Una mica de realisme

El 1996, Michael Krauss va publicar un article sobre el perill d’extinció en què es trobaven les llengües originàries d’Amèrica del Nord –exclòs Mèxic. En l’article deia que encara era possible trobar parlants d’unes dues-centes o dues-centes deu llengües nord-americanes, d’unes tres-centes que calculava que hi havia hagut abans de la colonització. Ara bé: la situació per què travessaven era molt preocupant. 

A Alaska, de les vint llengües que hi havia, només dues eren apreses pels nens. Les altres divuit només eren parlades per adults. La devastació lingüística, deia, havia arribat fins al «salvatge Àrtic». 

A la costa del Pacífic dels Estats Units, la situació encara era pitjor i no hi havia cap llengua americana que fos apresa pels nens. Tots els nens i els joves eren monolingües en anglès.

Al sud-oest, a Arizona i Nou Mèxic, en canvi, hi havia algunes llengües que Krauss considerava que estaven relativament en bones condicions de resistir: el navaho, el hopi, el yaqui, el mescalero, l’apatxe occidental… El navaho havia estat utilitzat per l’exèrcit dels Estats Units per a les transmissions per ràdio durant la Segona Guerra Mundial, perquè si les interceptaven els seus enemics no les podien desxifrar. Això li havia conferit un cert prestigi. 

A Oklahoma, hi havia parlants de choctaw i cherokee. De fet, Oklahoma és una paraula d’origen choctaw. També hi havia parlants de choctaw als estats de Mississippí i Louisiana. 

A la costa est, sorprenentment, encara hi havia alguns parlants del passamaquoddy a Maine, i de les llengües iroqueses a l’estat de Nova York.

Krauss era aleshores director del Centre de Llengües Natives d’Alaska i deia: «Fins on jo sé, ningú avui en dia castiga les persones per parlar la seva llengua a l’escola». La violència oficial, exercida des de les institucions, a la fi havia acabat. Durant generacions, a les escoles dels Estats Units i el Canadà, els nens que parlaven llengües ameríndies havien estat maltractats quan parlaven les seves llengües i obligats a parlar només en anglès. 

Però Krauss no considerava que l’escola fos el factor més crucial en la viabilitat d’una llengua. Ni tampoc considerava que el nombre de parlants fos el més determinant. Una llengua amb un milió de parlants podia desaparèixer amb la mateixa rapidesa que una llengua que només tingués unes poques desenes de parlants. El factor decisiu, segons ell, era la transmissió familiar: que els nens aprenguessin la llengua amb els seus progenitors i parents. I aquesta era la línia de transmissió que s’estava trencant.

Per a descriure exactament la situació de les llengües al Canadà i als Estats Units (inclòs l’arxipèlag de Hawaii), Krauss s’inventà cinc categories: la primera, la de les llengües millor situades en l’escala de la viabilitat, era la de les llengües que encara es transmetien intergeneracionalment de la manera tradicional, de pares a fills; la darrera era la de les llengües definitivament extingides. Entremig, hi havia unes altres tres categories, segons que els parlants tinguessin edat de ser pares joves, o de ser avis, o de ser només uns pocs vells. Si els parlants eren joves en edat de ser pares, encara podien començar a parlar als seus fills la llengua nativa en comptes de l’anglès, però generalment no ho feien. Quan la llengua tenia només parlants de més de cinquanta anys, es podia considerar que no duraria molt de temps, encara que tingués milers de parlants. Finalment, hi havia les llengües que només eren parlades per alguns vells que, a més, no tenien l’oportunitat de parlar entre ells, perquè eren pocs i vivien dispersos geogràficament en residències d’ancians, centres de convalescència o les cases dels seus fills o parents, de manera que la llengua «pot estar completament en desús, o potser és només recordada». Una llengua recordada no és encara una llengua extingida. Però està a punt de ser-ho. És una llengua que no es parla. 

Segons les dades que oferia Krauss, les llengües que pertanyien a les dues primeres categories –la de les llengües que encara eren apreses pels nens i la dels que els nens no l’estaven aprenent, però encara hi havia parlants prou joves que podien ser pares i capgirar el seu comportament– eren poc més d’una quarta part de les llengües ameríndies parlades als Estats Units. Les altres tres quartes parts eren llengües parlades només per gent de mitjana edat o per ancians que ja ni tan sols tenien ocasió de parlar-la. Al Canadà, hi havia una situació millor i encara un terç de les llengües eren apreses pels nens. Però, per quant de temps?

Krauss creia que entre la cinquena part i la meitat de les llengües del món ja no serien ensenyades als nens al final del segle XX i, per tant, eren destinades a desaparèixer en les properes dècades. De les aproximadament sis mil llengües que hi havia al món, considerava que hi havia poques llengües que es poguessin considerar «segures». Tres-centes. Potser, amb optimisme, sis-centes. Llengües amb milions de parlants i algun tipus de protecció oficial. I totes les altres, les que encara eren ensenyades als nens però que no es podien considerar «segures», què passaria amb elles? Els canvis socials i els mitjans de comunicació de masses, segons Krauss, les amenaçaven. I afegia que hi havia molts estats on les llengües encara eren perseguides i empeses cap a l’extinció. Què passaria a Papua Nova Guinea amb les seves vuit-centes llengües? Què passaria a Indonèsia, a Nigèria, a l’Índia? 

El pitjor error, segons Krauss, seria no ser realista. Negar-se a veure la situació real de moltes llengües. I negar-se a adoptar les mesures adequades. I posava un exemple: «si els nens no parlen la llengua, l’única manera de portar de nou la llengua a un ús viu i fluid per part dels nens és posar-los en algun tipus de programa d’immersió, en comptes de programar quinze minuts cada dia per escriure els noms dels animals a la pissarra».

 

Revista Saó Núm.514, pàgs.44-45. Juny 2025.