Una literatura sense cànons

19/12/2022

És curiós que les discussions inacabables que va generar ací la publicació, l’any 1995, de la traducció d’El cànon occidental de Harold Bloom, no acabaren produint cap resultat. La major part dels tafaners que van comprar el llibre no degueren poder empassar-se les primeres cinc-centes cinquanta pàgines. Però és segur que tothom passà els ulls per les darreres quaranta, si més no per poder donar la raó als que deien que la llista d’obres i autors canònics que donava el crític novaiorqués era esbiaixada i, en molts casos, arbitrària. El mateix Bloom, al cap d’un temps, digué que la llista que havia fet li semblava estúpida, que l’havia afegit al llibre per imposició dels editors, que l’havia escrita de memòria i sense temps de meditar-la i que, en definitiva, havia estat una errada. Una errada, per cert, que no va voler eliminar en les edicions posteriors. En el cànon de Bloom no hi havia cap obra escrita en català: ni el Tirant, ni Ausiàs March, ni Ramon Llull… Set anys més tard, el crític es va passejar per València, Barcelona i Mallorca, va fer algun comentari elogiós i intranscendent sobre alguns clàssics catalans i li donaren un premi de molts milers d’euros que, naturalment, s’apressà a transformar en dòlars.

En la llista de Bloom, com era previsible, hi havia molt poques obres que no hagueren estat escrites en grec antic, llatí, francés, italià, alemany o anglés. En canvi, hi figuren obres tan poc occidentals com l’Alcorà o el Mahabharata. Perquè, en realitat, el que va voler fer Bloom en aquell polèmic apèndix que afegí al llibre va ser oferir un cànon de la literatura anglosaxona, incloent-hi les traduccions a l’anglés: «En les llistes que segueixen –deia en l’encapçalament– proposo les traduccions que m’han proporcionat un plaer i una visió especial, d’entre totes les que es troben fàcilment en el mercat». No era una llista autèntica del cànon occidental el que estava a l’abast de Bloom, sinó només una llista de la literatura canònica que llavors circulava en anglés. Un cànon utilíssim per al lector ordinari dels Estats Units, que era a qui, originàriament, anava adreçada la llista.

Mentrestant, ací, el lector ordinari tenia com a guia la col·lecció «Les Millors Obres de la Literatura Catalana», dirigida per Joaquim Molas. Una col·lecció que, en principi, es pensà que restaria acabada en arribar als cent volums, però que més endavant tingué una segona etapa i s’hi afegiren vint-i-cinc volums més. De fet, mentre es produïa la polèmica pel llibre de Bloom, Edicions 62 publicava les darreres obres de la col·lecció, que quedà clausurada el 1996. Des d’aleshores, no ha aparegut cap iniciativa editorial semblant en català. I l’absència és preocupant.

Naturalment, la llista de títols que Joaquim Molas elaborà per als lectors que volien conéixer el repertori de la literatura catalana tingué alguns detractors, que assenyalaven postergacions qüestionables o absències significatives. Però, en conjunt, la col·lecció produí uns efectes molt positius en llibreries i biblioteques: el lector inexpert –o expert a mitges– hi trobà durant uns anys, entre el cúmul espaterrant de novetats, un fons literari de referència. Uns llibres de tapes grogues que tenia l’obligació de llegir, perquè eren clàssics, o perquè eren representatius d’una època o d’un corrent estètic, o perquè, a pesar de ser obres encara recents, hi havia un cert consens a considerar-les modèliques o a assignar-los un alt valor literari. No s’ha de perdre de vista que quan Edicions 62 va acabar de publicar els primers cent volums, alguns dels autors triats (Oliver, Foix, Espriu, Pedrolo, Fuster o Calders) eren vius i alguns altres (com ara Rodoreda o Pla) havien mort feia poc. Per tant, es tractava d’un cànon molt actualitzat. Quan, entre els anys 1994 i 1996, s’hi afegiren vint-i-cinc volums més, la llista d’escriptors vius i, fins i tot, de relativament joves s’incrementà: Pere Gimferrer, Montserrat Roig, Jaume Cabré… Els dos darrers volums van ser les antologies Deu poetes d’ara i Vuit narradors actuals. No hi ha en la col·lecció cap autor nascut després del 1949.

Això no tindria tanta importància si la crítica literària funcionés correctament. Però tothom es queixa de la crítica. Tant de la crítica de premsa com de la crítica acadèmica. Les revistes de crítica literària, com ara Randa o Caràcters, s’arrosseguen per falta de clients. En els suplements dels diaris que reserven un espai a la literatura o en les revistes digitals, el més habitual és trobar-hi només una simple ressenya de les novetats. No hi ha cap tria. En els departaments universitaris de Llengua i Literatura Catalanes, sembla que fa dècades que han renunciat a proposar cànons, o fins i tot a discutir-los. De tant en tant, es reivindica alguna escriptora que valia la pena i que havia quedat a l’ombra. Però ningú s’arrisca a res més. L’excessiva segmentació dels estudis acadèmics ha fet que ningú es crega legitimat a l’hora de donar-ne una visió global. I, no obstant això, hi ha uns fets claríssims: el cànon de la literatura catalana que es va imposar fa trenta anys, per la preponderància d’Edicions 62, necessita renovar-se i ser sotmés a examen. Els lectors necessiten una orientació, uns referents. Tots els lectors, de totes les literatures. Fins i tot la pletòrica literatura anglesa esperava amb candeletes la publicació d’una llista mig seriosa mig estúpida com la que va confegir Bloom. Per tant, no cal pensar de cap manera en una orientació monolítica ni en uns referents indiscutibles, però cal renovar constantment els cànons d’una literatura. No tant els de les èpoques més reculades –tot i que també– com els dels temps més recents. En cas contrari, els lectors es perden en el pur marasme de les novetats, els ressons extraliteraris i les modes.