La revista degana en valencià

Una novel·la magistra vitae: l’heroïna antifeixista Agnese

02/06/2021

Renata Viganò: L’Agnese va a morir, traducció d’Iban L. Llop, Afers, Catarroja:2021.

En els últims anys s’ha remarcat força sovint el procés de normalització i banalització del feixisme i dels règims afins, com ara el franquisme. En aquest sentit, lamentablement, la primavera de 2021 ens ha deixat un seguit de declaracions tan eloqüents com les de l’alcalde de Madrid, quan afirmava irònicament que, tot i ser feixista, el seu partit, a Madrid, sabia governar i fer baixar l’atur a diferència del que passava a la resta de l’Estat, o la seva decisió d’instal·lar a la plaça d’Orient, icona del règim franquista, una estàtua dedicada al legionari que arribarà a fer, amb el pedestal, sis metres d’alçada, com si fos quelcom de neutral i sense tenir en compte que el dictador en va ser el seu més destacat general.

Però, si bé aquestes iniciatives són dutes a terme per polítics de la dreta postfranquista, són encara més remarcables algunes obres literàries que, escrites per novel·listes que s’autodefineixen com a persones d’esquerra —alguns amb una important projecció internacional—, serveixen conscientment per blanquejar el feixisme. Amb independència del seu valor literari, hi destaca l’obra d’un conegut escriptor espanyol, Javier Cercas Mena, dedicada a «humanitzar» franquistes espanyols com ara Rafael Sánchez Mazas o el seu tiet Manuel Mena. Tant en un cas com en l’altre, Cercas ens mostra persones bones que, tot i ser franquistes, no apareixen com a monstres carnissers com ho van ser molts dels vencedors de la Guerra Civil, gràcies als nazis alemanys i els feixistes italians.

Com ha evidenciat Francisco Espinosa Mestre, un dels més destacats historiadors expert en la repressió franquista, que reiteradament ha denunciat el caràcter revisionista de les obres de Cercas, el novel·lista aboca judicis històrics no com a escriptor de ficció sinó com a historiador, menyspreant la recerca dels historiadors i gairebé justificant una bona part dels arguments utilitzats pels franquistes a posteriori per justificar l’alçament militar contra la República. En aquest sentit, al darrer llibre d’Enzo Traverso, Passats singulars. El «jo» en l’escriptura de la història, editat també per Afers, s’hi fa una crítica a l’obra de Cercas, el qual blanqueja el franquisme. El mateix Espinosa ha evidenciat que Cercas parla de personatges com ara el seu tiet, que arriba a ser «‘un joven noble y puro y al mismo tiempo luchar por una causa equivocada’, es decir, ser un fascista». No és gaire difícil, seguint l’exemple que marca Cercas, eixamplar i normalitzar la «bondat» de molts altres «joves i nobles» que esdevingueren vencedors de la Guerra Civil.

Davant d’aquest escenari de revisionisme històric i d’evident davallada democràtica, cal celebrar que l’editorial Afers hagi fet una aposta tan important traduint per primera vegada al català l’obra de Renata Viganò L’Agnese va a morir (1949), que representa, altrament, una obra cabdal i pionera del neorealisme literari italià de postguerra. Viganò, partisana comunista combatent en la resistència italiana entre 1943 i 1945, reconstrueix precisament la seva experiència de manera novel·lada dedicant-la a una companya de lluita del període: l’Agnese.

La protagonista de la novel·la és una humil bugadera, l’Agnese, l’arquetip de la dona de mitjana edat, sense fills, propensa a ajudar sempre els altres, no gaire atractiva —de fet, molts pensen que és la mare en lloc de la dona del seu marit— i amb problemes de mobilitat a causa del seu pes excessiu. És així que l’Agnese simbolitza l’antiheroïna pel fet d’allunyar-se notablement de la figura d’aquells herois romàntics que, «joves i bells», s’immolen per una causa noble.

L’Agnese passa a l’acció perquè, un bon dia, els militars nazis s’emporten el seu home, juntament amb altres italians, per a treballar a Alemanya. La protagonista s’adona que al marit el deporten per la seva militància comunista. Aquest fet, juntament amb la mala salut de l’home, li dona la certesa que no el tornarà a veure mai més. Aquí comença la història d’una dona que, sense cap altra cultura que la de l’esforç i la solidaritat pels desheretats, s’implica en la resistència. Treballa cada dia com a missatgera per portar informacions, armes i queviures als partisans. El moment històric en què es desenvolupa la novel·la va de la tardor de 1943 a l’hivern de 1945 i té com a escenari les Valls de Comacchio, entre les províncies de Ferrara i Ravenna, al sud del delta del Po. Una zona de rius, canals i llacunes salobres, infestades de mosquits a l’estiu, i amb baixes temperatures i coberta per la boira a l’hivern, és el teatre de les accions de guerrilla de les tropes partisanes.

La novel·la fuig de donar una visió dicotòmica dels bàndols enfrontats i ens mostra la que podríem definir com la zona grisa d’una part important de la població civil,  terroritzada pels alemanys i els seus aliats feixistes italians, però també neguitosa i enemiga dels partisans per la por de les represàlies nazifeixistes. D’altra banda, la novel·la ofereix una visió absolutament negativa dels feixistes i dels nazis, que es caracteritzen per una absoluta falta d’humanitat, on preval el sentit històric dels horrors de la Segona Guerra Mundial, on els nazis són despietades «màquines de guerra» i, a Itàlia, compten amb uns col·legues feixistes que són descrits per l’autora com a «doblegats com serfs» davant els alemanys i, alhora, prepotents amb la població civil italiana: «en les circumstàncies més greus es mostraven cruels, insensats, augmentaven la pressió de la caldera de l’odi popular, com si els agradés veure-la explotar» (p. 47).

Aquest odi popular envers els feixistes i els seus aliats alemanys és a la base de la presa de consciència de la protagonista, la qual, després d’haver passat la vida treballant i allunyada de la política pel fet que la considerava «cosa d’homes», és precisament en la lluita partisana que aprèn «que calia canviar el món, que havien d’acabar amb la guerra, que tots tenen el dret al pa, i no només el pa, sinó també la resta, i la diversió, l’alegria, poder-se permetre’s alguna cosa de tant en tant» (p. 183).

Un dels grans mèrits de l’Agnese va a morir rau precisament en el fet que no és tracta d’una exaltació de la resistència partisana sinó que ofereix una visió complexa de la duresa de les condicions de vida d’aquells homes i aquelles dones que s’enfrontaren al feixisme, de les seves pors, manies, frustracions, amors, esperances i, fins i tot, de les traïcions, que ens restitueixen la que ha estat una pàgina fonamental de la història italiana i europea. Malgrat el pas del temps, la novel·la manté tot l’interès per un tema ben vigent actualment. No debades, en els darrers trenta anys hi ha hagut un augment de l’assaig de reflexió historiogràfica, com ara els llibres de Claudio Pavone, Una guerra civile. Saggio storico sulla moralità della Resistenza (1991), o d’Enzo Traverso, A sangue e fuoco. La guerra civile europea, 1914-1945 (2007). Com deia el malaguanyat Toni Judt en Postwar, només la història podrà ajudar-nos a recordar amb els anys la importància de construir certa Europa que no oblidi els forns crematoris d’Auschwitz. Aquesta, afegiré jo per acabar, ha de ser la funció de la història que es pot reviure i desenvolupar també en la literatura, en novel·les que, com L’Agnese va a morir, despertin l’interès per un coneixement rigorós del passat en les noves generacions, transformant-se així en un ingredient de lluita contra l’oblit i el revisionisme historiogràfic.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top