Tens 0 productes a la teua cistella
«En una terra on hi ha sensibilitats tan enfrontades (i, per desgràcia per a la cultura i la llengua, interessades políticament), s’ha d’intentar fomentar espais de trobada»
«Des del primer moment s’ha dit que el Llibre d’estil és un model obert, que evolucionarà a mesura que la pràctica desvetlle quines coses funcionen i quines no»
«La normalitat només és possible si a més d’unes circumstàncies concretes per als usos lingüístics, s’assegura la seua persistència al llarg del temps»
«Els programes amb més elaboració es concentren al voltant del prime time, van incorporant-se molt lentament i obliguen a un grau de repetició més alt que la mitjana»
«Donar la veu als usuaris serà incrementar el seu ús a llarg termini»
Tot ha passat en molt poc de temps. En vint anys hem vist i aprés que tota forma de comunicació mediada passa per allò que anomenem Internet. La renovació d’un sistema públic de comunicació no podia obviar eixa evidència, i des del punt de vista de l’ús, foment i normalització del català menys encara. L’any 2010 presentàvem les conclusions d’un estudi a la II Jornada sobre el valencià organitzada per Taula de Filologia Valenciana. Els resultats d’aquesta anàlisi, conduïda per investigadors de la Universitat de València, eren clars. Mentre l’ús del català als mitjans de comunicació del País Valencià era molt baix, s’hi advertia un increment molt notable quan aquest es traslladava a la xarxa. Per què? Perquè es constatava que quan l’ús del català no depén d’estructures fortes i centralitzades, aquest s’aproxima més a l’ús social i quotidià que té la llengua. És a dir, és una bona idea donar la paraula a les persones.
En una terra on hi ha sensibilitats tan enfrontades (i, per desgràcia per a la cultura i la llengua, interessades políticament) respecte del català, s’ha d’intentar fomentar espais de trobada. À Punt Mèdia ha de ser capaç de gestionar eixa complexitat, i les passes que s’han fet en eixe sentit són, al parer de qui escriu, ben positives. Entenc que una de les primeres preguntes que es varen plantejar els nous gestors fou: com ha de parlar la nova televisió? La resposta pot semblar evident; en valencià… sí, però en quin valencià?
El record que tenim (tinc) de l’antiga RTVV respecte d’aquesta pregunta no pot ser més nefast. I ho és per dos motius: Canal 9 parlava bàsicament en castellà, i el model de català emprat tenia uns nivells d’equilibri ortopèdic impossibles. Ara bé, no sempre va ser tan fosc com això. Tot i la marginació a la graella dels continguts en català a l’antiga Canal 9, propostes com Babalà suposaren un impuls favorable al paper integrador, socialitzador i dignificador de la llengua. Moltes generacions de xiquetes i xiquets valencianes, també castellanoparlants, aprengueren a percebre el català d’una forma normalitzada gràcies a aquest programa.
La televisió i els altres mitjans i espais de comunicació participen activament de la sociogènesi. A Peter Berger i Thomas Luckmann devem l’explicació sobre com aquests aparells de mediació comunicativa contribueixen a construir les nostres comunitats de sentit. I és, precisament, en l’aprenentatge cultural inconscient d’aquestes relacions on es modela la producció significant rellevant per a les persones. En paraules de Michael Tomasello, som éssers intencionals i la memòria i l’espai comú es construeixen comunicativament.
El Llibre d’estil de la nova radiotelevisió es presentava públicament el 7 de desembre de 2017. Aquell mateix mes començaven les emissions de la ràdio i es posava en marxa el nou portal integrador dels continguts a l’espai virtual de comunicació. El lloc per a la presentació no podia ser més simbòlic: Castelló representa un espai de consens pel que fa a arribar a consensos en la normalització de l’estàndard del català. Ara bé, 85 anys després de les Normes de Castelló i vist i viscut el que ha sigut la història del País Valencià, el consens havia de significar una altra cosa.
El Llibre d’estil s’havia presentat a la societat valenciana per tal que les entitats i societats civils que ho desitjaren hi presentaren les seues esmenes. El primer esborrany va incorporar més de 200 suggeriments que tenien com a finalitat incorporar una part de les diferents sensibilitats sobre les que escrivíem adés. A més, des del primer moment s’ha dit que és un model obert, que evolucionarà a mesura que la pràctica desvetlle quines coses funcionen i quines no, què es pot millorar i què no és necessari canviar. I esperem que siga tot sense dogmatismes.
A més del seu caràcter viu, com ho és el mateix caràcter d’un idioma, per primera vegada per a una televisió valenciana, el Llibre d’estil distingia entre una llengua per als informatius i una altra per a la producció audiovisual. És també un model que posa l’accent en la correcta representació i tractament de la diversitat. Però, sobretot, és un model que garantirà que la majoria del que es podrà veure i sentir a À Punt Mèdia serà en català. Honestament, el fet que haja rebut crítiques de, pràcticament, totes les bandes, n’és un bon senyal.
L’ús espontani no és ni ha de ser incompatible amb un ús normatiu. Un dels principals objectius del nou espai valencià de comunicació hauria de ser el de dignificar la llengua i els seus parlants. La societat valenciana havia estat lluny de tindre res que li semblara. Perquè una llengua normal ha de poder ser usada en condicions de normalitat. Aquestes estan vinculades a l’hàbit quotidià, però també a lentes i profundes transformacions en la consciència col·lectiva. És a dir, la normalitat només és possible si a més d’unes circumstàncies concretes per als usos lingüístics, s’assegura la seua persistència al llarg del temps.
La programació, en concret, de la televisió s’ha vist afectada per la limitació pressupostària del nou ens. Una limitació comprensible si recordem que la gestió dels governs del Partit Popular havien generat un forat de 1.400 milions d’euros. Però fer televisió és car, i això ha comportat dues conseqüències immediates, cosa que té una lectura positiva i una altra de negativa. La primera és que la graella del matí i de la vesprada està dominada per dos grans programes contenidor, que són més barats de produir. La segona és que els programes amb més elaboració es concentren al voltant del prime time, van incorporant-se molt lentament i obliguen a un grau de repetició més alt que la mitjana.
La lectura negativa és que encara no hem vist totes les possibilitats o impossibilitats que implica el Llibre d’estil. La lectura positiva és que als programes contenidor caben moltes persones que usen la seua llengua, amb normalitat i de formes molt diferents, fet que contribueix a una dignificació, al·ludida línies enrere, gradual i global. Això és un exemple consistent en la idea de les comunitats de sentit i de vida. A més, s’ha treballat per una programació audiovisual oberta, rica i variada, on hi ha formats més que interessants que posen en valor la proximitat, el territori i el patrimoni de totes les valencianes i els valencians. Que tot fructifique, de nou, serà una qüestió de temps i de consistència.
Parlem, finalment, d’un parell més de qüestions. Al principi explicàvem que la comunicació mediada al segle XXI passa tota pels espais virtuals, i açò és important tindre-ho clar per molts motius. À Punt Mèdia ha de fer una aposta més decidida pels continguts transmèdia, és a dir, pels continguts que estiguen ben adaptats als perfils dels usuaris (les antigues audiències) més joves. Aquestes generacions ja no veuen la televisió, però consumeixen més audiovisual que mai, i ho fan a través de pantalles que no són la del televisor. A més, volen compartir, tallar, modificar i ser part activa del procés comunicatiu. És a dir, À Punt Mèdia no pot comportar-se com una estructura forta i centralitzada, sinó tot el contrari. Donar la veu als usuaris serà incrementar el seu ús a llarg termini.
Finalment, entenem que a més de celebrar que al País Valencià hi haja un nou sistema públic de mitjans i espais en català, hem de seguir treballant per la reciprocitat dels senyals de TV3 i IB3. Als catalans i als mallorquins els ha de començar a sonar que ací, en lloc de sortir per patates, tenim per costum eixir a comprar creïlles. I estaria molt bé que a nosaltres ens foren també familiars els moixos i els al·lots mallorquins, o que als nens catalans els fan petons i no besos. Sense sentiments d’inferioritat ni superioritat. I seria només aleshores quan tot estaria molt bé i amb normalitat.
Pense que és un moment optimista i no ens l’hem de deixar enverinar per ningú.
