Tens 0 productes a la teua cistella
Des del desembre de 2024, la revista Saó ha publicat sis Quaderns monogràfics i set entrevistes sobre la dana, amb la participació d’una quarantena de persones: alcaldes, sanitaris, tècnics, agricultors, comerciants, investigadors i familiars de víctimes. A dos anys de la catàstrofe, es fa un repàs de l’arxiu creat.
«Nosaltres hem gestionat el caos.»
Guillermo Luján, alcalde d’Aldaia (Saó núm. 508, desembre de 2024)
Treballe a Saó des de fa un any. No hi era quan va arribar la dana, però la feina d’organitzar números i pensar propostes per al futur de la revista m’ha obligat a repassar el que s’havia publicat. Allí vaig descobrir on va estar Saó amb la dana.
Aquest text no vol fer balanç de la revista degana en valencià. Té un objectiu més concret: continuar fent visible la dana i tot el que va passar, des de totes les mirades que els Quaderns de Saó han recollit. El canvi climàtic i el territori, però també el que es va viure al carrer, com es va construir i com s’havia de construir, i qui havia de decidir què. Dos anys després, quan el tema ja no ocupa les portades, convé tornar-hi perquè el que hi ha escrit continua sent útil: el que van viure els qui hi eren, el que han estudiat els qui ho analitzen i el que encara reconstrueixen els qui es van quedar.
Tot comença poc més d’un mes després de la catàstrofe, amb una entrevista a Guillermo Luján, alcalde d’Aldaia. Luján va explicar que no era una dana, sinó un «tsunami», perquè la quantitat d’aigua i la velocitat s’hi assemblaven. Va dir que ningú els havia avisat i que el que calia haver dit era «pugeu al primer pis». I, en acabar l’entrevista, va reconéixer que era la primera vegada que parava a pensar en tot el que havia viscut. El director de Saó, Vicent Boscà, va presentar la conversa com «una de les més intenses, emocionants i, també, dures» que havia fet. D’allí en endavant, Saó no ha deixat de fer costat als pobles valencians.
«Des de Saó no volem oblidar, ni de lluny.»
Redacció de Saó, introducció al Quadern Paiporta (núm. 510, febrer de 2025)
Els Quaderns sobre la dana no són obra d’una sola persona. Van ser una decisió del Consell de Redacció de Saó, que va voler que aquests números fossen la forma de la revista d’aportar el seu granet de reflexió, tal com deia la introducció del primer, i de donar veu a qui havia patit la catàstrofe en primera persona.
La feina no es va quedar a casa. Alguns Quaderns van comptar amb coordinadors externs: Paco Pons Alfonso va coordinar el de l’Horta Sud (núm. 512) i Miguel Ángel Pallás, director de tucomarca.com, el de l’interior valencià (núm. 513). Pallás va signar també amb Boscà les entrevistes a Ricardo Gabaldón i Cristian Lacalle, i Salvador Morató va acompanyar el director a la de José María Ángel.
La nit del 29 d’octubre de 2024
«Ens havíem quedat sense poble.»
Amparo Fort, alcaldessa de Xiva el 29-O (núm. 513)
Si alguna cosa uneix els testimonis que es van recollir des de Saó, és que cadascú va viure aquella nit a soles. Maribel Albalat, alcaldessa de Paiporta, recordava que a les nou de la nit ja no funcionaven els mòbils, ni hi havia llum ni aigua, i que no podien ni eixir al carrer a veure els veïns. A Algemesí, José Javier Sanchis va passar la nit en un edifici municipal sense saber què passava: «la sensació era d’absoluta impotència». A Utiel, Ricardo Gabaldón va haver de prendre decisions «sense comunicacions, perquè els telèfons ja no funcionaven». A Beniparrell, Salvador Masaroca va perdre el mòbil mentre travessava un carrer inundat per tornar a casa. I a Xiva, la seua alcaldessa, Amparo Fort, va perdre la llum i el contacte amb les forces de seguretat quan estava veient com l’aigua s’enduia el poble.
Uns i altres expliquen la mateixa cosa: no sabien què passava als pobles del costat. Sanchis ho resumia així: «del barranc del Poio, no en sabíem res». El capità de la Guàrdia Civil de Xiva, Cristian Lacalle, va viure aquella nit a peu de carrer, i en parlava com d’una cosa que no es pot oblidar: «el so de l’aigua, aquell so, encara el tenim ací ficat».
Entre tants testimonis n’hi ha un que sorprén. Sari Ortí, infermera de Paiporta i aleshores regidora de Sanitat, va escriure al Quadern de febrer de 2025, Paiporta, que no explicaria com va viure la dana, perquè seria «una història més dels milers que es poden escoltar». Només en va compartir una frase: la de la seua filla, quan, agafades a una porta amb l’aigua per damunt de la cintura, esperaven que un veí els obrira, «Mamà, ens morirem hui?».
Anàlisi: urbanisme, obres pendents i alertes
«La millor forma d’honrar els que han faltat i els que han patit els inquantificables danys és abordar-ne les causes de fons perquè la pròxima vegada estiguem millor preparats.»
Eduard Rojas Briales, enginyer de Monts (núm. 509)
Després de la nit, venien les preguntes. La periodista valenciana Laura Ballester va obrir el primer Quadern, titulat simplement Dana (núm. 509, gener de 2025), amb una reconstrucció hora a hora del dia 29. Va començar per un fet que molts havien oblidat: a l’Horta Sud, aquell matí, «pràcticament no plogué». Res feia pensar que els carrers i els garatges acabarien convertits en una trampa mortal.
Els altres autors d’aquell número van mirar més lluny. Mª Jesús Romero Aloy va explicar com l’àrea metropolitana havia crescut sense coordinació i havia reduït l’horta que abans absorbia l’aigua. Francesc Martínez Sanchis va recordar les obres hidràuliques projectades des dels anys noranta al barranc del Poio i mai executades, com la via verda de la Saleta, licitada el 2011. Eduard Rojas va defensar que s’estudiara el sistema d’alertes i la coordinació entre administracions. I Israel Quintanilla, de la Universitat Politècnica de València (UPV), va descriure com els drons i la intel·ligència artificial van ajudar a buscar desapareguts, i va insistir en la prevenció: és allò que aconsegueix salvar vides.
Aquest mateix esperit s’ha mantingut en els altres números que va publicar la revista degana en valencià. En L’Horta Sud (després de la dana) (núm. 512, abril de 2025), Ernest Reig va xifrar les pèrdues en uns 17.000 milions d’euros i va plantejar com ha de ser una reconstrucció «intel·ligent»; José Luis Collantes va aportar el balanç de dades de l’impacte; Mercedes Herrero va escriure sobre l’economia social i Maria Rodríguez sobre com una empresa de la comarca s’ha reorientat. Totes són veus que, a diferència de les cròniques de l’emergència, miren el que ve després.
Després del fang
«Molt a sovint, quan es parla de reconstrucció, es fa un compte molt trampós, interessat i sorprenentment desmemoriat.»
Pep Almenar, alcalde de Picanya (núm. 516)
Un any després, a l’inici de la tardor de 2025, Saó va tornar als pobles amb una pregunta simple: què s’ha fet i què queda? Cinc alcaldes de l’Horta Sud van respondre al Quadern de setembre: 365 dies després de la dana – Núm. 516.
Pep Almenar, alcalde de Picanya, va començar per avisar contra les comparacions fàcils: parlar de reconstrucció «en deu mesos» o «en un any» oblida que els primers mesos van ser d’emergència, de retirar més de 3.000 vehicles i netejar fang. Va explicar que quatre dels cinc ponts del poble havien caigut, i que els nous seran més amples i més ben preparats. Paco Comes, de Massanassa, va escriure des de la perspectiva d’algú que va viure la riuada ingressat en un hospital: «No hi ha pitjor sensació que veure com el teu poble es destrossa des d’una pantalla». José F. Cabanes, alcalde de Sedaví i president de la Mancomunitat, va repassar què s’havia aconseguit: 900 milions d’euros ingressats per als ajuntaments i 2.300 milions pagats pel Consorci de Compensació d’Assegurances. Salvador Masaroca va descriure com va muntar el centre de comandament a la Casa de Cultura de Beniparrell, i com repartia ell mateix les garrafes d’aigua. Lorena Silvent, de Catarroja, va explicar les càmeres, sirenes i altaveus que s’instal·len al barranc: «Reconstruir no és simplement reparar allò que s’ha trencat».
La reconstrucció també s’ha fet de coses menys visibles. Gemma Contreras, directora de l’Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació, va explicar a l’entrevista de gener de 2026 que va haver de rescatar 6.770 béns mobles, i que els arxius, per llei, no poden estar en un baix. Les escultures de Picanya, va dir, «havien eixit nadant». Cabanes també va destacar el projecte «Salvem les fotos», que ajuda les famílies a recuperar les imatges de la seua vida.
Més enllà de l’Horta Sud
«Nàixer ací és un fet casual, però comporta un ser i, sobretot, un estar arrelat a una terra.»
Salvador Carrasco, llaurador d’Algemesí (núm. 511)
Saó va anar a mirar el que quedava fora del focus. El Quadern Algemesí (núm. 511, març de 2025), va començar amb Nel·lo Pellisser, que va documentar la que considera la pitjor riuada de la història del poble. Salvador Carrasco, llaurador, va escriure sobre el dia que va tornar al camp: al poble tothom sabia què fer, però «al camp no hi havia ningú». Jordi Ferrís, comerciant, va xifrar que el 97,2 % dels establiments havien patit danys. Joan Nácher va retratar el Raval, un barri que, segons ell, ja arrossegava prejudicis abans de l’aigua: «La barrera més gran no és la física, sinó la que separa el barri en la ment d’Algemesí». I Àlex Villar Torres va explicar com el museu i el centre d’art ESART s’han convertit en laboratoris on es guarden prop de 150.000 fotografies de més de 200 famílies.
Dos mesos després, al Quadern La dana a les terres de l’interior valencià (núm. 513, maig de 2025), Vicent Boscà, en companyia de Miguel Ángel Pallás, va anar encara més lluny: a Utiel, Xiva, Godelleta, Requena. La introducció ho explicava sense embuts: hi ha «una certa tendència a pensar que, en dir dana, apareix l’Horta Sud». Delmundo Milà va recordar que des de 1238 es documenten més de cinquanta riuades. José Miguel Caballero va xifrar les pèrdues del camp a Godelleta: un 90 % de caqui, un 60 % de mandarina, un 40 % de taronja. Sara Serrano va escriure sobre el tren de Camporrobles. I Ricardo Gabaldón va defensar la decisió de suspendre les classes aquell matí, sense la qual, va dir, «Utiel s’hauria convertit en un cementeri comarcal». Va explicar també que a Utiel van fer més de 80 rescats, i que una de les seues majors alegries, dies després, va ser veure «una miqueta de pintura blanca, sense fang, d’un pas de zebra».
La veu de les víctimes
«Volem que açò no es repetisca.»
Rosa Àlvarez, presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals Dana 29-O (núm. 516)
Rosa Àlvarez, presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals de la Dana 29-O, va rebre Vicent Boscà a la casa de Catarroja on vivien. L’entrevista es va fer allí, asseguts al rebedor, entre les marques que l’aigua va deixar a la paret.
Àlvarez va dir allò que han repetit moltes famílies: que el que més les va indignar és que no els avisaren. Va afirmar que moltes vides s’haurien pogut salvar: «No és una creença, és una afirmació». I va explicar què demanen justícia, memòria i que el reconeixement com a víctimes no depenga de qui governe. Va referir-se també a la manera com se senten tractades per l’administració valenciana, de la qual diu que no les ha reconegudes com a víctimes, i va deixar clar que no parla en nom d’un partit: «No estem polititzats». Són opinions seues, i la responsabilitat final és encara matèria de la instrucció judicial, que no ha acabat. Saó les publica atribuïdes, amb nom i cognoms, perquè formen part del que va passar. I, com ella mateixa va subratllar, l’aigua «no ha diferenciat».
Societat civil i institucions
«El futur serà compartit, o no serà.»
Lorena Silvent, alcaldessa de Catarroja (núm. 516)
Si hi ha un fil que travessa tot el fons de Saó, és aquest: ningú no es va salvar sol. Silvia Muñoz Cano, gerent dels comerços de Paiporta, ho va escriure al Quadern de febrer de 2025: durant els primers dies, l’economia de mercat «va desaparéixer», i la va substituir una economia moral. «El poble salva el poble», deia sense cap indici de romantitzar el sentit d’aquesta oració. Laura Trujillo i Julio Huerta, de la Fundació Horta Sud, hi van afegir una lectura política en sentit ampli: «quan la vida es trenca, no és l’individualisme qui rescata, sinó la xarxa humana que teixim abans que arribe el desastre». La Fundació havia repartit 1,5 milions d’euros a 333 associacions.
La mateixa idea apareix, amb altres paraules, en les veus institucionals. Cabanes va demanar un pacte «de totes i tots» per als barrancs. Gabaldón va dir que «estem condemnats a entendre’ns tots». José María Ángel, comissionat del Govern d’Espanya per a la reconstrucció, va advertir que «les presses en una emergència són males conselleres». I Muñoz Cano va demanar que no caiguem en la polarització: no hauríem de permetre que ens dividisquen «després de tot el que hem viscut junts».
Dos anys després
La revista Saó també va tractar la dana gràficament, una manera d’homenatjar la gran faena dels voluntaris i les voluntàries. La portada del número 511, Algemesí, obra de Daniel Olmo Boronat (Estudi Grafema), va guanyar el premi a la millor portada de l’edició de 2025 dels APPEC. Representa una muixeranga, la construcció humana que els algemesinencs fan cada any. Jordi Ferrís, al seu article, defensava «construir cap amunt i no cap avall», com ho fan les muixerangues.
«És un reconeixement compartit amb Algemesí, amb Saó i amb tots els que, després de la tempesta, tornen a alçar-se, com ho fan els muixeranguers», comentava Daniel Olmo, il·lustrador, en rebre el premi a la millor portada dels APPEC.
Aquest dijous farà dos anys de la dana. Segons les xifres més recents publicades, la dana va deixar 233 morts. La instrucció judicial encara no ha acabat. Fa poc més d’una setmana, una altra dana va afectar la Safor, la Marina Alta, el Comtat i la Ribera, i va confinar durant hores unes vuit-centes mil persones.
Hi ha una raó més per a tornar a les pàgines de les publicacions de Saó, i té a veure amb la llengua. Els Quaderns són un testimoni escrit en valencià, per valencians i valencianes, sobre una catàstrofe que va passar a casa nostra. Saó no és l’únic mitjà en la nostra llengua, però mantindre’n un en paper no és fàcil, i menys en un moment en què la informació es fa cada vegada més ràpida i més semblant d’un lloc a un altre. Boscà ho va dir en rebre el premi dels APPEC 2025:
«No sempre bufen bons temps per a la nostra llengua ni per als mitjans que hi treballem».
Enguany Saó fa cinquanta anys. Entre tot el que ha publicat, aquests mesos de dana han deixat una cosa que no depén de l’actualitat: un arxiu d’històries explicades per qui les va viure, que no sòls d’aquí uns anys, sinó també per a aquests moments presents tan convulsos i polaritzats, serveix per recordar què va passar i què es va dir quan encara estava passant.
