València ha viscut aquest divendres una de les mobilitzacions educatives més multitudinàries de les últimes dècades. Més de 35.000 persones, segons la Delegació del Govern, han inundat els carrers del centre de la ciutat en el cinqué dia de vaga indefinida del professorat valencià. Mestres, professors, famílies, estudiants i personal educatiu arribats de tot el País Valencià —des de Vinaròs fins a Oriola— van convertir la ciutat en una marea verda impossible d’ignorar.
La manifestació, que ha sortit de la plaça de Sant Agustí, va col·lapsar durant hores el centre de València, convertint-se en una demostració de força contra les polítiques educatives del govern de Pérez Llorca i la gestió de la consellera d’Educació, Carmen Ortí. Els crits de “Ortí dimissió”, “Ni un euro per a la privada” o “Educació pública i en valencià” han ressonat entre batucades, dolçaines, xiulets i pancartes improvisades per una comunitat educativa cansada de les retallades, la burocràcia i la precarietat.
La protesta arriba només un dia després de la primera mesa de negociació entre sindicats i Conselleria, una reunió de quasi cinc hores que va acabar sense avanços significatius. Els sindicats consideren insuficient el preacord plantejat per Educació, especialment pel que fa a la reducció de ràtios, la millora d’infraestructures, l’atenció a la inclusió educativa i les reivindicacions salarials. Dilluns hi haurà una nova reunió, però el professorat adverteix que la pressió continuarà als carrers si no arriben propostes concretes.
La marxa també ha evidenciat el malestar acumulat als centres educatius. Docents denunciaven instituts saturats, biblioteques convertides en aules, barracons, falta de climatització i una sensació creixent d’abandonament de l’ensenyament públic. A això s’hi suma el malestar pel tractament del valencià i les polítiques lingüístiques impulsades per la Conselleria, molt presents també en els lemes i cartells de la jornada.
Però la manifestació no ha estat només una protesta sindical. Ha tingut també un fort component emocional i cultural. Hi havia muixerangues, música en directe, artistes vinculats al món educatiu i una atmosfera que recordava inevitablement les grans mobilitzacions de la Primavera Valenciana. En molts moments, més que una marxa, semblava una defensa col·lectiva d’una manera d’entendre el país i els serveis públics.
Les imatges són eloqüents: el carrer de Colón completament desbordat, la plaça de bous plena de samarretes verdes, professors arribats en columnes des de les comarques i milers de persones entrant encara a la plaça de l’Ajuntament quan la capçalera ja havia acabat el recorregut. “Mai havia vist una mobilització educativa d’aquesta dimensió”, repetien molts docents.
La vaga continua. I el conflicte educatiu, lluny de desinflar-se, sembla haver entrat en una nova fase.
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)
