d’àmbits locals i comarcals) han treballat i treballen de valent per difondre la veu de cantants i músics.
Comptat i debatut, i malgrat les llums i les ombres, la situació de la música en valencià la fa una eina privilegiada per a contribuir a la normalització lingüística, la qual és ben lluny de ser una realitat al País Valencià. Estic convençuda que la música, que mentrestant se’n ressent, pot contribuir a capgirar la situació. Confiem que té aquest poder. Ara, cal que les institucions i els mitjans facen la seua part; sembla que els ciutadans ja fem la nostra.
Carla González. Periodista
Article publicat al Quadern dedicat a “La normalitat” de la música en valencià. Nª 393 corresponent a maig de 2014
Fotografia de Xepo Walter Sanches
