Una qualitat de la visió

Títol: Metralla

Autor: Jordi Botella

Editorial: Lletra Impresa Edicions

1a edició: maig 2021

 Pàgines: 356 p.

Les darreres estadístiques estimen que es publiquen cada any setanta novel·les sobre la Guerra Civil. Sembla que la tendència es manté a l’alça. No és gens estrany, perquè la matèria no manca d’actualitat amb les contínues efemèrides, el descobriment de documents inèdits i l’emergència de la memòria històrica, amb la seua contrabalança del revisionisme reaccionari.

Entre aquest marasme d’oferta i demanda, jo he continuat sent fidel a les meues de sempre, les de Malraux, Orwell, Hemingway i a les nostrades: Unitats de xoc, de Pere Calders, escrita sota les bombes al frígid front de Terol; Incerta glòria, de Joan Sales, i, és clar, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, a les llibreries ja abans del 62.

I de valencianes? Un enigma. Com si no hi hagués hagut guerra al País Valencià, o com si l’anàlisi de Riba esdevinguera la maledicció de «Dues generacions sense novel·la», la producció narrativa sobre la Guerra Civil no esclatarà sinó al final dels setanta, amb els saforencs Josep Rausell (La guerra comença ara), Gonçal Castelló (Sumaríssim d’urgència) i Josep Piera (Rondalla del Retorn), justament quan s’intentava conformar un llenguatge literari i hi anava quallant una «atmosfera col·lectiva, cultural i social d’interès simpatètic per l’home», com volia Riba. D’aquest mateix buit ens parla Gabriel Garcia Frasquet en la introducció a Romeu, un camarada, novel·la de guerra escrita en 1949 pel vilallonguí Vicent Mascarell, però no publicada fins a 1991, on es feia ressò de la sentència de Fuster, quan advertia de la inexistència d’una novel·la valenciana que «emmirallàs, no ja la realitat d’aquells anys, sinó qualsevol realitat, perquè, segons deia, la societat valenciana tenia por de mirar-se a l’espill».

Tenim a hores d’ara una societat que ha perdut la por a mirar-s’hi? Pel que fa al reflex que ens torna la novel·lística valenciana sobre la Guerra Civil, diria que encara no ha perdut la por, atesa la minsa producció en comparació a la catalana o espanyola. Trencatenebres, de Juli Alandis, o Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana, en són una significativa i recent excepció. Per això Metralla, de l’alcoià Jordi Botella, ressalta especialment a la besllum d’aquest panorama.

Jordi Botella és un escriptor tot terreny i experimentat, amb quatre novel·les i altres quatre poemaris, narracions en llibres col·lectius i aportacions a la crítica literària. Potser aquest bagatge fa que el tractament del relat, amb un desplegament ben sòlid de tècniques narratives diverses i riques, conforme una mirada polièdrica i orgànica i que aquesta resulte coherent i cohesionada. Per això, per damunt de la línia argumental –les topetades vitals dels personatges l’últim any de la guerra per Alcoi, Barraques, Castelló, València, Alacant, Tolosa– és l’estil i la composició els que, a parer meu, cobren protagonisme en la novel·la.

La densitat de la frase, el període llarg, amb freqüents recessos entre parèntesis, no fan precisament veloç la lectura, sinó que obliga el lector a un passeig reposat i calm, esbarjo que molts agraïm en aquest món de consum ràpid i evanescent. Aquesta atenció posada en el detall, però, no alenteix la lectura, sinó que la projecta amb vivacitat sobre el vagareig aparentment caòtic dels personatges, els quals naufraguen en l’acció interna dels seus pensaments, quimeres, pors i contradiccions.

L’estilització elegant de la prosa no té res a veure amb l’esteticisme d’un D’Annunzio que il·lumina una relació amorosa a Il piacere amb la llum mengívola d’una Roma tardoral, sinó més aïna amb la densitat de Juan Benet d’Herrumbrosas lanzas (una altra magnífica novel·la amb la Guerra Civil com a teló de fons, per cert), o la del Proust més resplendent i clar, un estil complex i sinuós que no respon més que a la formulació d’un pensament gens simplista ni trivial, el dels personatges que es debaten entre les tortuoses tensions de la seua identitat sotragada en els temps de guerra i la dialèctica tan sucosa argumentalment que resulta de confrontar el passat i el futur, ciutat contra ciutat, personatge de cara a personatge.

L’altre encert de Metralla rau en la composició. La narració flueix en una mena de monòleg interior, que no ho és en absolut, perquè integra les històries d’una desena de personatges, però, en ser exposades amb el punt de vista de cadascun, el fil argumental forma un trencadís de diàlegs interns que els unifica, els contraposa i els recompon en una virolada i rica panòplia de contrastos. Aquesta disposició analítica ve intensificada pels cent set breus capítols que trossegen les històries amb una manifesta voluntat d’enllestir-los en un tot compacte significatiu per si mateix, compensant amb aquesta consistència narrativa la descomposició espacial i temporal

Aquest esqueixament de l’espai i del temps, però, no ens sembla caòtic, perquè la nostra intuïció ens porta a percebre una perfecta disposició que ens desplaça des de l’any 38 fins a mitjans del 44, des de l’Ebre a Alacant, passant per la línia defensiva XYZ, sense importar-nos l’ordre ni el concert, ja que l’aiguabarreig de les coordenades el reconstruïm nosaltres mateixos i d’aquesta manera ens hi apareixen més belles, més suggeridores, més significants. A més, amb la confrontació d’actants i temes com a base de la composició, fa que s’engegue de manera automàtica la nostra lectura activa, aquella que desplegàvem quan teníem un autèntic clàssic a les mans dels temps d’abans d’Internet. Especialment notables són les citacions a la Guerra Civil de Cèsar que, llegit a les trinxeres pel milicià de la cultura, proveirà d’una significació tràgica el destí dels perdedors: la prosòdia amb el perdó que promet el dictador romà als vençuts semblava al soldat «tan postissa com la veu engolada dels capellans; la pulcritud d’un eunuc i la crueltat de qui s’inhibeix del drama dels soldats republicans que confien en l’armistici que proclamen aquelles línies de Cèsar».

No és Metralla una novel·la més de la Guerra Civil. Per mèrits propis s’ha fet lloc, almenys per a mi, en el bagul de les meues preferides. M’hi identifique i m’identifica, ja que compartim amb Jordi Botella la voluntat dels nets dels contendents de poar en la Guerra Civil amb la necessitat de comprendre per comprendre’ns, amb l’imperatiu de donar veu als que volgueren callar i als que no volgueren escoltar, amb l’exigència de trencar el maniqueisme del punt de vista. Però per damunt de tot, el que ha fet d’aquesta una de les meues novel·les ha estat, sense dubte, el potent i ferm compromís de fer de la narració una qualitat de la visió, com li agradaria dir a Proust, la qual converteix la mera monografia històrica en art amb majúscules.