Una memòria no tan fràgil

Josep Lozano ha publicat fa ben poc, a l’editorial Afers, la seua última novel·la: La fràgil memòria. Un llibre que, lluny de ser una narració a l’ús, ens presenta dues parts ben diferenciades, d’estil i quasi gènere diferents. De fet, mentre la primera part s’estructura a manera d’un dietari que la suposada autora visita amb una major o menor freqüència, la segona és una relació memorialística redactada per una també fictícia autora. Dos relats, per tant, que, vertebrats de manera diversa, veurem que es superposen en el temps, tot i que molt rarament coincideixen en intersecció de les dades que aporten, de les històries que ens conten i que arriben a nosaltres tal com si estiguéssem asseguts a la vora de la llar o en una nit d’estiu, al carrer, prenent el ros. Dos espais on abans es contaven aquesta mena de rondalles –reals o fictícies– que passaven així de generació en generació, transmetent no sols la substància d’allò narrat, sinó també les paraules, les expressions i els modismes que acompanyaven aquelles explicacions i que es perpetuaven en el temps. Uns costums que ja han desaparegut pràcticament, però dels quals Lozano ha conservat l’esperit en la seua darrera creació literària.

Josep Lozano, arxiconegut autor de Crim de Germania, s’ha endinsat ara en el record d’una altra guerra: la del 36-39 que va castigar Espanya i que a les nostres terres, com a la resta dels territoris hispànics, va obrir ferides que tardarien dècades a cicatritzar –i que encara, en alguns casos, estan obertes.

És a través dels ulls de dues dones antagòniques, pel que fa a la forma de vida i a les creences, que Lozano ens fa veure com un mateix període –des de la fi del XIX fins als anys més durs de la dictadura de Franco– va poder ser vist de forma tan diversa per les dues parts que configuraven una societat dividida i enfrontada. Llibertat, la dona d’esquerres obligada a batejar-se ja de gran amb el nom de Sales, ha perdut un fill: no sap si està viu o mort i el seu record plana per tot el seu discurs. És la mare que pateix i que sent més la pèrdua del descendent que la seua fam o la seua misèria –que n’és molta. És la dona que es mira el temps en què viu amb por, amb desesperança i atrapada en un context del qual no pot eixir, asfixiada per tot el que l’envolta, i que acaba refugiant-se en un altre univers: el de la pèrdua de la raó –o la imatge d’això. Per contra, Regina Barona, la segona dona que narra aquell mateix temps, tot i les desgràcies que també l’envolten i una vida no gens satisfactòria, s’ho mira tot de manera diferent. Descendent d’una família de dretes, enriquida i amb protagonisme social, després dels temps de la guerra, ella s’adapta al nou entorn i, encara, per la seua situació econòmica, viu bé. No passa fam i, ben al contrari, gaudeix de tots els privilegis que el règim concedia a aquella part de la societat que li va estar al costat i el va sustentar, amb un major o menor coneixement de causa. I, de vegades, també, des de la por.

Josep Lozano s’ha capbussat en el seu Aljanet personal, ubicat com sempre a la Ribera del Xúquer, i ens ha narrat aquell temps en dues parts que, redactades successivament en la cronologia fictícia que ens dona l’autor, són, però, complementàries. I, encara, Lozano –com en Ribera– torna a fer un exercici lingüístic interessant, tot recuperant modismes, frases fetes i refranys, a més d’un lèxic de vegades en perill d’extinció. Un exercici, aquest de la darrera novel·la de Lozano, que paga la pena de llegir-se i que es fa de llegir, perquè ens fa veure com aquell temps va poder ser vist de forma ben diversa, des de la memòria dels uns i dels altres.

Revista número 505, pàg. 9. Setembre 2024.