Una mirada als espais naturals protegits valencians

La xarxa valenciana d’espais naturals protegits abasta actualment més d’un terç del territori del nostre país, quan considerem, d’una banda, els espais que han estat protegits per la Llei 11/1994, d’Espais Naturals Protegits de la Comunitat Valenciana (Parcs Naturals, Paisatges Protegits, Monuments Naturals i Paratges Naturals Municipals, entre d’altres figures de protecció), i d’altra, els que formen part de la Xarxa Natura 2000, com a conseqüència de l’aplicació de la Directiva d’Hàbitats (92/43/CEE), de la Unió Europea (Llocs d’Interés Comunitari-LIC, Zones d’Especial Conservació-ZEC i Zones d’Especial Protecció per a les Aus-ZEPA).

La Llei 11/1994 defineix els Parcs Naturals com àrees poc transformades per l’acció humana, la conservació de les quals mereix una atenció preferent per part de la Generalitat Valenciana. Els Parcs Naturals són espais del territori que destaquen pels seus ecosistemes, per la singularitat de la flora, la fauna, les formacions geomorfològiques o la bellesa dels paisatges, àrees que posseeixen valors ecològics, educatius, culturals o estètics que mereixen una protecció especial de l’Administració.

Les successives declaracions de protecció d’aquests espais per part de la Generalitat Valenciana, tot i que hi havia informació prèvia i que s’havien elaborat catàlegs dels espais que hi calia incloure, no van respondre sempre a les orientacions preexistents. La protecció legal va ser motivada en alguns casos per la voluntat política d’alliberar determinats indrets valuosos de la pressió urbanitzadora, com ara els casos del Parc Natural del Montgó o del Parc Natural del Penyal d’Ifac, o d’atendre reivindicacions socials, com ara el Parc Natural de la Serra Calderona, i, no obstant això, amb els anys, la xarxa valenciana d’espais naturals protegits va aconseguir reunir bona part dels escenaris naturals més representatius i dels espais amb les mostres de biodiversitat de flora i fauna més rellevants del nostre territori.

Actualment, formen part d’aquesta xarxa vint-i-dos Parcs Naturals, nou Paisatges Protegits i dos Monuments Naturals, amb característiques ben diferents, que componen una mostra de la diversitat d’ambients naturals que atresora el País Valencià, un territori amb una dicotomia de relleu molt marcada, conformada, d’una banda, per valls fluvials amb sòls fèrtils d’origen sedimentari, als cursos baixos dels rius i planes litorals clapejades per aiguamolls i marjals, on es concentra bona part de la població i les instal·lacions industrials i de serveis, i d’altra, per serralades litorals abruptes i àrees de muntanya d’interior poc poblades que, de nord a sud, presenten importants variacions de temperatura mitjana i pluviositat.

Des dels relleus abruptes i extensos boscos de muntanya (carrascars, rouredes, pinars de pinassa i de pi roig) dels Parcs Naturals de la Tinença de Benifassà i del Massís de Penyagolosa, a les comarques del nord, fins als paisatges litorals de les zones humides del sud (Parc Natural del Fondó d’Elx, Parc Natural de les Salines de Santa Pola i Parc Natural de les Llacunes de la Mata-Torrevella), amb una excepcional riquesa en avifauna aquàtica, la xarxa valenciana d’espais protegits inclou, entre altres, arxipèlags, illots, farallons i penya-segats, platges arenoses i de còdols, restingues i talaies costaneres, zones humides d’aigua dolça i saladars, coves i balmes i llacunes d’inundació temporal, que conformen una gran diversitat d’hàbitats, sovint amb espècies de fauna i flora pròpies i característiques. Als parcs de les àrees de muntanya, hi ha boscos i matollars termòfils, boscos mediterranis de muntanya humida, subhumida, seca i semiàrida, comunitats vegetals de cim i de cingle i molts altres ambients que evidencien l’elevada biodiversitat d’hàbitats i paisatges naturals de la nostra terra. Tot plegat, una manifestació excel·lent de la natura de casa nostra, llocs idonis on desplegar activitats de recerca sobre els sistemes naturals i les ciències de la terra i paisatges que paga la pena descobrir lentament, a fi de poder-los percebre amb tots els sentits

Uns conjunt de sistemes naturals que, a més a més, són una garantia de conservació dels recursos naturals que resulten essencials per a la sostenibilitat ambiental del territori, per tal com intervenen en la regulació de recursos hídrics i la laminació d’avingudes, el control de la falca salina litoral, la minoració de les taxes d’erosió dels sòls, el manteniment de la qualitat atmosfèrica, actuen com a valuosos embornals de CO₂ i són el principal alberg de la biodiversitat d’espècies de fauna i flora del territori.

Tanmateix, els nostres espais protegits no són indrets amb una natura primigènia, sinó escenaris que posseeixen condicions naturals admirables, amb paisatges que són el resultat de la interacció entre els sistemes naturals i l’activitat humana al llarg del temps; una interacció que ha anat generant també un patrimoni històric i cultural associat al tipus de poblament, les activitats tradicionals, l’aprofitament de recursos naturals i els esdeveniments històrics, un patrimoni que enriqueix els espais protegits i que ens ajuda a descobrir i interpretar el seu estat actual.

En conjunt, els Parcs Naturals són espais atractius on desplegar activitats de lleure, observació i gaudi de la natura i turisme rural, les quals, si es duen a terme de manera ordenada i ambientalment sostenible, poden ajudar les economies locals sense malmetre la riquesa natural i cultural d’aquests espais.

Els Parcs Naturals compten amb equips de conservació i gestió que, en part, són propis de la Generalitat i en part són proporcionats per l’empresa pública Vaersa. Els primers, directors-conservadors i en alguns casos tècnics de parcs, realitzen tasques de planificació i disseny d’actuacions, mentre que els segons, tècnics, educadors ambientals i brigades de conservació, se n’ocupen més del desplegament i l’execució. D’altra banda, els agents mediambientals adscrits a la zona s’encarreguen de les tasques de vigilància i custòdia.

Aquests equips van sofrir un desmantellament important entre 2010 i 2015, quan els pressupostos públics dedicats a la gestió del medi natural van ser reduïts dràsticament. En 2015, un dels primers objectius del Govern del Botànic en aquesta matèria va ser la recuperació, tant de pressupostos com de personal adscrit a la conservació i gestió dels espais naturals protegits, un procés que va poder ser completat l’any 2018.

Als centres de visitants, s’hi pot trobar informació sobre les característiques, els punts d’interés i els senders senyalitzats del parc. Habitualment, cada Parc Natural té un programa propi d’activitats de divulgació i educació ambiental i s’hi fan itineraris guiats per a grups d’escolars. Tota aquesta informació pot consultar-se a l’apartat de Parcs Naturals del web de l’actual Conselleria de Medi Ambient, Infraestructures i Territori.

Si bé la declaració com a Parc Natural d’un determinat territori ha frenat possibles agressions importants al seu patrimoni natural, encara hi ha assumptes que l’Administració no ha pogut resoldre satisfactòriament en tot aquest temps. Els intents perquè els parcs, sobretot els que es localitzen en àrees de muntanya d’interior –amb problemes de despoblament, poc dinamisme socioeconòmic i dèficit de serveis– esdevingueren un focus de dinamització social i d’incentivació del desenvolupament rural, a partir de la millora de serveis, el foment d’activitats econòmiques compatibles amb la conservació dels espais i la posada en valor de productes locals, no han estat massa exitosos.

La creació en el 2010, per part de la Generalitat Valenciana, de la marca «Parcs Naturals de la Comunitat Valenciana» per a promocionar productes i serveis originats als Parcs Naturals, no ha acabat de ser l’eina potent i dinamitzadora que l’objectiu demanava. La manca de pressupostos i de personal especialitzat dedicat a aquesta feina han fet que la iniciativa anara afeblint-se a poc a poc i que avui en dia no supose cap revulsiu per a ningú.

Hi ha també conflictes motivats per l’intens ús públic, sobretot als parcs situats prop de les zones més poblades, com ara a la serra Calderona o al Parc del Túria, i per la gran proliferació de proves esportives, que no sempre resulten adequades, quan comporten degradació de l’entorn, soroll excessiu, contaminació i risc d’incendis.

La situació més crítica, la presenta un dels espais naturals valencians més emblemàtics. El Parc Natural de l’Albufera suporta de fa temps una problemàtica complexa generada per múltiples factors que hi intervenen, en bona part provocats per l’elevada població i la gran concentració d’activitats agrícoles, industrials i de serveis que s’assenten i desenvolupen al seu perímetre, amb obres de sanejament mal resoltes que mai no van ser completades, o la considerable disminució dels cabals d’aigua que històricament cada any arribaven al llac o la salinització progressiva dels sòls. L’avinguda provocada per la dana de 2024 ha agreujat encara més els problemes de contaminació i ha accentuat el procés d’aterrament del sistema de canals i del llac. D’altra banda, la ampliació del port de València genera molta inquietud social, per l’afectació que pot arribar a representar per al Parc Natural i la incertesa que plana sobre la seua integritat futura.