Una poema romàntic de la Germania al segle XIX

31/10/2019

Molts esdeveniments històrics inspiraren composicions literàries contemporànies als fets amb una finalitat propagandística, reivindicativa o simplement per tal que la població compràs l’obra en qüestió o assistís a una funció teatral. Aquests documents literaris són molt valuosos per a filòlegs i historiadors, entre d’altres, perquè ens ajuden a entendre els pensaments dels escriptors i per quina raó van decidir contar la història. I, a més, l’anàlisi del conjunt literari relacionat amb un fet històric ens acosta a la comprensió dels gustos de la població, quan sabem si la peça literària tingué èxit o no, i també es pot estudiar de quina manera, si és el cas, es tergiversaren o es manipularen els esdeveniments.

Al País Valencià comptem amb una abundant i rica literatura relacionada amb l’expulsió dels moriscos, el bandolerisme, festes i celebracions rellevants o la Guerra de Successió escrita quan estaven transcorrent els fets o poc després. De la revolta de les Germanies de València (1519-1523), llevat de les cròniques que relaten els fets, com la de Miquel Garcia, no han arribat als nostres dies els escrits literaris que de ben segur circularen abans, durant i després d’un conflicte tan rellevant per al Regne de València, durant la primera meitat del segle xvi. Sols coneixem petits fragments literaris com el que feu Francesc Oliver, fill de Bernat Oliver, que fou mestre en arts i en medicina en la València de finals del segle xv, qui dedica una petita dècima en lloança al duc de Gandia i al de Sogorb per haver fet front als agermanats:

Lo Borja y el de Aragó

duchs de Gandia y Sogorp

de la Germania torp

perseguiren lo pendó.

Hu fonch venzut, l’altre no.

Mes, en cas tan diferent,

cascú se mostrà valent

qu·entre lo que pert e guanya,

partí la fama de Espanya

lo triünfo per igualment.

Però fou al segle xix, amb el Romanticisme i la Renaixença, que la Germania fou motiu d’inspiració per a diferents creacions literàries. La revolta de les Germanies era un escenari perfecte per als autors vuitcentistes perquè els permetia atribuir al bàndol agermanat la defensa d’uns ideals més o menys interpretats des de la distància dels segles i atorgar als cap de la revolta, com Peris o Sorolla, la condició d’herois. Els drames historicistes agradarem molt als homes de la Renaixença, i en 1874 Teodor Llorente apuntava que els autors valencians havien d’apostar per «[…] lo drama històrich, a hon tenen molt terreno per esplorar encara».

En 1840, García Gutiérrez va publicar una novel·la titulada El Encubierto de Valencia, i el 1859 el cronista de València, Vicent Boix, en va escriure una altra amb un títol idèntic. Cal dir que la figura de l’Encobert fou un dels elements que més agradà a aquests autors, ja que estava plena de misteri i intriga. El 1877, Francesc Palanca escrigué una obra de teatre titulada A fueros y Germanías o el Encubierto de Valencia, que tenia dos finals. En un d’ells, la justícia divina s’encarregava de castigar el bàndol reialista, i en l’altre era un agermanat qui castigava el criat del marqués amb la mort. Per últim, Constantí Llombart, el 1882, publicà l’obra de teatre Lo darrer agermanat –publicada i estudiada en profunditat, recentment, pel professor Vicent Josep Escartí–, en la qual l’acció se situa en els últims moments de la Germania i, en concret, en l’episodi de la mort de Vicent Peris.

Un altre escriptor del xix que també escrigué un poema sobre aquella revolta, titulat La guerra de les Germanies, fou Vicente Eugenio Miguel i Madaleno. Aquest home va ser batejat el 1852 a l’església de la Mare de Déu del Consol d’Altea, i degué morir a València en 1934, tot i que altres informacions indiquen una data diferent. Encara que no és tan conegut com Llombart o Boix, va ser un advocat i periodista amb afició d’escriptor des de ben jove. Ideològicament era republicà i federalista, i per promoure les seues idees va fundar i dirigir les revistes Las Germanías, La Protesta i El Porvenir a València. També fou membre de la lògia maçònica més important d’Alacant, Constante Alona. La seua activitat literària fou destacable, perquè, a més dels diferents articles en premsa que se li coneixen, va redactar diversos volums, entre els quals caldria destacar La consciencia del pueblo (1879) o El ángel del sotabanco (1880). També escrigué algunes peces teatrals com el sainet bilingüe, en castellà i en valencià, Micos y mones o el estreno de la plasa, del 1888. La seua producció poètica fou menor, però així i tot ens han pervingut dos poemes en valencià, un sobre la Germania i l’altre dedicat a l’expulsió dels moriscos. A més, del 1879 és el poema En el mar, que va ser premiat pel setmanal valencià La Antorcha.

Segurament, va escriure el poema dedicat a la Germania perquè els escrits de Boix o Llombart, entre d’altres, el degueren inspirar. No sabem massa bé si aquest escrit fou publicat mai en cap periòdic o revista on solia escriure Madaleno, ja que solament el coneixem gràcies al manuscrit original del llibre de Manuel Rico, Ensayo biográfico bibliográfico de escritores de Alicante y su provincia del 1888, qui el reproduí íntegrament. Per tant, degué escriure el poema abans de la publicació del llibre de Rico, i coincidint segurament amb els anys en què es va publicar l’obra de Llombart. El text està dividit en huit parts. En la primera, l’autor es dedica a lloar el País Valencià, però de manera paral·lela a Espanya, fet que denota la seua condició de federalista espanyol:

València, la rica perla,

la joya de més valor

que lluïx en la corona

que Espanya porta en lo front

En la segona i tercera part contextualitza els fets que marcaren la revolta. Per a l’autor és un orgull l’imperi que forjà Carles V, però «sempre en la fulla més blanca / sol caure algun barró». Madaleno era un home preocupat pels problemes socials del seu temps, i això es pot veure perfectament en el poema, ja que es posiciona del costat del bàndol agermanat, perquè considera que la revolta dels agermanats era una lluita de classes. Per a ell, la principal causa de la lluita foren les enormes contribucions econòmiques que havia de pagar la població «passant per damunt dels furs», i en tot moment criminalitza els nobles valencians i els responsabilitza de la guerra, perquè abusaven enormement de la resta de la població, que en el poema qualifica de «treballadors». Al final de la tercera part relata com els nobles isqueren del cap i casal del Regne el 1519 per l’epidèmia de la pesta negra que assotà la ciutat, i eixe moment fou aprofitat per la població per a armar-se «ab lo crit, sempre grandiós / de llibertat; y una junta / es formà de trenze noms».

En la quarta part, Madaleno fa referència a la fugida del virrei a Xàtiva i la victòria dels agermanats en aquesta ciutat. En aquest punt, els nobles i senyors del Regne de València van decidir cridar «als moriscos llauradors / y així es veu com una guerra, /que sols política fou, / va pendre sense pensar-o / un caràcter religiós». Podem observar, per les referències que fa l’autor, que per a ell els moriscos no estaven dins del bàndol dels «treballadors», perquè, malgrat que la majoria eren llauradors, responien i obeïen les directrius dels senyors. Així doncs, no tenien «consciència de classe» i per això en l’expulsió dels moriscos «la plebe contents estaven, / los nobles plens de dolor». En la part cinc i sis es conten els principals esdeveniments de la guerra com la victòria de Vicent Peris al comte de Mélito a Dénia i les victòries del bàndol reialista comandats pel marqués de los Vélez. Es fa constar que els agermanats es van quedar sols amb Xàtiva i Alzira i volien demanar capitulacions de pau. Malgrat que els agermanats estaven derrotats, l’autor presta atenció a la rebel·lió d’Ontinyent i la posterior repressió de les autoritats que «a setanta prisioners / aforcats sense compasió».

La part setena està dedicada únicament a elogiar la figura de Vicent Peris:

En esta guerra terrible

hagué un home molt famós,

cor sanser, franch y lleal

y honrat y valent com pocs,

fou aquest Vicent Peris.

També se centra a explicar el setge que feren a la casa de Peris per arrestar-lo i la posterior execució a la plaça del Mercat de València: «El penjaren en la forca / tallant-li después lo coll […]». Madaleno insisteix diverses vegades que aquest cap del bàndol agermanat és un heroi per al poble i que molts haurien donat els seus fills i les seues dones a canvi de salvar-li la vida.

En la part vuitena no podien faltar les referències a l’Encobert com a element misteriós, però l’autor expressa els seus dubtes, en relació al fet que aquest personatge tinguera algun vincle amb els Reis Catòlics: «Que era net del rey Catòlich / mes no està mol clar asò».

En l’última part del poema, l’escriptor trau les seues conclusions del conflicte, tot atribuint la condició de «germans» i «màrtirs» a les persones que lluitaren per la «llibertat». Escriu que dins dels cors dels valencians encara es recorden aquestes persones:

Molt de temps d’asò ya ha pasat

y este poble jenerós

encara els noms de aquells màrtirs

guarda escrits dins del seu cor.

Al remat, aquest poema és una prova més de com els autors de la Renaixença, influïts pel romanticisme vuitcentista, utilitzaren la revolta per escriure obres literàries en què mitificaven i criminalitzaven personatges i fets d’acord amb els seus postulats polítics i socials.

 

Article publicat al quadern del número de setembre 451.