Una qüestió de noms… i paraula

Quin sentit tenen les paraules? Aquesta pregunta se’ns podria plantejar a cada moment, perquè per molt que ens coste estudiar-les en les matèries que reben el nom de llengua, llistat d’elles que caldrà memoritzar, per exemple, quan es tracta d’una llengua estrangera… però ens en podem estalviar, d’usar-les? I quan començaren a acompanyar-nos? Fou una casualitat o una necessitat? Què ens aportà, crear un sistema de sons associats a una realitat? Són moltes, les preguntes, que ens podríem anar fent arran d’una temàtica tan important per tots nosaltres, siguem escriptors, docents o simplement vivim en una societat envoltada de paraules.

I què ens permeten, les paraules? La primera de les funcions és limitar la incertesa. Amb elles fem nostre l’univers, ens apropiem de les realitats, objectes, però també sensacions i emocions. Ens permeten aconseguir domesticar aquesta realitat que, altrament, se’ns escaparia, com arena, d’entre els dits. I, alhora, no només ens ajuden a entendre i domesticar el món, sinó que el conformen: la forma de la realitat que ens envolta ha estat bastida a través de les paraules, inevitablement són elles les que ens domestiquen i no a l’inrevés, com havíem imaginat. És curiós, però a cada pas que fem, a cada situació que “domestiquem”, ens adonem que som nosaltres els domesticats, els que perdem llençols en cada bugada. També ens va passar quan esdevinguérem una societat agrícola, que les plantes ens van domesticar, i vam desenvolupar una sèrie de malalties i problemes de salut conseqüència de perdre mobilitat (de no estar fent exercici tot el dia, a la recerca de les preses) i de les postures forçades a què ens obligava el nou ofici. Les paraules, doncs, podrien ser una nova forma de domesticació, molt més antiga, qui sap si la més antiga de totes…

I com que les paraules configuren la realitat, algú diria, més modernament, que escriuen el relat, i dominar el relat és absolutament necessari per dominar el discurs i la política, o siga, influir socialment, en definitiva, com que les paraules, com hem vist, configuren la realitat del nostre dia a dia, canviar elements simbòlics és una forma més de domini. No fa molt que vam veure com un Donald Trump decidia apropiar-se d’un espai natural, com un golf, el de Mèxic, per posar-li unilateralment un nom decidit per ell sol. Un nom imperialista. Perquè els guanyadors són els que escriuen la història, i la seua vol que siga una història en majúscula (molt en tem que els embadocadors, com seria el seu cas, acaben sent esborrats pel pas del temps, i només queda l’anècdota, com ara una Roma cremant, mentre Neró cantava… això és el que pretén? No ens correspon a nosaltres, en aquest article, respondre a aquests misteris…). És possible que aquest nom acabe a la borsa dels despropòsits, com mereixeria, però coses més estranyes s’han vist.

Com, per exemple, que un polític, un partit, un govern autonòmic, decidisca que una llengua tinga un nom estrany i quasi ridícul. Un nom que rimaria amb una coneguda marca de derivat del cacau per endolcir batuts i desdejunis. A pocs, és possible que els sone el nom de lapao. Fou una altra forma per aplicar el conegut propòsit de divideix i guanyaràs. A Aragó, a una part d’Aragó, li molestava que un fragment del seu territori no tinguera només el castellà com a llengua. Ja feia temps que havien deixat l’aragonés en la sala dels malalts terminals, i ara tocava fer el mateix amb el català. Què millor que inventar-se un nom gairebé còmic per arraconar la seua presència. Ja ho havien fet a França, i els havia anat força bé. Per sort, aquest intent no va prosperar i el nom va romandre com una història caòtica dels fracassos evidents.

No sabem que el següent canvi esdevindrà en fracàs. Canviar un accent pot semblar poc destacable. Una lletra que canvia l’obertura de l’accent. D’obert a tancat. Paraula esdrúixola que caldrà accentuar, com farien les lliçons d’ortografia. Però si qui ho permet és un partit que mai s’ha destacat per la defensa de cap altra llengua que no siga el castellà, almenys això ens hauria de fer sospitar, ni que fora una mica. Arribar a consensos és molt complex. De vegades dura anys, fins i tot segles. Amb el nom de València ens ha costat molt. Però l’AVL ho va determinar fa uns anys. Recordem que aquesta institució és la màxima responsable d’establir com s’hauria d’escriure la nostra llengua. I, també, el nom oficial de les nostres ciutats i pobles. Ja estava fet i aprovat. Però ara toca moure peça. D’oca a oca. Desfer un pont. Potser millor seria que el que es vol és crear-ne un, perquè arribem a emprar la denominació que no desperta cap suspicàcia, la castellana. Ací rau el secret, el misteri. El que ens permet de veure què és el que pretenien aquells que, del valencià, no en volen saber res, excepte la data que esdevindrà residual, anecdòtic, folklòric i poca cosa més. Amb l’accent tancat en el cap i casal, això podria esdevindre un passet més a prop. Ara bé, dependrà de totes i tots nosaltres fer el possible perquè la realitat, l’obstinada realitat de les coses, i la de les persones que realment s’estimen la nostra llengua, puga acabar per imposar-se.