Una normalitat diferent

15/07/2020

El Coronavirus esguita territoris de manera anàrquica i, afecta la seguretat sanitària de la població i s’observa com, amb l’obertura de fronteres, l’antiga normalitat ocupa cada vegada més espai dins de la nova i, veiem com, l’amenaça no ha desaparegut del tot i, és per això que, s’ha de continuar apel·lant a una veritable insurrecció pacífica per recuperar justícia social.

La pandèmia ha deixat sense protecció una joventut, afectada per la desocupació i la precarietat laboral. L’alarma sanitària que encara roman per places i carrers, crea incertesa entre la ciutadania, més encara, quan es posa en dubte les conquestes socials, però malgrat això, aquest món en què ens està tocant viure, no ens pot descoratjar; per això s’han de fer els possibles per seguir aguantant i per manifestar sempre un ferm compromís.
La nostra capacitat per adaptar-nos, ens ha de portar a encetar i promoure accions constructives, motivades pels efectes de la pandèmia i convé discernir clarament, quan hem de dir que sí o dir que no; quan ens interessa crear massa crítica contra la passivitat o la indiferència; quan fer costat a la protesta davant del que ens semble injust. Per sobre de l’alarma sanitària, ens interessa actuar, militar, participar en la “insurrecció pacífica” que ens permeta donar respostes al món que ens convé.

S’observa com la “nova normalitat” ha posat en marxa una activitat frenètica i compulsiva, semblant a la que sol tenir un linx o un ós quan el solten després d’haver-se vist obligat a viure tancat. La gravetat de la situació ecològica, social, econòmica, cultural…, les desigualtats que apareixen, l’egoisme dels poderosos, la dictadura dels mercats, la violació dels valors fonamentals …, i tants altres perills a què ens enfrontem, ens hauria de fer reflexionar per entendre el què passa i actuar amb conseqüència.

Cada dia que passa, s’evidencien més els reptes i la necessitat de canvi per aconseguir solucions per fer efectiva una mutació ecològica, solidària, social, ètica, econòmica, política… S’ha d’intentar construir un futur sostenible; tots i totes plegats, procurant farcir-lo del màxim de realisme possible. Un futur que ha de ser constructiu, davant de l’amplitud dels reptes i de la crisi. Ara cal construir en clau ecològica, democràtica i de justícia social, si més no…

Si Tierno Galván visquera aquest moment, de segur que diria: “qui no estiga compromés que es comprometa i que procure ajudar a crear massa crítica”. Ens correspon a nosaltres i a tothom col·lectivament, trobar les pistes a través de les quals poder restaurar aquesta societat que s’obstina a competir, a girar l’esquena als més febles, a agredir el Planeta, a fer oïdes sordes a la realitat… Ens cal aconseguir un món més viable com a primer pas cap a l’obtenció d’un món millor, on la gent siga culta, rica, espavilada i feliç, com diria el poeta Salvador Espriu.