Una professora de segon de batxillerat

09/09/2020

«Aquesta situació ha posat a prova la meua vocació i m’hi reafirme: aquest treball és vocacional i és el meu»

Ara que a poc a poc anem cap a una nova normalitat, que no té massa de normal, és un bon moment per a reflexionar el que han suposat aquests mesos des del meu punt de vista professional. D’avui per a demà va ser necessari canviar tot el plantejament d’exposició, d’avaluació i de comunicació amb el meu alumnat, un grup de 26 personetes de segon de batxillerat de ciències, amb les seues situacions personals i expectatives de futur.

De colp, tot va quedar en l’aire: La prioritat, per a mi, en un primer moment era donar-los tranquil·litat i normalitat, suavitzar la situació i obrir canals de comunicació. Gran avantatge va ser tenir ja organitzat un curs a Aules com a suport i via per a facilitar el lliurament de material, però… passar de donar suport en l’ensenyament a ser-ne la base… representava un handicap, i molt gran! I més encara en la situació que ens trobàvem: les plataformes no donaven l’abast, l’alumnat quedà sense accés… no podíem esperar que es resolgueren els problemes tècnics, calia reinventar-se i donar-hi resposta. Em vaig trobar creant llistes de correus electrònics i nous cursos en altres plataformes, menys segures però que sí que els permetien continuar el procés d’aprenentatge. Amb totes les meues limitacions tecnològiques, i gràcies al suport dels companys i el gran treball del professorat tutor, a poc a poc amb més seguretat, i amb hores i hores de treball, vam iniciar una nova etapa.

Tothom podia connectar-se i accedir al material, a l’antic que vaig duplicar en una altra plataforma, i a tot el nou que anava creant per a organitzar-nos de nou. La resposta va ser extraordinària: les tasques encomanades es lliuraven molt abans de la data límit, en demanaven més… Tal vegada, en aquest entorn havien trobat un mínim de normalitat. En eixe moment calia centrar-se de nou en el procés d’ensenyament: tenien una prova d’accés a la universitat en l’aire i el curs vinent estarien a la facultat molts d’ells. Havia d’aconseguir que tingueren la millor preparació que fora capaç d’oferir-los. Avançar matèria? Per descomptat!, però a un altre ritme que havíem d’adequar… I començaren els dubtes: I això quant puntua? I com farem l’examen? I com recuperem? I…? La meua resposta sempre era la mateixa: «No vos en preocupeu, tot es tindrà en compte i ja veurem com ho valorem; vosaltres aneu fent».

Amb els lliuraments retornaren els problemes tècnics, arxius que es perdien, arxius que no es podien obrir… I començà una altra odissea: Calia corregir-los i fer-los arribar totes les indicacions i matisacions… Fotos d’exercicis visibles a dures penes, altres pujades invertides i que no es podien girar, arxius que no podien obrir-se i alguns en què no es podien incloure comentaris per a retornar… Tot això suposava hores i hores de correcció, fotos, nous documents i correus electrònics.

Consolidada la comunicació, necessitàvem una interacció directa i arribà el repte de les videoconferències, repte amb majúscules en una matèria com la meua, la Química, no podien seguir una explicació verbal simplement. Necessitaven veure fórmules, càlculs i operacions… I jo necessitava una pissarra per a arribar a ells… i vam reinventar-nos de nou: preparar la classe en un document, cobrir-lo a trossos o escriure en blanc per anar descobrint-lo segons els feia l’explicació. Fer-ho simultàniament era impossible: subíndexs, superíndexs, lletres gregues, fórmules, estructures orgàniques en tres dimensions… Massa lent i avorrit; calia aprofitar les hores de connexió. D’altra banda, conec el meu alumnat, i prendre apunts no és el seu fort; per tant, calia facilitar-los còpia de les classes perquè tingueren l’opció de repassar-les i assimilar les explicacions.

Faltava l’atenció individual, eixa possibilitat de consultar dubtes en directe però sense tota la classe. Ja estava oberta la via el correu electrònic, però no hi havia feedback, massa lent. Nou invent: videoconferències per a dubtes, fora de l’horari de classe amb petició individual o grups xicotets, i amb càmera si era possible. Jo necessitava veure’ls, i crec que ells també. Per a mi era bàsic poder interpretar la seua expressió, saber si realment arribava o no. Això que és una forma de mesurar el ritme en el dia a dia a classe, ara era impensable en grup, massa problemes tècnics, però ho podíem recuperar en petit comité.

Superats tots els obstacles per a arribar a mantenir un ritme d’aprenentatge acceptable, calia trobar la manera d’avaluar… Vaig utilitzar diferents eines: activitats de reforç de la matèria ja donada, activitats per a valorar l’assimilació dels conceptes nous, activitats d’aprofundiment, qüestionaris en línia i fins i tot exàmens en temps fixat dels quals calia pujar la resolució feta a mà.

I arribàrem a finals de maig, i contra tot pronòstic havíem acabat el temari, amb moltíssimes hores de treball més de l’habitual per part meua, i per part d’ells evidentment també, trobant a faltar eixe contacte directe que és bàsic en l’ensenyament presencial i que ajuda a modificar el ritme i dona una retroalimentació contínua que ja no hi havia.

He d’agrair el suport dels companys de departament i eixe intercanvi fluid d’interessos, limitacions, problemes i solucions; crec que hem estat més coordinats que mai. També a la tasca insubstituïble feta pel professorat tutor, fent de pont, facilitant la comunicació i traslladant les diferents situacions personals que indubtablement han afectat i calia tenir en consideració. I com oblidar tots els companys més posats en tecnologies que han fet d’assessors en aquest procés de reinventar la docència.

La conclusió seria que ha implicat reinventar-se i ha sigut un repte que crec que hem superat amb molt bon resultat, però amb un nivell d’esgotament pel treball invertit que mai havia sentit. Hem arribat al límit, i confie que he aconseguit alleugerir la càrrega de la situació al meu alumnat, acompanyar-los aquests mesos i ensenyar-los tot el que poden necessitar en un futur. Aquesta situació ha posat a prova la meua vocació i, evidentment, m’hi reafirme: aquest treball és vocacional i és el meu.